A LA RECERCA DE L’ESTÈTICA

 ALS PAÏSOS DE LA UTOPIA

 

Any 2010. El govern de la monarquia prosaica ha cancel·lat definitivament els estudis d’Humanitats i d’Història de l’Art. Tota persona en l’expedient acadèmic de la qual consti que posseeix una titulació semblant ha estat arrestada i conduïda al centre de concentració per a persones amb habilitats i coneixement inútils. Des d’aquí se’ls enviarà a diferents indrets per a la seva requalificació. Els titulats en Humanitats estan obligats a portar una mena de boina com la d’Erasme de Rotterdam i els d’Història de l’Art una brusa de pintor empastifada de taques de pintura. Com a mètode de reeducació per aquests darrers el govern ha decidit enviar-los de viatge per l’univers de les utopies. Els vol fer veure que fins en gairebé la totalitat dels països de l’anhel, ens els països somniats per tothom, l’art és una nosa que no serveix per res, que no aporta cap mena de felicitat a l’espècie humana.

 

A tal efecte, el govern ha manat fabricar una màquina del transimaginari (espècie de màquina del temps de Wells, però que, en lloc de viatjar per diferents èpoques, es mou pels diversos móns creats per la imaginació de la humanitat) per enviar tothom qui hagi tingut alguna cosa a veure amb l’art a visitar els paradisos de l’imaginari i buscar-l’hi. A veure si l’hi trobeu!

 

A empentes encabeixen cent en un transimaginari que només té cabuda per cinquanta! Realment el govern idolatra els números rodons! Anem sota el guiatge d’una persona que entén en ficcions i invents del professor Franz de Copenhague i que ens anirà marcant les parades que hem de fer. El seu nom és Tra i Acitetse.

 

Tra i Acitetse marca un punt en el mapa de l’Imaginari i acciona una palanca mancada de tot disseny, i en un tres i no res ens trobem en una petita ciutat a les envistes de la mar Mediterrània. El nom d’aquest petit territori té un no sé què de genèric: a l’entrada veiem un cartell rectangular amb un marc negre i en lletra Arial que diu LA REPÚBLICA. Es veu que la governa un filòsof anomenat Plató. Està tot el dia tancat i tot el dia pensa com fer més feliç la seva comunitat. Realment aquest senyor té una feina difícil: dorm, menja i pensa!

 

El senyor Plató ha pensat i ha decidit que els artistes (o artesans, perquè no veu gaire clara la diferència entre ells) no són elements de gaire pes en la seva República. Qui compta realment són els filòsofs (amb EL filòsof en cap com a peça essencial), els treballadors i els soldats. Els artistes plàstics són uns mers treballadors la feina dels quals és imitar amb la seva tècnica la natura. Però és clar, la natura és una imatge de la idea: per tant la pintura és una imatge de la imatge i com a tal està molt allunyada del que és purament bell, la idea. A més, el pintor, amb les seves arts, enganya l’espectador per mitjà dels seus trucs de clarobscur, perspectiva, etc, i es pren les coses pel que no són. Segons diu un informe sobre la situació dels artistes a La República “El pintor [...] és un mirall giratori” perquè usant trampes il·lusionistes fa creure a l’observador que veu allò que no és. No obstant, un poeta del nostre temps ha dit “La poesia / és un sistema de miralls / giratoris, lliscant amb harmonia, / desplaçant llums i ombres a l’emprovador” , i no ha estat pas mal considerat!

 

De vegades, però, el pintor, no reprodueix la realitat, sinó que, encara pitjor, plasma en dibuix i color la seva fantasia, i així la falsedat és total. No obstant, quan el pintor tracta de representar les qualitats ideals de figures exemplars, s’acosta aleshores a la idea inabastable i el seu treball mereix elogis; però això es dona en molts pocs casos. Plató va considerar Fídias com “un excel·lent i bon artesà” . Sigui com sigui, els artistes no estan ben considerats a La República de Plató. Males llengües han revelat que el mateix Plató va estudiar pintura de jove i que coneix a la perfecció els materials i les destreses de l’art pictòric. Per què va abandonar aquesta art i per què en va fer fàstics com si es tractés d’un ex-fumador, potser no ho sabrem mai.

