|
Tipus
i causes de les sordeses |
|
|
Tipus
de sordeses segons la seva localització
|
|
Es
distingeixen
dos grans grups segons quina sigui la part afectada:
-
Les
pèrdues auditives que afecten l’orella
externa o l'orella mitjana s’anomenen de transmissió. (També dites conductives, o de conducció).
-
Les
pèrdues auditives que afecten l’orella
interna o el nervi auditiu s’anomenen neurosensorials. (També dites de percepció).
Les sordeses també poden ser mixtes, és a dir de transmissió i de
percepció simultàniament, quan estan afectats elements de l'orella mitjana
i de l'orella interna.
|
|
|
Es parla de sordesa central
quan l’afectació està relacionada amb problemes d’integració del
missatge auditiu, a causa d’alteracions a nivell de les àrees auditives
del cervell. Aquests casos, que no impliquen necessàriament l’existència
d’una pèrdua auditiva, competen sobretot a la neurologia.
|
|
Sordeses de transmissió,
o conductives
|
La
part afectada és l’orella externa o la mitjana, és a dir el bloc mecànic
del sistema auditiu. Es diuen de transmissió perquè, en qualsevol cas,
sempre existeix una causa per la qual el so troba un destorb mecànic per
ser transmès amb normalitat fins a l’entrada de la còclea. Els factors
que poden afectar l’orella externa poden ser un simple tap de cera, una
obstrucció del conducte auditiu extern produïda per un cos estrany, etc.
En aquests casos la dificultat és temporal i n’hi ha prou amb eliminar
allò que la produeix.
Les
afectacions de l’orella mitjana poden estar causades per infeccions com
l' otitis, que omple de líquid la caixa timpànica (cavitat de darrera el
timpà), per perforacions timpàniques, per anquilosament de la cadena
d’ossets, etc. Degut a questes alteracions el timpà no pot vibrar com
és degut. Aquestes pèrdues auditives solen ser recuperables perquè
acostumen a tenir solució farmacològica o quirúrgica. El grau de pèrdua
auditiva sovint no és gaire elevat.
Les
persones afectades per una sordesa de transmissió tenen la sensació de
tenir l’orella tapada però senten totes les freqüències, tot i que a
un volum més baix. Poden tenir dificultats per entendre allò que se’ls diu,
però possiblement no si els parlen amb un volum més alt. En molts
casos és útil la implementació d’audiòfons. És innecessari l’ús
d’implants coclears.
|
|
Sordeses neurosensorials, o de
percepció
|
Aquestes
pèrdues auditives són provocades per alteracions en el bloc
neurosensorial, és a dir en les estructures de la còclea (com el vital òrgan
de Corti), o en el nervi auditiu (llavors s’anomena sordesa neurosensorial
retrococlear). Les sordeses consegüents poden afectar bastant més unes
freqüències que altres (generalment queden més afectades les agudes).
Fins i tot algunes freqüències poden no ser percebudes malgrat
una forta amplificació. Per aquest motiu és habitual que les persones
amb sordeses neurosensorials tinguin una distorsió de la percepció
auditiva, en el sentit que hi senten però no acaben de comprendre, o
potser gairebé no reconeixen, allò que se’ls diu encara que el so
se’ls amplifiqui molt.
Les
sordeses de percepció són, actualment, irreversibles. No tenen solució
quirúrgica ni farmacològica. La majoria són estables, però algunes
són progressives en el temps. El grau de pèrdua auditiva pot variar des de
lleu fins a cofosi, o pèrdua pràcticament total de l’audició (Veure
l’apartat: “Graus de pèrdua auditiva”). L’optimització del camp
d’audició conservat per tal d'establir o mantenir la comunicació oral
es procura a partir d’audiòfons o d’implants
coclears.
|
|
Tipus
de sordeses de percepció segons el moment d’aparició, i causes
|
|
Genètiques
|
Aproximadament
un terç de l’etiologia de les sordeses infantils és deguda a
causes genètiques conegudes. A mesura que les investigacions genètiques
van avançant va augmentant el seu percentatge en la mateixa
mesura que disminueix el tant per cent de sordeses de causa
desconeguda (actualment també un terç del cens de nens/es amb
problemes d’audició), ja que moltes ho són perquè
encara no s’ha pogut identificar la causa genètica que les
provoca. Es calcula que més d'un 50% de les sordeses poden tenir una
causa genètica. Fins a l’actualitat s’han identificat més de
400 tipus de sordesa hereditària, però encara no es sap gaire
sobre els gens que la causen. Un gen que s’ha comprovat ser responsable d’un 30% de les sordeses genètiques a Europa és el
GJB2 (Conexina 26).
