El so és, doncs, un fenomen prou subjectiu ja què una mateixa “vibració en un mitjà elàstic” pot ser reconeguda o no com a so segons l'equipament auditiu de cada ésser, o pot semblar diferent segons qui l’escolti. Aquesta és la diferència entre la “Física Acústica” (que estudia les propietats físiques i matemàtiques dels fenòmens sonors) i la “Psicoacústica” (que s’interessa pels efectes perceptius, subjectius, d’aquests fenòmens).

La consideració del so (i per tant de la paraula escoltada) com un fenomen subjectiu, psicoacústic, és essencial per entendre la realitat auditiva de l’alumnat sord (que és diferent a la dels seus companys oïdors) i per copsar quines són les necessitats educatives que se’n deriven, així com les estratègies i recursos que caldrà posar en joc a l’escola per tal de facilitar que els arribi la informació indispensable.

La intensitat és la potència que transmet una ona sonora en una direcció determinada. A mesura que l'ona s’allunya de la font sonora, la intensitat va decreixent. El nostre cervell interpreta la intensitat elevada com un “soroll fort”, i la intensitat baixa com un “soroll fluix”,... Si imaginem les onades de la imatge com un so, com més altes fossin, més potent percebríem la sensació d’intensitat. En allunyar-se cada onada del focus la seva alçada va disminuint, com la intensitat de la sensació auditiva, fins a desaparèixer. La unitat de mesura de la intensitat acústica és el decibel (dB).

La freqüència és el nombre de vibracions d’una ona sonora per cada unitat de temps. Així, doncs, quantes més oscil·lacions per segon, més alta és la freqüència. El nostre cervell interpreta les freqüències baixes com “sons greus”, i les freqüències altes com “sons aguts”. En l’anterior imatge de l'estany un so agut estaria representat per onades concèntriques molt juntes, i un so greu per onades concèntriques molt separades, tal i com il·lustra de forma més esquemàtica el gràfic de l’esquerra. La freqüència, és a dir el nombre d’oscil·lacions per segon, es mesura en Hertz (Hz).

Pel que fa a la intensitat també hi ha uns límits fisiològics: Un so d’una determinada freqüència només el podrem sentir si es produeix amb una potència compresa entre un màxim i un mínim. Si és massa fluix i no arriba a la intensitat mínima audible, no el podrem escoltar, i estarà, per tant, per sota del llindar d’audició. Però si és excessivament fort ja no el percebrem com a so sinó més aviat com a dolor. Es diu que està per sobre del llindar del dolor. Cada freqüència té un llindar d’audició i de dolor diferent a les altres, amb la particularitat que el nostre sistema auditiu és poc sensible a les freqüències extremes (molt greus o molt agudes) i molt sensible a les centrals (sobretot les compreses entre els 500 i els 4000 Hz).

• Suposem una persona exposada a un so de 125 Hz a una potència de 10 dB. Com que a aquesta intensitat la freqüència indicada no és audible, la persona no sentirà res. En anar  augmentant la intensitat tampoc no sentirà res fins arribar als gairebé 40 dB (llindar d’audició d’aquesta freqüència). A partir d’aquí l’augment d’intensitat s’anirà  traduint en una sensació acústica progressivament més i més forta, fins que a partir dels 120 db (llindar del dolor d’aquesta freqüència) la sensació serà cada cop més dolorosa.

• Si la freqüència és de 1000 Hz, al ser l’oïda humana molt sensible a ella, per assolir el llindar d’audició només caldrà una intensitat ínfima (una mica més de 0 dB) i la seguirà percebent cada cop més fortament fins gairebé els 140 db (una potència que pocs finestrals poden resistir sense trencar-se), esdevenint ja a partir d’aquí una sensació de dolor. El camp dinàmic d’audició d’aquesta freqüència (interval d’intensitat dins el qual hi ha capacitat d’audició efectiva) és molt gran.

• En canvi, si es tracta d’una freqüència molt aguda, de per exemple 14000 Hz, com que l’oïda és poc sensible a ella, caldrà aplicar molta intensitat per aconseguir que comenci a ser audible. Més enllà del llindar no es podrà augmentar la intensitat gaire més perquè de seguida s’arribarà al llindar del dolor. El camp dinàmic efectiu és molt estret.  

Per exemple, en el gràfic adjunt està representat l’espectre freqüencial de la paraula "freqüència", dita en català oriental, i a sota està escrita la transcripció de cada fonema (amb barres de color amb una amplada que correspon a la seva durada). Compareu la seva complexitat amb la simplicitat d’un to pur, continu en el temps, de 8000 Hz, que està representat per la línia de color verd.