 

Tanmateix, alguna mena de decoració hi deu haver a les vivendes, als edificis públics, a la mateixa ciutat. Però, pel que hem pogut veure, només hi ha imatges didàctiques, imatges que facin profit al seu rígid sistema educatiu. Dels edificis i de l’urbanisme només podem destacar l’estil hipodamàtic: simetria i quadrangularitat total, seguint la matematicitat de la Idea.

 

Però ja hem acabat la nostra visita a l’utòpic país de La República, on tot està molt endreçat, cadascú té el seu lloc assignat i la comunitat no passa gana. Aquí no ens hi volen pas, i  prosseguim el nostre viatge transimaginari. Tra i Acitetse ens fa pujar tots i totes al vehicle i ens anuncia que a vista d’ocell contemplarem els paradisos terrenals imaginats en diferents èpoques pels homes i les dones i hi buscarem incidis del nostre deliri. Sobrevolem l’Edat d’or de Cranach i ens trobem amb un jardí tancat on tothom va despullat; uns es banyen, altres conversen i una colla ballen. Els animals són mansos: no hi veiem ningú que li vingui de gust fer res: tothom està sadoll i expressen espontàniament la seva alegria mitjançant el ball, sense cap intenció estètica, només per pur plaer. El mateix passa amb les Edats d’or de Pietro da Cortona i de Joachim Antonisz Wtewael , on una colla de personatges semblants a déus gaudeixen de la vida tal com ve: mengen, jeuen, s’estimen, acaricien els animals i ja en tenen prou amb això. Potser n’hi ha algun que toca la flauta, però sense cap pretensió artística. No obstant, aquesta dansa, aquesta música ens dóna alguna esperança: si ens hi quedéssim potser podríem explaiar-nos contemplant la bellesa dels paisatges o tal vegada pintant-los i tot!

 

Nogensmeyns, en el país de l’Edat d’or sembla que ningú no tingui pruïja de fer res i al final acabaríem com ells. Però encara sort que hi ha gent! Perquè ara mateix ens trobem damunt de l’Arcàdia de Poussin i hi ha quatre persones comptades (a l’Arcàdia de Cole només n’hi ha una!) i l’únic que fan és contemplar una tomba. Bé és cert que la contemplació ja té alguna cosa d’intenció estètica, però aquells quatre pastors més que res llegeixen la inscripció i mediten sobre la fugacitat de la vida. Naturalment aquella tomba la devia fer algun artista, però per ells el fet creador no sembla que tingui cap importància. Els amants de l’art ens deixem encisar per paisatges pastorals com aquests, però no és el nostre lloc. Aquí els habitants ni tan sols mengen, només són figurants en un paisatge d’ensomni.

 

Però nosaltres prosseguim el nostre vol baix per damunt dels Edens inventats per la fantasia humana i al cap de poc ens tornem a trobar amb un jardí tancat com el de Cranach, però en aquest cas no sabem el nom de qui el va concebre . Sigui com sigui, els personatges d’aquest petit paradís gaudeixen també de la ufanositat del jardí on creixen tota mena de plantes i d’arbres fruiters, i la verge Maria llegeix (no ens arriscarem a pensar que es tracta d’una novel·la o un llibre de poemes) i Maria Magdalena toca un instrument de corda semblant al llaüt amb el nen Jesús. Algú els ha dissenyat uns vestits esplèndids i pel detallisme del jardí i l’actitud calma dels sants de l’escena fa l’efecte que acollirien bé un artista, que gaudirien amb les seves creacions, que escoltarien les seves històries, que fins i tot podrien emprendre, per iniciativa pròpia, la realització d’alguna mena d’obra d’art. Cosa que no passaria en el País de la Cucanya , on tothom dorm o jeu de tan tips com estan de menjar: els teulats són de pastissos, els animals s’ofereixen per ser menjats, els núvols són de sucre filat... la gent ja no té esma de fer res, estan enfarfegats i tenen el cervell embotit. El paradís de l’abundància no és pàtria per a un artista: tot està deixat, abandonat, i l’únic llibre a la vista, tancat. Res no ens inspira a nosaltres, els estetes, a quedar-nos-hi. Fugim, que ja estem empatxats només d’entreveure-ho.