Aproximadament el 5% dels nens/es sords són
fills de pares sords, i el 95% són fills de pares i mares oïdors
una part significativa dels quals són portadors d’algun gen
relacionat amb la pèrdua auditiva que s’ha manifestat en el
fill/a. |
|
|
|
Prenatals
|
Les sordeses que es
generen durant el primer temps de l’embaràs corresponen a
embriopaties. Si la causa es fa efectiva a partir del tercer mes
s'anomenen fetopaties. Alguns dels factors més coneguts són:
-
La
rosa.
Pot ser transmesa a la mare per un virus que es propaga a través
de l’aire. Pot produir en el nadó l’anomenada triada rubeòlica,
és a dir sordesa, malformacions oculars i disfuncions cardíaques.
D’aquí la importància de la vacunació prescriptiva que es
realitza a totes les nenes.
-
La
citomegalovirosi congènita. Es tracta d’un virus (citomegalovirus) que passa
al fetus a partir de la placenta.
-
La
toxoplasmosi: Pot ser
transmesa a la mare a causa de contacte amb excrements de gat,
ingesta de carn crua, per transfusió de sang, etc.
-
La
incompatibilitat Rh entre
la sang de la mare i del fetus.
|
|
|
|
Neonatals
|
Són
les produïdes des del moment del naixement fins al primer mes de vida, a
causa de prematuritat, d’anòxia neonatal (manca d’oxigenació al néixer),
traumatisme obstètric (per exemple lesions meningoencefàliques causades
per fòrceps en parts distòcics), etc.
|
|
Adquirides durant la infància
|
Les
causes que poden produir pèrdues auditives en un moment
determinat de la infància són:
-
Infeccioses,
tals com la meningitis bacteriana, les galteres, el tifus, el
xarampió, ...
-
Neurinoma
(tumor que afecta el nervi auditiu, en principi només
unilateral).
-
Traumatismes
sonors,
deguts a explosions, descompressions brusques, exposició
continuada a soroll intens,...
-
Tòxiques:
Existeixen medicaments ototòxics que són susceptibles de
provocar sordesa en persones sensibles als seus efectes. Una
mateixa persona pot ser sensible a uns sí i a altres no. No
pel fet de ser sord vol dir que s’hagi de ser sensible a
algun medicament ototòxic. És important consultar el/la metge/sa
per si és convenient o possible l’administració d’un
altre medicament alternatiu a un de potencialment ototòxic. S’han
identificat més de 130 substàncies que poden causar danys a l’audició.
En el següent quadre s’ha detallat una llista dels principals
medicaments potencialment ototòxics (adaptat del Dr. David Rigau).
S’ha destacat amb lletres de color vermell els més citats en la
bibliografia relativa al tema:
|
|
|
|
categoria
|
noms
|
Antibiòtics
aminoglucòsids
|
Amikacina,
Gentamicina, Kanamicina, Neomicina, Netilmicina, Estreptomicina, Tobramicina, Sisomicina.
|
Altres
antibiòtics
|
Ampicilina,
Capreomicina, Cloramfenicol, Colistina (polimixina E),
Eritromicina, Minociclina, Polimixina B, Rifampicina, Vancomicina,
Teraciclines.
|
Antiinflamatoris
|
Salicilats
(aspirina, couldina, etc.), Fenoprofeno, Ibuprofens, Indometacina,
Naproxeno, Fenilbutazona.
|
Antimalàrics
|
Quinina,
Cloroquina.
|
Agents
antitumorals
|
Actinomicina,
Bleomicina, Cisplatins, Mostasses nitrogenades (ex.: mustina),
Misonidazol, Vincristina, Vinblastina.
|
Beta-bloquejants
|
Propanolol.
|
Anticonceptius
|
Medroxiprogesterona.
|
Diürètics
|
Àcid
etacrínic, Furosemida,
Bumetanida.
|
Desinfectants
|
Clorur
de Benzalconi, Clorur de Benzetoni, Clorhexidina, iodats.
|
Antidepressius
tricíclics
|
Imipramina,
Nortripitilina.
|
Aplicacions
tòpiques a l’orella
|
Solució
Bonain (Cocaïna, Fenol i Timol), Formaldehid de Gelatina
(Gelatina absorbible en esponja), Lignocaina.
|
|
Hàbits
tòxics
|
Alcohol,
Nicotina
|
|
|
Les
sordeses segons el binomi “moment d’aparició - llenguatge
adquirit”
|
|
Reben
els següents noms:
-
Prelocutiva,
quan la sordesa apareix abans de l’adquisició del llenguatge. Es considera de
manera general que una sordesa ho és quan es produeix abans dels 2
anys d’edat.
