JOHANN SEBASTIAN BACH

1685 - 1750

Va néixer a Eisenach , Alemanya, el 21 de març de 1685, formant part d'una família turíngia en la qual molts dels seus membres van ser músics. El patriarca d'aquesta família va ser Veit Bach, que va morir el 1615 i l'últim dels néts de Juan Sebastián, Wilhelm Friederich, mestre de capella a la cort de Berlín, va morir el 1846. Van ser pares de Juan Sebastián, Juan Ambrosio Bach (1645-1695) i Elizabeth Lämberhirt (1644-1694); es va educar en un ambient familiar musical extraordinari, on tot contribuí a estimular les seves poderoses facultats; cèlebres eren les reunions de tota la família Bach, en les quals tots els components, eren rellevants músics ja fos tocant o component.
Va quedar orfe de mare als nou anys, i un any més tard moria el seu pare, motiu pel qual va haver d'anar a viure amb el seu germà gran, Juan Cristóbal, que ocupava el càrrec d'organista en Ohrdruf, i amb qui va continuar els seus estudis. La seva passió per la música era manifesta; es conta que, en aquesta època, havent refusat el seu germà a prestar-li un llibre que contenia peces de Fröberger, Kerl i Pachelbel, es va apoderar d'ell d'amagat i ho va copiar a la llum de la lluna durant sis mesos. També es diu que quan ja havia avançat bastant en aquesta tasca, va ser descobert pel seu germà, el qual, enfadat per la desobediència del nen, va destruir el manuscrit omplint de desolació el cor del petit Juan.
Als quinze anys va entrar a l'escola de S. Miguel, a Lüneburgo, potser recomanat pel seu mestre Elías Herder, i en atenció a la seva dedicació a la música i a la seva excepcional veu de soprano, en aquest lloc va romandre tres anys, arribant a ocupar el càrrec de "Prefecte dels nens del Cor", i tenint en ocasions, l'oportunitat d'actuar no solament com a organista, sinó com a director del propi cor. Als divuit anys va ocupar un lloc com a violinista a l'orquestra del comte Juan Ernesto de Weimar, on va romandre alguns mesos.
Al 1703 va passar a ser mestre de capella a Arnstadt, on va tenir temps suficient per a dedicar-se a l'orgue i a la composició. Estant en aquest lloc va fer el viatge a Lübeck per a escoltar al gran organista Buxtehude, demanant, per a aquesta ocasió, quatre setmanes de permís, que es van convertir en tres mesos; per aquest comportament va rebre un càstig del Consistori Condal, (del qual es conserva l'acta corresponent) el qual va contestar que "va estar a Lübeck per a imposar-se allí de diverses qüestions relacionades amb el seu art...". En el mateix document se li crida l'atenció per no voler atendre el "Cor de Nens", ocupació que es rebel?laria tota la seva vida.
Al 1707, es va traslladar a Mulhause, com organista de l'església de S. Blas, prenent possessió el 15 de juny. El 17 d'octubre del mateix any va contreure matrimoni amb la seva cosina Maria Bàrbara Bach. En 1708 torna A Weimar com organista i músic de càmera del duc regnant. La seva estada es perllongà fins 1717. En aquesta etapa de la seva vida el repertori de l'òrgan i de diversos instruments reben la magistral aportació de J.S. Bach: entre les composicions d'aquest període figuren la "Toccata i fuga en re menor" i la monumental "Pasacalle en do menor".
Un dels més importants esdeveniments ocorreguts en aquesta època va ser el seu "tourné" artística a Dresden en 171: es trobava allí el notable organista Jean Luis Marchand, (1669-1732) qui no solament exaltava la superioritat de l'art francès, sinó que, a més a més, es proclamava a si mateix com el millor organista, afegint que no havia en tota Alemanya qui pogués comparar-se-li.
Entre els músics de Dresden havia varis que coneixien a Bach, (un d'ells Jean Baptiste Volumier), qui el va convidar per a competir amb Marchand. Va acceptar, i després d'escoltar, secretament, al organista francès, ho va retar per escrit per a efectuar un concurs, que consistiria en desenvolupar un tema, donat pel oponent en el mateix moment que s'efectués l'acte. Assenyalat el jurat, el lloc, (la casa del primer ministre Flemmin ) i la data (desafortunadament perduda), Bach es va presentar puntualment a l'hora convinguda, però va esperar puntualment al seu rival. Marchand es va absentar de la ciutat en el matí d'aquesll mateix dia, per la porta lleugera, donant així, implícitament, la victòria al mestre alemany, qui va rebre dels assistents no solament felicitacions, sinó innombrables consideracions que van dur la seva fama per diferents nacions. Però el príncep de Weimar, Wilhelm Ernest, va romandre indiferent al triomf del seu músic.