 

Tra i Acitetse enlaira de nou la nau i ens dirigeix cap a un des paradissos de la Bíblia, per si hi trobem el que ens agrada. Anem a parar al de Hieronymous Bosch : senzillament és la història d’Adam i Eva, de la felicitat del paradís es veuen obligats a passar a les estretors de la vida terrenal. Hi ha algun artista?: tal vegada Déu, que crea una altra de les seves obres d’art, la dona, d’una costella d’Adam. O potser el diable, que els està dient que allà al paradís estan com somnàmbuls, que s’han de despertar al coneixement, a la reflexió, al dubte, i a la iniciativa de fer i de crear, com el seu mateix creador. Expulsats de paradís ens en anem amb ells a la recerca d’una altra utopia de l’imaginari que ens aculli pel que som.

 

Però la colla dels cent estetes ja estem cansats d’aquest tour imaginari només per damunt i volem aturar-nos i visitar a peu alguns d’aquests paradisos a la terra i Tra i Acitetse ens ofereix fer parada i fonda a la mateixa Utopia de Tomàs Moro! L’illa es presenta atractiva: es troba als tròpics, davant mateix de la costa de Sudamèrica. Aterrem a la capital, Amaurota, i de seguida ens adonem que és l’única ciutat que té nom: a la resta només els correspon un número: Ciutat 8, Ciutat 34, etc. No veiem que tinguin una preocupació estètica per buscar noms singulars o senzillament “bonics” per a la seva toponímia. La mateixa capital està prou ben dotada de serveis, però l’estil arquitectònic i urbanístic és fonamenta bàsicament en la raó matemàtica i geomètrica: carrers quadriculats, jardins simètrics. Existeixen arquitectes, però no veritables artistes. Els seus habitants menyspreen el luxe, l’or i les joies; potser l’únic que els encisa són les plomes pintades de colors. Podríem pensar que, tot i que no existeix l’ofici d’artista (el qual fa obres sense cap utilitat, només per ser contemplades) perquè el luxe està bandejat de l’illa, després de la jornada de treball trobaríem algú que es dediqués a l’art. Però un informe ens adverteix que “els utòpics passen les seves hores d’oci lliurats a diversions socials, discussions, sessions de música o jocs.” Trobem que Utopia és una societat molt ben organitzada, que tracta de resoldre per damunt de tot els problemes socials i econòmics. El tema de l’art encara no forma part de les seves preocupacions, però potser un poble feliç, amb les seves necessitats bàsiques cobertes, fins i tot amb una certa abundància, no se sent morivat per crear art. Tot el que s’hi crea ha de ser útil i si alguna cosa ha de respondre a un criteri estètic, respondrà al criteri de la raó matemàtica. Què hi faríem, aquí? O bé ens dedicaríem a la vida austera i abandonaríem del tot les nostres pretensions o bé ens foragitarien per inútils. Ens adonem que Tomàs Moro vetllava més per la moralitat i la didàctica que no per la literatura o per l’art. Però tampoc no hem de ser tan exigents: segons explica Larry Shiner , l’art és un invent del segle XVIII, i Utopia va ser escrita tan sols a principis del segle XVI!

