PASSEJADA a les FOSQUES

Per què llegir un munt de paraules juntes que no entens? Això és el que pensava la Marga cada cop que li feien llegir un llibre a l’escola. A ella no li agradava. Preferia fer altres coses com anar al cine o jugar amb l’Anna i la Natàlia, dues amigues que tenia des de feia 5 anys. A la Marga li agradava anar amb elles, però la Natàlia no pensava el mateix. Estava farta que la seva amiga la manés i li digués sempre el que havia de fer, que no la deixés parlar i sempre es jugués o es fes el que la Marga volia, sense que ella pogués opinar. A més li rebentava que a vegades es rigués d’ella perquè estava una mica grassoneta.

Així doncs, la història de la Marga va començar un dimarts al sortir de l’escola quan la Natàlia, després d’haver aguantat molt, es va enfadar. Li va dir que no la volia tornar a veure, que estava cansada que sempre la manés i que no suportava que se’n rigués d’ella. La Marga no li va fer cas i se’n rigué de nou, dient-li que estava tronada i que era una mentidera. I va marxar tan tranquil·la cap a casa, deixant a la Natàlia sola plorant al mig del carrer.

Un cop a casa la Marga va continuar fent vida normal sense saber el que li esperava. En arribar la nit, es va posar una estona a veure una sèrie que feien a la tele i de sobte es va trobar en mig de l’escola. Però l’escola no estava igual, era molt fosca. Al pati hi havia males herbes i les porteries de futbol ja no hi eren. Ella va començar a mirar al seu voltant per buscar a algú, però estava sola. Se li va ocórrer anar fins la seva classe a veure si hi havia la professora perquè la pogués ajudar. Però no hi era. Llavors va pensar que la gent podia estar tota reunida a la sala d’actes o al menjador, i va córrer cap aquests llocs a veure si trobava a algú. Però no hi havia ningú. Va córrer cap el pati, cap el laboratori , el gimnàs, va passar per totes les classes i per tots els racons, però estava sola en la seva escola que avui era fantasmagòrica. Completament sola. La Marga es va asseure a terra i es va posar a plorar i a plorar. Estava desesperada perquè no podia sortir de l’escola i pensava que s’hauria de quedar allà per sempre, que no podria tornar a veure els seus pares, que no podria anar al cine, que no podria menjar, i com que no hi havia ningú tenia por.

Després d’estar una estona plorant es va adonar que a l’altre cantó del pati hi havia algú. Se li acostava una silueta entre la boirina que hi havia aquella nit.

-No te m’acostis! Deixa’m ! No vull que em toquis ! cridava la Marga atemorida pel que li pogués passar.

La persona que es començava a veure era un noia amb un vestit blanc llarg i que anava descalça. Tenia el cabell llarg i se li movia per tota la cara perquè feia una mica de vent. No era un fantasma, però ho podia semblar.

Calma’t Marga -li va dir- no he vingut aquí a fer-te mal. Només sóc aquí perquè pensis en com has tractat a la Natàlia durant tot aquest temps.

La Marga no entenia res. Com l’havia tractat? Ella l’havia tractat com sempre. No hi veia cap problema. Però de sobte se li va ocórrer que aquella mateixa tarda l’havia deixat sola, tal i com ella estava, i no sabia que deixar a una persona sola podia fer que acabés plorant. La dama li va dir que si ella havia tingut por i havia estat malament durant tota aquella estona, la Natàlia s’havia sentit igual aquella tarda, i tot per culpa seva.

La Marga començava a estar una mica més calmada. La dama que se li havia acostat era simpàtica i pensava que podrien ser amigues.

-Jo no he vingut aquí per ser la teva amiga, Marga. He vingut per mostrar-te algunes cosetes. Vine, acompanya’m que ens passejarem una estona per la ciutat de nit.

La Marga encara tenia por, però aquella dama li donava confiança. Així doncs va marxar amb ella, preferia donar una volta que quedar-se tancada en aquell niu de mala mort.

El primer lloc on van anar va ser a la Sagrada Família, i van pujar fins a dalt de tot. Des d’allà dalt veien gran part de la ciutat i la Marga es va quedar molt sorpresa per la quantitat de llums que podia veure.

- Marga, com pots veure no estàs sola al món i no pots actuar amb la gent de males maneres i com tu vulguis, si és que no et vols quedar sola com quan estaves a l’escola.

La Marga començava a entendre que no li agradava quedar-se sola, i que si continuava actuant i tractant a la gent com ho havia fet amb la Natàlia, tothom li giraria l’esquena.

El segon lloc on van anar va ser la Pedrera. Però aquest cop no van anar a la part més elevada de l’edifici, sinó a la part més soterrada.

-Com pots veure, des d’aquí no veus cap tipus de llum, tot està a les fosques i a més a més totes les parets i el terra fan formes estranyes. Si estiguessis sola sabries com sortir ?

La noia, una mica avergonyida, va reconèixer que no, i que necessitaria ajuda per poder-ho fer.

- I si tractes a les persones com a la Natàlia, rient-te d’elles, no deixant-les parlar i manant-les creus que voldrien ajudar-te?

La Marga es va posar les mans al cap. Es va adonar que si tractava a la gent d’aquesta manera es quedaria sola un altre cop.

Finalment van anar a un últim lloc. La dama la va portar a la branca d’un arbre. La Marga es va estranyar perquè aquell lloc no era un edifici com els d’abans, gran, majestuós amb colors i figures estranyes. Era simplement un arbre del parc de l’Espanya Industrial. Però llavors va mirar endavant i va veure una finestra. I a dins hi havia una persona familiar. Era la casa de la Natàlia i la finestra que estava veient era la de la seva habitació. La Natàlia estava plorant a sobre el llit, trista, molt trista.

La Marga es va quedar parada al veure que la seva amiga estava trista per culpa seva, i se’n va adonar que així no podia continuar tractant-la.

De sobte, va sentir un soroll molt fort, era el despertador. Tot havia estat un somni. S’havia quedat adormida al sofà veient la tele i tot el que li havia passat havia estat ficció. Però ella ho recordava molt real.

Quan va sortir de casa per anar a l’escola es va trobar a la Natàlia pel camí. La Marga es va quedar parada. Recordava el somni com si hagués estat real i veia que havia fet mal a la seva amiga. Va anar corrents cap a ella i li va dir que li sabia molt greu, que l’havia vist plorar per la finestra i que no volia que tornés a estar malament per culpa seva. La Natàlia no entenia res, però va veure que la seva amiga estava tan penedida que ja no li importava tot el que li havia dit i fet.

I així, d’un dia per l’altre, la Marga va entendre com havia de tractar a les persones que tenia al seu voltant, sense riure’s d’elles, sense manar-les ni cridar-les i respectant-les molt. I per recordar-ho de tant en tant, va escriure en un full la passejada de nit per Barcelona, i va entendre que les lletres també serveixen per recordar històries.