Un Diable de Tasmània no es confon amb cap altre bèstia;
els seus crits desagradables, el color negrós del seu pelatge, la
seva reconeguda mala lluna i esquerpa associabilitat, van fer que aviat
els europeus el bategessin amb el nom de "The Devil" (el Diable).
De mida com un gos petit, pot semblar i fer-se sentir com si fos una bèstia
molt ferotge i atrevida. Les seves dents són esmolades i agressives,
sempre a punt per clavar una bona queixalada.
Caracterització:
El seu nom científic és Sarcophilus narrisii,
de la família dels dasiúrids;
i és un mamífer metateri,
el més gran carnívor dels marsupials,
amb marsupi
poc profund en forma de ferradura, proveït de quatre mamelles. De
crani robust i dentat poderós, les potes són curtes. Un cop
adult, pot arribar a fer més de 60 cm fins a l'acabament del tronc,
i 30 cm més de gruixuda cua; però això depèn
de la dieta i de l'hàbitat. Els mascles adults acostumen a ser més
grans que les femelles. El pelatge és curt, fosc amb taques blanques.
Orelles petites i rosades. Arriben a pesar fins a 12 quilos, i assoleixen
una alçada d'uns 30 cms.
Zona:
La seva àrea de distribució ha estat progressivament
reduïda des d'Austràlia (se n'hi han trobat fòssils)
fins a les zones més inaccessibles de la gran illa de Tasmània,
però sembla que aquesta desaparició no és deguda a
l'acció humana, sinó a la competència directa del
dingo, ara fa uns 600 anys. Actualment se'n poden trobar al nord i a l'est
de l'illa, en zones espesses dels espais protegits Asbestos Range National
Park, Mt. William National Park, Cradle Mt. National Park, the Arthur River
i
a les terres altes dels estanys. La millor hora és poc després
de la posta de sol, perquè és d'hàbits nocturns.
Reproducció:
Generalment les femelles queden prenyades pel març, i pareixen
uns quatre cadells al cap de 21 dies. Llavors aquests viuen durant quatre
mesos a la bossa exterior del ventre de la mare, marsupi, ben agafats
als mugrons de les seves quatre mamelles. Després acompanyaran la
mare fins als volts de desembre, que ja són independents. Cap als
dos anys ja són animals fèrtils. Poden arribar a viure uns
set o vuit anys. Cal remarcar que són animals que estableixen una
llar concreta, que no abandonen, i que no els agrada relacionar-se amb
d'altres iguals, amb l'excepció del període d'aparellament.
Alimentació:
Mengen tot tipus d'animals, segons el que poden trobar. A l'estómac
dels Diables s'hi han trobat cucs, rèptils, amfibis, insectes, wallabis,
petits mamífers i ocells. Fins i tot Diables més joves. Se'ls
reconeix una acció positiva quan es mengen les ovelles mortes, eliminant
els problemes d'higiene que hi hauria.
Hàbits:
Animal nocturn, dorm de dia sota arbustos espessos. A la nit pot recórrer
fins a 16 quilòmetres cercant aliment (de 16 a 20 hectàrees).
Els Diables joves fins i tot són capaços d'enfilar-se a un
arbre fugint d'un perill o buscant aliment.
Una altra característica és la boca oberta, però
més per por o dubte que per ferotgia. I com altres animals, pot
arribar a fer una intensa pudor quan es creu en perill.
Conservació:
Desgraciadament el Diable va ser una bèstia odiada pels colonitzadors
europeus. El 1830 la companyia Van Diemen's Land Co. va oferir recompenses
per capturar tigres de Tasmània,
gossos salvatges i Diables de les seves propietats (exactament 25 centaus
pels mascles i 35 per les femelles). Creien que es menjaven les ovelles.
Les trampes i els verins van dur l'espècie a la vora de l'extinció,
fins que el 1941 es va signar la llei que el protegia. Per fortuna ara
es una espècie que sembla segura, i és el símbol dels
parcs nacionals de Tasmània
i del seu servei de protecció de la natura. Però això
no els lliura de morir esclafats per les rodes dels cotxes que hi circulen.
Modernament, alguns estius hi ha hagut la sensació de plaga
de Diables, perquè es quan els cadells comencen a sortir del ventre
de la mare i fan alguna malvestat; però està vist i provat
que la mateixa natura equilibra la quantitat d'individus segons les possibilitats
d'aliment, i no cal cap intervenció humana per eliminar-ne els sobrers.
Sons:
Hom pot sentir els brams d'un Diable de Tasmània clicant aquí
(gràcies a The Parks and Wildlife Service de Tasmània)
http://www.parks.tas.gov.au/wildlife/mammals/tasde.aiff
Estudi:
Pocs zoos del món en tenen exemplars, i és un repte aconseguir-ne
la reproducció en captivitat (com el zoo de Perth, a Austràlia
http://www.perthzoo.wa.gov.au/tassiedevil.html
).
Arreu del món, infants i adults sensibles a la conservació
de les espècies mostren el seu interès en aquest marsupial
tan esquerp als nostres ulls (com la web de "A SchoolWorld Internet Education
Project, Endangered/Threatened Species Report, Submitted by Chris
Kaminski de l'East Hills Boys Technology High School, Sydney, Austràlia").
http://www.schoolworld.asn.au/species/tasdevil.html
)