 

Decebuts, pugem de nou a la nau transimaginària i ens disposem a travessar dos segles de paradisos terrenals imaginaris, eixorcs d’interès per l’art, de l’art dels artistes tal com l’entenem avui dia. Al cap de poc divisem la Nova Atlàntida de Francis Bacon; el nom ja es atractiu de per sí (ens retrotrau a l’antiga Grècia). Però tot i que com diu Bacon “També som capaços d’imitar els moviments dels éssers vius gràcies a reproduccions d’homes, feres, ocells, peixos i serps” , si “aplica [l’home] el coneixement del seu propi esperit, com l’aranya que teixeix la teranyina, aleshores [...] el fruit [...] és una admirable obra de finura, però sense substància ni utilitat” (la cursiva és meva). A tot estirar a Bensalem, un altres dels paradissos de Bacon, “es fabriquen instruments musicals com el violí-piano i aparells per reproduir sons naturals” . Bacon elabora una exacta divisió del treball entre les persones, però on l’artista ni l’artesà no hi té lloc, encara que el títol de “comerciants de llum” que adjudica als investigadors dels fets aniria que ni pintat per als pintors. Però si algú o alguna cosa no és útil, no és digne de consideració. Adéu-siau, doncs.

 

I els cent de l’estètica ens enlairem de nou cap a l’èter de les concepcions de la fantasia i travessem sense parar diversos reialmes de societats imaginàries: la Wolfaria de Johan Eberlin, la Comunitat de Thélème de Rabelais, el Món dels Bojos d’Anton Francesco Doni, la Ciutat Feliç de Francesco Patrizi da Cherso, la República Imaginaria de Ludovico Agostini

 

la República d’Evadria de Luduvico Zuccolo, la República dels Bons Esperits de Kaspar Stiblin, la República Cristianopolitana de Johan Valentin Andreae, l’Altre Món Idèntic o Terra Austral Desconeguda de Joseph Hall, on no veiem cap indici de conreu de l’art, d’intenció de pensar en la bellesa de les coses, naturals o artificials.

 

Finalment anem a parar a La Ciutat del Sol de Tommaso Campanella; el nostre guia Tra i Acitetse ens aconsella que hi fem una petita visita. L’arquitectura i l’urbanisme ha canviat una mica de figura geomètrica: la ciutat “està constituïda per set zones circulars i concèntriques [...] al centre, al capdamunt d’un turó, un temple circular, ànima de la ciutat.” Moltes de les seves idees es basen en els urbanistes grecs i en Leonardo da Vinci. I Campanella ja ha tingut en compte que l’espècie humana pot necessitar les belles arts perquè un dels tres membres del triumvirat governant és Sin, o la Saviesa, que es fa càrrec de les arts i de les ciències. Té decretat, per exemple, que els nens aprenguin de les pintures (mapes, animals, personatges) que recobreixen les muralles de la ciutat. Fins i tot les dones embarassades han de contemplar estàtues d’homes importants perquè el fill quedi impregnat del seu esperit: el que pot una estàtua ben feta!

 

Els segles XVII i XVIII també estan replets de móns imaginaris on tothom viu de manera diferent del món real i potser més feliç perquè les preocupacions socials i econòmiques estan resoltes, o almenys estructurades tan fèrriament que ningú no pensa ja en canviar-les. Continuem, però, sense trobar acollida per a la contemplació estètica. Entre els països que ens vénen de pas (Antagil, Macaria de Samuel Hartlib, la Nova Solyma de Samuel Gott, Oceana de James Harrington, Olibia de John Sadler, la nova Atlàntida revisitada de Josep Glanvill, Nolàndia (estat lliure) de Francis Godwin, la Lluna (on parlen amb notes musicals i amb moviments del cos, segons la classe social) de Peter Wilkins, i la Lluna també... de Cyrano de Bergerac!, el Món Encès de Margaret Cavendish, (on els homes tenen forma animal segons l’ofici que exerceixen: els homes-óssos havien de ser filòsofs experimentals, els homes-ocells astrònoms, etc, els gegants, arquitectes --potser perquè arribarien millor a la teulada--. Imaginem-nos quina mena de barreja persona-animal serien els artistes plàstics!), Gerania de Joshua Barnes, Bètica (on “quasi tots els habitants són pastors o pagesos i tenen poc interès per les arts, invents de la vanitat i la mol·lície” ), i Salente de Fénelon (on “els grans ornaments arquitectònics estan reservats als temples i als edificis públics: pintors i escultors són tolerats, però en un nombre molt petit i dedicats només a la decoració de monuments” ), l’illa de Naudély de Pierre de Lesconvel (on tot és simetria), la Terra Austral de Gabriel de Foigny (que té una gran tirada per la simetria i les proporcions gegantines), el país dels Serarambes, també de Foigny, el dels Sevarites de Denis Veiras i el dels Ajaoians de Fontenelle, el país de Calejava de Claude Gilbert, les terres que visita Jacques Massé de Symon Tyssot de Patot, etcètera.

