Aquests són uns fragments de la novel·la de Teresa Pàmies « Amor Clandestí » i un paràgraf del llibre de Claudi Ametlla “Des de l’exili” que poden ser significatius per introduir i parlar del tema d’exili amb l’alumnat .
Després de situar els i les alumnes en el context dels textos, la idea central seria realitzar activitats al voltant de la lectura d’aquests textos de forma oral, en grups o bé individual per treballar distints aspectes.
1) Vocabulari emprat que es cregui convenient (exili, clandestinitat, pàtria provisional, repatriats, amnistia, deportats, etc.)
2) Obrir un col·loqui per parlar del que realment els hi ha transmès els fragments dels textos.
3) Cercar les preguntes i les respostes que sorgeixen després de la lectura dels escrits.
4) Els textos ens transporten a l'exili de persones després de la Guerra Civil Espanyola. Parlem i busquem informació de la Guerra Civil i de les persones exiliades durant aquells anys. Després pensem amb persones exiliades dels seus països en el 2007. De quins països són i perquè s'han hagut d'exiliar?
Seria bo aconseguir l’empatia necessària entre el propi alumnat, de cara a viure d’alguna manera la situació dels personatges que es narren en els escrits, i que això els portés a reflexionar sobre el que va ser la guerra i l’exili, i a ser capaços de qüestionar-se preguntes buscant les respostes entre tots i totes.
“...Han començat d’arribar, no massa nombrosos, els espanyols que foren deportats a Alemanya, ja com treballadors forçosos, ja com perillosos per llurs idees polítiques.
Tornen desfets, sobretot els de la darrera categoria. S’aguanten dempeus, per un miracle de voluntat; però la majoria han d’ésser hospitalitzats per més o menys temps. Aquests repatriats a la pàtria provisional, redevinguda acollidora, contende les penalitats passades tota mena d’horrors. I de tant en tant, sense donar-hi massa importància per la insensibilitat que el dolor ha posat en llurs ànimes, us sobten amb paraules així:-El vostre amic tal, no crec que torni; deien que l’havien executat. I aquell altre pobre xicot, tampoc; no va poder resistir la fam i el fred. Va morir en un racó, com tants d’altres.
Tots tremolem per la sort d’amics i coneguts que encara no han tornat, que tenim por que no tornaran. Maig 1945.”
Claudi Ametlla. "Des de l’exili. Els qui no tornaran" Pàgina 72 i 73
“....Ho projectaren amb una mena d’exaltació per part d’ella. Ell es mostrava tranquil, com de costum, però traslluïa un goig infantil que procurava dissimular adesiara amb alguna reflexió irònica recordant que, a l’edat que ja tenien, no fóra aquella una cita d’amor tot i que el marc escollit ho fes suposar.
Ell tenia cinquanta-set anys i ella cinquanta-dos. Per la dona era el retorn legal a Catalunya després d’un segle d’exili. Per ell era proseguir una estada clandestina a Barcelona en una situació modificada pel fet de tenir-hi, defintivament, la companya i els fills. La seva clandestinitat li era imposada atès que l’activitat política a què es lliurava era il·legal, perseguida i penalitzada...”