Al 1714 havia estat designat Bach violí concertista de l'orquestra, i amb aquest caràcter substituia al director titular, Samuel Drese: aquesta circumstància li va fer concebre esperances que, quan va morir aquest mestre, seria anomenat per a succeir-li en el lloc, i, al no haver succeit així, va manifestar el seu disgust en forma tan ostensible i destemplada, que va anar a la presó, arrestat per quatre setmanes. Quan va ser alliberat va presentar la seva dimissió. El 1717 va anar A Cöthen, on va entrar al servei del príncep Anhalt, qui li va confiar la direcció de la seva orquestra. Es va inaugurar per a Juan Sebastián una de les etapes més felices de la seva vida, gaudint de grans consideracions i estimació.Va escriure la primera part del "Clavecí ben temperat", els "Concertos de Brandenburg", música de càmera i obres que va titular "Sonatas", per a violí, flauta, viola de gamba, etc., que arriben al límit de les possibilitats tècniques dels instruments.
Al 1720, mentre acompanyava al príncep en Carlsbad, va morir la seva esposa, va ser enterrada el 7 de juliol. Bach va rebre amb dolorosa enteresa la notícia de la mort de la seva dona, que era "afable, tranquil.la i dolça, dotada de dots musicals suficients per a comprendre l'obra del seu espòs, i oferir-li, de portes endins, una llar honrada i virtuosa". No obstant això, a l'any següent va contreure noves núpcies amb Ana Magdalena Wülken, efectuant-se la cerimònia en la llar del mestre el 3 de desembre de 1721. La forma que es van conèixer es va contar dintre de les següents circumstàncies: Bach havia anat A Hamburg a escoltar, una vegada més, al organista Reinken, qui després d'escoltar-lo improvisar li va dir: "Creia que aquest art havia mort ja, però veig que segueix vivint en vós".
Durant la seva estada en aquesta ciutat va conèixer a Ana Magdalena: ella mateixa ho relata en el seu "Petita Crònica", que ha estat qualificada com "un cant d'amor a la llar". Diu així:
"En l'hivern de 1720 acompanya al meu pare a Hamburg... A l'endemà de la meva arribada, la meva tia em va dur de compres per la ciutat i, a la volta, al passar enfront del temple, se'm va ocórrer la idea de conèixer-lo. Vaig empènyer la porta i tals sons meravellosos vaig escoltar difondre's per l'aire, que em van semblar arrencats per algun arcàngel. Lliscant en silenci fins l'interior i em vaig quedar immòbil. Mirava cap a l'orgue situat sobre la galeria de l'oest; pujaven cap a la volta els enormes tubs, però no podia veure al organista. No sé quant temps vaig romandre d'aquesta manera en l'església buida. En l'embriaguesa d'aquella música vaig perdre per complet la sensació de les hores. Quan, després d'haver estremit l'espai amb una sèrie de radiants concordes i concordes, la melodia va cessar, sobtadament, jo romania encara dempeus, estupefacta, com si els trons que brollaven de les galeries màgiques deguessin seguir vibrant encara. Aleshores l'organista, Sebastián en persona, va aparèixer en la tribuna i es va apropar a la barana; jo tenia encara els ulls alçats quan ell em va veure. El vaig mirar un instant, massa espantada per la seva sobtada aparició, per a fer un moviment. Després d'un concert semblant, més que a un home, esperava contemplar a S. Jorge mateix. Em vaig posar a córrer, vaig agafar la meva capa, caiguda al sòl i presa de l'incontenible pànic, em vaig precipitar fora de l'església..." "La figura de Juan Sebastián Bach era extraordinària: encara quan no era massa alt, segueix dient Ana Magdalena, feia l'efecte de ser molt gran, gruixut, ample i fort com una roca. Envoltat d'altres homes, semblava, físicament, més considerable, encara quan solament el seu cor i el seu esperit fossin més grans i poderosos que els altres. Era greu i calmat, però estant prop d'ell, se sentia que sobrepassava a tots en qualitat espiritual i humana"
Al 1723, Bach marxa cap a Leipzig a prendre possessió del ja que ocuparia fins la seva mort: "Cantor de l'església de Sant Tomás i director de la música de la Universitat". Complint rigorosament amb els deures que tenia encomanats, va trobar la manera de fer alguns viatges, entre ells el qual va emprendre a la cort de Federico el Gran, arribant A Postdam el 7 de maig de 1747, acompanyat del seu fill Emmanuel. Es conta que quan el monarca va ser assabentat que havia arribat, tornant-se als músics de la seva orquestra, va dir amb cert to d'impaciència: "Senyors: el vell Bach acaba d'arribar". I va donar les ordres per a què el gran mestre es presentés immediatament a palau. A l'arribar va dir: "senyors: poseu-vos dempeus, que el gran Bach està entre nosaltres". En els últims anys de la seva vida, Bach va patir una malaltia dels ulls que va empitjorar fins deixar-lo completament cec. La seva mort va ocórrer el dimarts 29 de juliol de 1750, a les vuit i quart de la nit.
Dos-cents dotze anys després de la seva mort tots reconeixen que no hi ha art superior al seu, proclamat per la seva elevació, per la seva fecunditat, per la seva perfecció absoluta, pel seu immens aurea; se li proclama com el més gran dels artistes de tots els temps. La seva obra comprèn més de cinquanta volums. La paraula Bach, en alemany, significa rierol.