 

Durant el recorregut pel Segle de la Il·lustració trobem figures i obres més conegudes, com per exemple Defoe amb el seu Robinson Crusoe, Swift amb els Viatges de Gulliver, Casanova amb el seu Isocameron, Voltaire amb el seu Candide, Montesquieu i les seves Cartes Perses, Diderot amb les seves Joies Indiscretes, Restif de la Bretonne amb els seus Pornò/Ginò/Andrògrafs, Sade amb Aline i Valcour i La filosofia al tocador... Dins d’aquestes ficcions apareixen algunes idees aplicables a societats utòpiques pel que fa als costums, a les lleis o a l’economia. De vegades només són excuses per satiritzar o criticar l’esperit de l’època. Moltes de les ficcions utòpiques confronten la llibertat individual amb les necessitats col·lectives i assenyalen la importància de l’individu i la seva força creadora: són els inicis de la valoració de l’artista. En un dels seus relats, Montesquieu, per exemple, descriu una comunitat primitiva però virtuosa que s’avorreix de tanta rectitud i aleshores el seu rei decideix restituir el comerç i les arts per donar-hi una mica d’interès; altres autors deixen de banda el reglementarisme total de l’estat utòpic per reivindicar un paradís terrenal on cadascú pot satisfer els seus desitjos sense entrebancs. Restif, a la seva Metapatagonia proposa treballar poques hores, però ni tant de temps per a l’oci no significa res perquè “no hi ha teatre ni belles arts, considerades supèrflues”. També pensa el mateix Mandeville en la seva Faula de les Abelles. I és que la societat utòpica és un univers regulat gairebé amb normes ideals, però totalitàries: l’interès particular és secundari, tot va encaminat a servir el bé comú. Però el nostre guia Tra i Acitetse ens assenyala un país que ens podria interessar: Utopia o el regne del gran Selrahcengil del príncep de Ligne on “el poble, a imatge i semblança del seu príncep, conrea en pau el seu jardí i pot ocupar-se fins i tot de la moral, les belles arts i la literatura, amb la condició de no avorrir ningú” . També ens assenyala alguns llocs que ens cal evitar de totes passades: L’illa de la Raó o dels homenets, de Marivaux, on tothom empetiteix i no recupera l’estatura normal fins que recobra el sentit comú: els poetes i els filòsofs no el recobren mai! Un altre indret poc aconsellable és una de les illes creades per Desfontaines en el seu Nou Gulliver: s’hi reclama la necessitat de tribunals literaris per posar fre al mal gust (segons qui sigui el jutge estem perduts!). Però el país realment perillós és un que no té nom però que ha estat imaginat per Dom Deschamps: en el seu país “un cop s’hagi abolit la ignorància, la desigualtat moral i la propietat, es destruiran els llibres i les obres d’art, que no aporten saviesa veritable i només serveixen per crear distincions.” Fugim d’aquest indret encara innominat i ens anem a refugiar per unes hores a Dumocala, creat pel rei de Polònia Estanislau Leczynsky, on existeix una acadèmia que promociona les ciències i les arts.