-
Perilocutiva,
quan s’inicia mentre encara no està acabat el procés
d’assoliment de la llengua, entre els 2 i els 5 o 6 anys.
-
Postlocutiva,
quan apareix després que el procés ja està ben consolidat, a partir
dels 6 anys d’edat.
Les
conseqüències són molt diferents entre un i altre tipus: Quan es produeix una sordesa postlocutiva ja es
té adquirida prèviament
una llengua o llengües, inclòs un cúmul d’empremtes de memòria
auditiva relatives a paraules, frases,.... Tot això és cabdal per
possibilitar el manteniment del nivell de competència lingüística. En
canvi en els casos de sordesa prelocutiva no existeix una llengua prèviament
assimilada: Com més gran sigui la pèrdua auditiva més difícil serà
realitzar el procés d’aprenentatge d’una manera natural i autònoma,
i caldrà potenciar-lo de manera assistida mitjançant un procés
intencional, programat i sistemàtic.
|
|
Síndromes
que inclouen sordesa
|
|
La
sordesa es produeix generalment com a conseqüència
d’alguna de les causes esmentades fins ara. A vegades, però, es
presenta com a un factor més en algunes síndromes més generals de
caire genètic que provoquen plurideficiències. Les més conegudes són:
-
Síndrome
de Treacher-Collins
- Combina
diverses malformacions del cap i la cara que dóna a les persones
afectades un aspecte facial característic: implantació molt baixa de
les orelles (que poden ser molt petites o gairebé absents), mandíbula
petita, orifici bucal gran, inclinació de les parpelles cap a baix,
cabell que pot arribar fins a les galtes,... La sordesa que provoca és
de transmissió.
-
Síndrome
d’Usher
- És la primera causa de sordceguesa hereditària. Provoca sordesa de
percepció i retinitis pigmentosa (o retinosis pigmentària). La
retinitis fa que la retina degeneri i perdi lentament la seva
capacitat de transmetre imatges al cervell, alterant la perifèria de
la retina (visió de “túnel”, o de “forat de canó”), o bé a la
inversa amb pèrdua de visió central. Possibles problemes
d’equilibri.
-
Síndrome
d’Alport
- És una nefritis hereditària. Afecta més als nens que a les nenes.
Altera progressivament els ronyons fins a requerir diàlisi o
trasplant. Pot provocar malformacions oculars, principalment
cataractes, així com insuficiència cardíaca. Sordesa de percepció.
-
Síndrome
de Waardenburg
- Les persones afectades tenen o bé els ulls de color blau molt clar o
bé un ull de cada color, així com albinisme parcial manifestat en un
floc de cabells blancs enmig de la resta, generalment molt foscos.
Probable disminució lleu de la capacitat intel·lectual. Sordesa de
percepció.
-
Síndrome
de Cockayne
- És una degeneració pigmentària progressiva de la retina,
acompanyada de sordesa, també progressiva. Possibles desordres neurològics
progressius, aparença senil prematura i retard mental.
-
Síndrome
d’Hurler
- És una malaltia metabòlica hereditària. Provoca trets facials
toscos, macrocefàlia, engrandiment de fetge i melsa, retina
degenerativa, creixement corporal que es retarda o es deté, mà en
forma d’urpa. Problemes cardíacs. Sordesa progressiva.
-
Síndrome
d’Hunter
- La variant més greu d’aquesta malaltia comparteix moltes característiques
amb la síndrome d’Hurler, tot i que amb símptomes més lleus.
-
Síndrome
de Mohr
- Enfonsament de la línia mitja del llavi superior, llengua
enfonsada, polidactília (un dit de més). Sordesa de transmissió.
-
Síndrome
d’Stickler
- És una malaltia progressiva relacionada amb el teixit connectiu. Afecta els ulls (miopia, glaucoma,
possibilitat de despreniment de retina, cataractes), debilitament de
les articulacions, mandíbula inferior més curta que la superior.
Possible sordesa.
Es
considera que, a Espanya, 2 de cada 1.000 nens i nenes nascuts tenen
problemes d’audició i que, d’aquests, 1 de cada 1.000 és sord.
(Congrés de
la Sociedad
Española
de Otorrinolaringología. Granada, octubre de 2006)
|
|
|
|
|