La fugida de catalans i catalanes després de l’arribada de tropes franquistes a Catalunya va ser un esdeveniment sense precedents en la història del nostre país. És parla de gairebé mig milió de persones que van travessar els Pirineus pel territori català. Molts catalans compromesos en activitats polítiques, sindicals i culturals van haver de fugir per por a la repressió.

Els refugiats arribats a França ho van tenir molt malament donat que aquest país no podia assumir aquest volum de persones, i hem d’afegir també la indiferència de tota la comunitat internacional. En aquest context, doncs, no van tenir els refugiats i refugiades catalanes ni atencions mèdiques ni humanitàries ni de cap tipus. Molts d’ells van acabar en camps de concentració (Sant Cebrià 80.000 persones, Argelers 65.000, Barcarès 35.000, etc. ) (1)

Per desgràcia indrets com la maternitat d’Elna (2) que va acollir a 597 infants fills de les exiliades catalanes d’alguns dels camps de refugiats francesos, són excepcions que, paga la pena tenir-los en compte, però que no són més que l’excepció que confirma la norma.

Amb posterioritat a l’Alemanya nazi amb l’esclat de la segona Guerra Mundial al voltant de 10.000 republicans van ser en camps d’extermini nazis segons especifica Montserrat Roig. Una tercera part d’aquests eren catalans, la majoria portats a Mauthausen i Gusen. Un 60% també hi van morir.

La classe dirigent republicana també es va refugiar a França. A partir del setembre de 1939 amb l’inici de la segona Guerra Mundial i l’ocupació alemanya al nord de França cap al juny de 1940,obligà als dirigents i militants republicans a passar a la clandestinitat o fugircap a Vichy o països aliats (Anglaterra, Amèrica llatina, Mèxic, Xile i l’Argentina) així el gruix polític català quedà dispers i amb poques possibilitats de comunicació amb les persones que es quedaren a Catalunya.

El 1939 la classe política fragmentada continuà a l’exili amb el Consell Nacional Català de Catalunya primer a França amb Josep Irla al capdavant i després és creà també a Londres amb Carles Pi Sunyer,motivat per les desavinences entre ambdós dirigents.

Sorgiren també accions antinazi i antifranquista per part d’exiliats a França passant a diferents organitzacions guerrilleres franceses com els maquis. Alguns d’aquests també foren detinguts per alemanys nazis o per la policia del règim de Vichy i enviats a presons i camps de concentració.

Es crearen propostes polítiques amb ambició unitària com el Front Nacional de Catalunya (FNC) o el Front de la Llibertat. El FNC volia convertir-se en una gran instància unitària que aplegues totes les organitzacions antifranquistes catalanes sense que això obligues a dissoldre els diferents grups. El FNC és configurà com l’organització que defensava una alternativa política que superés les limitacions a l’Estatut del 1932 i possibilités en el futur el dret a l’autodeterminació, és en aquest sentit que aviat donà suport al Consell Nacional Català instal·lat a Londres.

Els altres partits (POUM, PSUC, Esquerra Republicana) tot i que realitzaran distintes accions d’evasió o de contactes amb la resistència francesa, cadascú anirà en solitari i amb actuacions que provocaran tensions internes entre els mateixos partits.

Entre 1939 i 1943 que foren els anys de més repressió franquista i de predomini de la iniciativa alemanya a la segona Guerra Mundial, l’oposició catalana d’exili estava en un dels seus moments de màxima dispersió, divisió i inoperància política.

S’ha de constatar també que moltes il·lusions foren dipositades en les forces dels països aliats que a l’acabar victoriosos en la segona Guerra Mundial enfront el nazisme, es va veure la possibilitat de què aquests forcessin la fi del règim franquista. Això no va succeir mai.

(1) Jordi Basiana i Pere Gasol. "Catalunya Contemporània". Castellnou Ed. Pàgina 47

(2) Assumpta Montellà. “La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats” AraLlibres,SL. Badalona 2005