 

Els cent estetes en recerca d’una utopia on establir-nos estem a punt d’arribar al final del camí. El programa del dia d’avui és visitar els imaginaris del segle XIX. Però alguns dels més famosos creadors d’aquestes ficcions no les van considerar com a tals, sinó com a programes realitzables en la realitat i van voler-les posar en pràctica: Saint Simon, Owen i Fourier. Van voler aixecar illes de socialisme utòpic on tothom tingués les necessitats cobertes i on no hi hagués conflictes socials. Però no sembla que en cap d’elles l’artista hi pogués tenir el seu paper. Passem de llarg i prosseguim el nostre viatge fins a Icària, fantasia d’Étienne Cabet. Les úniques obres d’art que hi podem veure són les ciutats: “Els arquitectes icarians van estudiar escrupolosament les ciutats més belles del món, van agafar el millor de cada una i van fundar Icara, capital d’Icària i el seu atractiu principal.” Per la resta, però, la ciutat té l’aspecte de les típiques ciutats utòpiques: uniformitat i geometricitat. Donem un volt per la ciutat i per fi!, trobem un taller d’artistes. Volem parlar amb ells, però ens contesten ràpidament que han de complir un horari fix, com la resta dels obrers, i que no es poden entretenir. Un d’ells se’ns queixa que el seu geni no es tingut en consideració, que les autoritats tracten els casos de talent com una mera casualitat de la natura. A més, pel que es veu, hi ha una severa llei de censura. I nosaltres, abans que ens tanquin en un taller d’aquests a horari fix, tornem cap al transimaginari i ens enlairem de nou cap als núvols de la fantasia.

 

Però ja tenim alguna esperança: en algun lloc o altre, la figura de l’artista rep cert reconeixement. I ens dirigim a Erewhon (Nowhere, vol dir “enlloc”, igual que utopia). Aquest país de Samuel Butler, que és troba a les antípodes, si és una societat utòpica, és una mica heterodoxa: es veu que l’ensenyament es fa a les Escoles de la Insensatesa, i que hi ha estudis d’Inconseqüència i de Subterfugi... Pel que fa a la nostra recerca hem de comentar que s’hi exposen estàtues d’homes i dones de gran bellesa, que un monument estil Stonehenge fa, amb el vent, música semblant a la de Haendel, que existeix un jurat que decideix quines estàtues conservar segons els últims corrents artístics, i que fins i tot hi ha un museu, el Museu de les Màquines Antigues. Tot això ho hem anat comprovant seguint la Guia dels Llocs Imaginaris de Manguel i Guadalupi. Sigui com sigui, no acabem de veure clares segons quines institucions surrealistes del país. Passem de llarg el somni d’Edward Bellamy, la Societat del 2000; l’única referència que en tenim és que tothom treballa unes hores obligatòriament, però si algú té iniciativa artística i èxit, se li permet abandonar el treball públic.

 

Però per fi arribem a Nowhere, fantasia socialista utòpica de William Morris. Cadascú es guanya la vida i no hi ha tensions socials, però ha desaparegut la uniformitat i la vida obligada en comú. Aquí tothom treballa i tothom és un artista perquè ha desaparegut la mediació de les màquines. Tothom manifesta un gust extraordinari per la bellesa, els vestit que porta la gent són de teixits tornassolats i de molts colors, però no per ostentació sinó per un senzill sentiment estètic. Ja ningú no va als museus. Qualsevol objecte produït es considerat una obra d’art. “Avui qualsevol treball és agradable... perquè la mateixa obra procura cert plaer sensual i conscient. Dit d’una altra manera, els qui ho duen a terme són els artistes” cita Trousson a Morris.

