Per tal d'aprofundir en la història, haurem de recular fins el IV mil·lenni aC, en plena era prehistòrica. La Prehistòria recent de l' Europa occidental, entre el Neolític i l'Edat del Bronze, és coneguda pels innombrables conjunts megalítics que es construïren en aquest territori. Diferents ètnies i grups bastiren els monuments de les nostres terres, alguns dels quals es mantenen encara en un bon estat de conservació.

Cal aclarir el terme megàlit, paraula d'origen grec que significa "pedra gran" (mega-lithos), ¡ que s'utilitza en Prehistòria per referir-se als monuments funeraris construïts amb grans lloses. Aquests monuments megalítics es feren amb diferents finalitats i amb gran varietat tipològica. Destaquem els dòlmens, cambres funeràries formades per un nombre variable de lloses verticals i una o més d'horitzontals, formant la coberta. La seva planta solia variar de rectangular a trapezoïdal i sovint hi havia un corredor d'entrada, format per lloses menors. Tot el conjunt estava enterrat de pedres terra, formant el túmul. Els menhirs, en canvi, eren monuments commemoratius o cronològics, constituïts per una gran pedra allargada, en sentit vertical. Ambdós tipus de megàlits són abundants a les nostres terres. També podem trobar cistes, pous per realitzar-hi enterraments (cala Monjoi, Roses), pedres amb inscultures per a celebrar-hi rituals religiosos (Pedra dels Sacrificis, Capmany), o poblats (ca N' Isaac,
Palau-Saverdera).

Amb el descobriment dels metalls (edats del Bronze i del Ferro) es produí la vinguda dels pobles indoeuropeus, que coneixien aquests metalls i incineraven els seus morts. Restes del pas d'aquests pobles per les nostres contrades les trobem en les necròpolis de Can Bech de Baix (Agullana), els Vilars (Espolla) i la Punta del Pi (el Port de la Selva).

Ja en època històrica, grecs i romans utilitzaren les terres baixes de la serralada com a base de les seves relacions comercials i polítiques amb altres pobles de l' interior. Els navegants grecs foceus, procedents de Marsella, instal·laren un petit assentament a Rhode (Roses), possiblement anterior a Empúries, ciutat que gaudi de gran esplendor a època antiga. Roma, destacada per la riquesa multiplicitat de les seves obres públiques, amb restes arreu de les terres que integraven el seu imperi, féu dels passos baixos de Albera punts de vital importància per a les comunicacions entre les províncies d'Hispània i la Gàl.lia. Avui dia, al Portús, encara podem admirar els Trofeus de Pompeu, punt d'enllaç entre la via Augusta i la Via Domitia, veritable obra mestra de arquitectura romana.

Ja a l'Edat Mitjana, amb una societat ruralitzada i sota el domini progressiu del poder senyorial, laic o eclesiàstic, es bastiren gran nombre d'edificis, de caràcter religiós com les ermites o monestirs, militar o defensiu com castells o nuclis emmurallats, tots amb un estil propi de l' Alta Edat Mitjana. La construcció d'aquestes basíliques pre-romàniques es basava en la disposició de l'aparell en forma despiga o espina de peix (opus spicatum), planta d'una sola nau, absis a la capçalera i coberta amb volta. Amb el pas dels segles, algunes edificacions simples esdevingueren grans conjunts arquitectònics: els monestirs. Es el cas de Sant Pere de Rodes (s. XI), basat en una església de planta basilical amb transepte, capçalera absidal i campanar de tipus llombard de planta quadrada. Hi trobem capitells d'estil corinti amb decoració zoomórfica ¡ altres poligonals de decoració geomètrica. Dins la mateixa Albera hi ha un dels més notables monuments romànics, el monestir benedictí de Sant Quirze de Colera, del segle Xl, del qual en resta l'església basilical, vestigis del claustre i algunes dependències monàstiques i fortificacions.

Amb arribada de l' Islam i l'enfonsament del poder militar visigot, al segle VIII, es produí un procés d'independització dels pobles muntanyencs del nord peninsular, que establiren llurs comunitats de forma autònoma i hagueren de defensar-se dels perills. La majoria de la població, llevat la de les viles fortificades com Peralada, se situava entre les Salines, Albera i el cap de Creus, on es bastiren petits castells i torres de guaita en punts inaccessibles, de gran visibilitat. Així, els castells d'Arget, Bufalaranya, Miralles i Sant Climent, que foren enderrocats al Segre Xl, mentre altres, com els de Rocaberti, Verdera o Quermançó, es referen a època feudal. Aquestes fortificacions eren primer pertinença de les respectives comunitats. Quan alt grau de fraccionament del poder afavorí l'aparició duna complexa jerarquia senyorial, subjecta a lligams feudals, aquests castells passaren a mans dels castlans, vescomtes i veguers. Aquestes construccions constituïren el centre del poder i de la vida en els territoris, fins ben entrat el segle XIV, quan la violència feudal arribava a la fi; durant el XV, els castells continuaren tenint importància militar, per les guerres civils catalanes i les sublevacions de la pagesia de remença.

A partir del segle XVI, molts d'aquests castells foren transformats en masies i casals, que aprofitaven les seves defenses davant bandolers i saltejadors de camins. Amb la derrota a la guerra dels Trenta Anys i el tractat dels Pirineus (1659), l' Albera fou dividida en els seus dos vessants, pels límits fronterers establerts entre Espanya França. En època contemporània, alguns d'aquests castells foren utilitzats com a emplaçaments militars estratègics, en els diferents conflictes que han alterat la pau de les seves restes.

Un dels valors més arrelats en els pobles capdavanters és el de tenir estima per tot allò que conforma el seu passat, que tot sovint aflora en el caràcter i la vida diària dels seus pobladors. Per tal que el nostre passat, ric i ple d'història, pugui perdurar i sigui conegut per les generacions futures: conserva'l !

                                                                                               Jaume T. Prim -Carles Molins