Des del gener de 1939 Catalunya va veure marxar cap a l’exili els polítics, els militants, catalans i catalanes sortiren del país amb el que podien portar a sobre seu.

També ho feren intel·lectuals i entre aquests els escriptors i les escriptores. La guerra i l’exili suposà un daltabaix per a tota la població, també per la literatura catalana. Obligà als escriptors a enfrontar-se amb tot un mon nou i sobretot amb temes claus davant el nou fet de continuar vivint. La pèrdua d’identitat, la sortida del país, la clandestinitat, els camps de concentració, la soledat i la vida en noves ciutats i països (Anglaterra, Praga, Estats Units, Amèrica Llatina, El Caire,...) són temàtiques que trobem en la literatura catalana en el període de “desterrament”. Aquest fet va portar a conrear una literatura que amb el temps ha esdevingut universal.

No podem oblidar, entre d’altres, escriptors com Avel·li Artís Gener, Vicenç Riera, Francesc Trabal, Gabriel Alomar, Josep Ferrater, Ramon Vinyes, Xavier Benguerel, Pere Calders, Agustí Bartra, Mercè Rodoreda, Joan Coromines, Aurora Bertrana,Teresa Pàmies, etc. Tots i totes contribuïren amb les seves obres a difondre la nostra cultura i la nostra llengua amb les seves obres escrites en els diferents països d’acollida.

Un dels primers llibres literaris que m’acostà a la guerra i l’exili fou “Testament a Praga” de Teresa Pàmies i del seu pare Tomàs Pàmies, segurament per això sempre he pensat que la vida de Teresa Pàmies és un clar referent de la vida d’una dona compromesa amb els seus ideals, rebel, valenta davant les dificultats de la seva vida i sobretot enamorada. Enamorada de la vida, de la revolució, del seu país, dels seus fills i per damunt de tot del seu company. Així ho fa palès en el seu llibre “Amor clandestí” on ens fa viure la seva història d’amor. Aquesta però és una història d’amor viscuda en la separació i en la clandestinitat durant molts anys.

Teresa Pàmies va néixer a Balaguer l’octubre de1919. Dona de formació autodidacta, des de la seva infantesa va estar vinculada al Bloc Obrer i Camperol on el seu pare era un dels dirigents. Als setze anys va militar al partit socialista i als disset feu el seu primer míting a la monumental de Barcelona al costat de Companys i Frederica Montseny. Des d’aquell moment es convertí en un referent polític a Catalunya. Als 18 anys ja es trobava dirigint les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya.

La guerra la portar a no tornar a veure mai més part de la seva família i, juntament amb el seu pare van haver d’exiliar-se a França i passar un temps en un camp de concentració. Des de l’exili va continuar col·laborant amb revistes catalanes i va ajudar a la resistència francesa durant la segona Guerra Mundial. Des de l’any 1939 fins el 1971 va estar exiliada. Foren molts els països i les ciutats en que va viure al llarg d’aquests 32 anys d’exili.

Primer a França i després es va exiliar cap a l’Amèrica Llatina, com altres catalans, va residir a la República Dominicana, Cuba, i Mèxic. L’any 1947 va tornar a Europa i va estar durant dotze anys vivint a Praga.

Actualment continua escrivint i col·labora amb els mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals com “Xarxa”, “Serra d’Or”, “El Temps”, “l’Avui”, etc.

En la seva obra trobem sempre un cert fons autobiogràfic i en bona mesura és un testimoni viu de la guerra civil i de l’exili. Les seves novel·les parlen en general sobre la seva existència condicionada per fets històrics i per les circumstàncies personals que li van tocar viure. Sempre vist des de la seva vessant de compromís amb la política lligada amb el comunisme.

Pàmies ha escrit una obra prolífica, podem esmentar, entre d’altres títols: La filla del pres (1967), Testament a Praga (1970), Va ploure tot el dia i Quan érem capitans, ambdues de 1974, i Quan érem refugiats, Dona de pres de 1975 i Gent del meu exili (1975-2001). Memòries de guerra i exili: quan erem capitans, quan erem refugiats ( 2000).

Amor clandestí (1976-1998), una de les seves millors obres, ben escrita i estructurada, evoca la relació amb el seu company i pare dels seus fills, forçosament clandestina en la Barcelona franquista. A La filla del quadri (1997), mostra la soledat de la narradora protagonista, un cop els fills ja s’han fet grans i la vida és difícil.