 

Ens sembla que aquesta és una bona Utopia per viure els estetes i artistes. No ens atrevim ja anar més enllà després de tant de viatge. Tra i Acitetse ens parla de llocs com La Ciutat Futura de Alain le Drimeur, dels falansteris de Paul Adam, de les propostes d’Anatole France, de Novutopia de F.A. Couturier, d’El Món d’Aquí Mil Anys de Georges Pellerin, de Neustria d’Émile Thirion, de Freiland de Theodor Hertzka, de l’Any 3000 de Paolo Mantegazza, etc. Però no diuen res de com viuríem. Després ens parla d’autors famosos com Zamiatin, Huxley, Orwell, Bradbury... Però per les notícies que tenim els imaginaris d’aquests creadors és que no són més que antiutopies. Ja no és que l’artista hi tingui o no un paper, sinó que l’individu està anul·lat. Els protagonitzes d’aquestes ficcions, D-503, Bernard Marx, Winston Smith i el bomber Montague volen alliberar-se de la tirania col·lectiva i en aquest sentit són una mena d’artistes, perquè el seu anhel és ser humans no desnaturalitzats i lluiten per expressar la seva personalitat enfront de l’uniformisme.

 

Tra i Acitetse ens insisteix amb el clàssic Wells. ¿No volem visitar els seus imaginaris? Els informes que tenim del món de l’any 802.701 on va arribar amb la Màquina del Temps ens desaconsellen la visita. Es tracta d’un món apocalíptic, igual que la seva Nova Utopia, on no hi ha espai per a la contemplació, i no diguem la creació. L’únic lema que hi impera és el Fugim i salvem-nos. En canvi la Castàlia del 2200 (utopia imaginada per Hermann Hesse a El joc de les granisses) ens atrau per fer-hi una visita o fins i tot per quedar-nos-hi. I és que els castalians no surten mai de la seva ciutat, es dediquen tot el dia a l’estudi de les ciències pures, sense cap aplicació pràctica, i el seu objectiu és “unir la bellesa viva de l’art amb la màgia de les formes de les ciències exactes” . Però en aquest cas, es tracta més d’una secta que viu aïllada del món real que no d’una societat utòpica. Malgrat tot, potser encara hi estaríem bé.

 

Fi de trajecte. És l’hora de recapitular. Ens hem quedat a l’Enlloc que es diu Nowhere, de William Morris, amb la idea de fer unes visites o de prendre’ns unes vacances al “convent” de Castàlia, de Hermann Hesse. Ens mirem les fotos que hem fet, recollim els materials per confeccionar l’scrapbook, i ens adonem que molt imaginaris utòpics són idèntics: és la seva mania de construir les ciutats a partir de models geomètrics (simetries, quadrats, cercles concèntrics...), la seva mania d’uniformitzar-ho tot (les cases iguals, amb el mateix nombre de pisos, les illes de la mateixa mida) per repartir equitativament els béns terrenals. Jardins i palaus responen també al criteri matemàtic. El elements decoratius solen ser didàctics o per commemorar algun fet o recordar algun personatge. La poesia del nomenclàtor i la toponimia és una mera col·lecció d’acrònims i llatinismes. Poques obres d’art pur i simple ens hem trobat. Hem d’excusar aquests països utòpics ficticis perquè l’artista com a tal no és ben reconegut fins al segle XVIII. Però fins i tot a partir d’aquest moment costa de trobar-li un paper en la societat feliç. Potser realment en una societat feliç l’art i la contemplació estètica són innecessaris. O potser tot és creat i considerat amb esperit estètic i tothom a la seva manera és un artista.

 

Diu Trousson que “el seu objectiu [dels autors utòpics] era la descripció d’aquesta felicitat per fi realitzada, més enllà de la qual la historia s’havia d’extingir per força, fondre’s en una eternitat sempre semblant a si mateixa. La utopia manca de futur.” I més endavant: “l’enemic mortal de tota Utopia és la Història.” L’artista és un producte de la història, d’un segles concrets de la història occidental. Sembla comprensible que en un món ideal concebut com l’essència destil·lada de l’estructura d’una societat humana feliç, poca cosa hi tindria a fer la individualitat artística herència del romanticisme. Morris ens ha ofert que tots puguem ser creadors. Ens hi aferrem.

BIBLIOGRAFIA

 

BARASCH, Moshe: Teorías del Arte. De Platón a Winckelmann. Alianza Editorial. Madrid, 2001.

 

MANGUEL, Alberto, GUADALUPI, Gianni: Guía de lugares imaginarios. Alianza Editorial. Madrid, 1980.

 

MORE, Thomas: Utopia. Ed La Llar del Llibre. Barcelona 1987.

 

MORRIS, William: News from Nowhere or An Epoch of Rest being some chapters from A Utopian Romance. Project Gutenberg 2001.

 

MORTON, A. L.: Las utopías socialistas. Eds Martínez Roca. Barcelona, 1970.

 

SHINER, Larry: The Invention of Art: A Cultural History. University of Chicago Press. Chicago, 2003.

 

TROUSSON, Raymond: Historia de la literatura utópica. Ed Península. Barcelona, 1995.

 

VALVERDE, José María: Breve historia y antología de la estética. Ed Ariel. Barcelona ,1998.

 

 

Ashevillelist

http://ashevillelist.com/free-essays/utopia.htm

 

Arts and crafts. Juan Martínez-Val

http://www.juanval.net/art/

 

Unos tipos duros. Teoría y práctica de la tipografía.

http://www.unostiposduros.com/paginas/maes8.html

 

i (españa)

http://www.iespana.es/legislaciones/manifiestos.htm

 

North Carolina State University

http://social.chass.ncsu.edu/wyrick/debclass/blaze.htm

 

 

*  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *  *

BARASCH, Moshe. Teorías del Arte. Alianza Editorial. Madrid 2001. p 19.

GIMFERRER, Pere. Mirall, espai, aparicions. Eds 62. Barcelona 1981. p 100.

BARASCH, íd., p 20.

CRANACH, Lucas el Vell. L’edat d’or. Retaule. Principis del s. XVI. Alte Pinakothek. Munich

CORTONA, Pietro da. L’edat d’or. Fresc. 1641-46. Palazzo Pitti. Florència.

WTEWAEL, Joachim Antonisz. L’edat d’or. Oli damunt coure. 1605. Metropolitan Museum of Art. Nova York.

POUSSIN, Nicolas. Et in Arcadia ego. Oli en tela. 1637-39. Musée du Louvre. Paris.

COLE, Thomas. Capvespre a Arcàdia. Oli en tela. 1843. Wadsworth Athaneum. USA

Mestre de Paradís de Frankfurt. Maria a l’hort tancat, amb sants. Retaule.1410. Städelsches Kunsinstitut. Francfort.

BRUEGHEL, Pieter. El país de la Cucanya. Retaule. 1566. Alte Pinakothek. Munich.

BOSCH, Hieronymous. El paradís. Ala esquerra d’un tríptic. Retaule.1485-90. El Escorial. Madrid.

MORTON, A.L.: Las utopías socialistas. Eds Martínez Roca. Barcelona, 1970. p 54.

SHINER, Larry: The Invention of Art: A Cultural History. University of Chicago Press. Chicago, 2003.

MORTON, íd. p 66.

MORTON, íd. p 63.

MANGUEL, Alberto, GUADALUPI, Gianni: Guía de lugares imaginarios. Alianza Editorial. Madrid, 1980. p 52.

TROUSSON, Raymond: Historia de la literatura utópica. Viajes a países inexistentes. Ed Península. Barcelona 1995. p 106.

TROUSSON, íd. p 133.

TROUSSON, íd. p 135.

TROUSSON, íd. p 210.

TROUSSON, íd. p 165.

TROUSSON, íd. p 203.

MANGUEL, íd. P 204.

TROUSSON, íd. p 268.

HESSE, Hermann: El juego de los abalorios. Alianza Editorial. Madrid, 1984. p 16.

TROUSSON, íd. p 285.

TROUSSON, íd. p 310.