GEORGE FRIEDRICH HÄNDEL

1685 - 1759

Georg Friedrich Händel va néixer en Trobi, Alemanya, el 21 de febrer de 1685. Des de petit va donar mostres de posseir facultats musicals. Una anècdota diu que, en el graner de la casa on vivia, estava oblidat un vell clavecí que per les nits emitia sons harmoniosos que s'atribuïen a un fullet entremaliat que el tocava. Però un dia, els encarregats de la casa, decidits a aclarir el misteri, es van proveir d'un llum i de garrotes, i es van encaminar cap al graner: van obrir la porta d'improvís i, davant l'ensurt general, van descobrir que el fullet entremaliat no era un altre que el petit Händel qui, vencent el temor a la solitud i la obscuritat, deixava el seu jaç per a anar a recrear-se en l'abandonat instrument. No obstant les seves dots musicals, el seu pare, que era barber i cirurgià, pensava destinar-lo a l'estudi de Dret, i només a instàncies del príncep de Sajonia, va accedir a dedicar-lo a la música. En 1696 va visitar Berlín; a l'any següent va morir el seu pare. El 10 de febrer de 1702, es va inscriure en la Universitat de Trobi, però el 13 de març d'aquest mateix any va ocupar el lloc de organista en la Domkirche, dedicant-se exclusivament a la música. En 1703 es va anar a Hamburg, participant en l'orquestra d'aquest lloc com violí segon; acompanyat de Matheson va fer un viatge a Lübeck per a escoltar l'organista Buxtehude. En 1704 va compondre la "Passió segons Sant Juan"; va tenir un duel a espasa amb Matheson, en el que va estar a punt de perdre la vida, salvant-se gràcies que la punta de l'espasa del seu enemic es va trencar al xocar amb un botó de la casaca. Immediatament es van reconciliar i junts van participar en l'assaig de "Almira", la primera òpera d'Händel, que va ser estrenada amb èxit el 8 de gener de 1705; a ella va succeir l'òpera "Neró", representada al febrer del mateix any. En 1706 emprèn un viatge a Itàlia. A Florència estrena la seva òpera "Lucrècia", que es diu que va ser escrita per a una dama que va revelar a Händel no solament la bellesa del cant, sinó també els encants de les italianes. Va arribar a Roma a l'any següent, admirant en tota la seva grandesa el cant de l'Església Catòlica. De retorn a Florència va fer representar la seva òpera "Rodrigo" que li va reportar, a més d'un gran triomf, el favor del Gran Duc i de la cantant Victoria Tarquini. Aleshores va anar a Venècia, considerada en aquella època com la metròpoli musical d'Itàlia, i que posseïa quinze teatres d'òpera: allà va conèixer al príncep de Hannover, Ernest August, i al duc de Manchester, ambaixador d'Anglaterra, que ho animaria a fer un viatge a aquest país i més trigui a radicar-se a Londres. Amb una gran popularitat torna a Roma en 1708. S'explica que en una de les reunions de l'Acadèmia, el poeta Zappi va fer, en vers, un elogi de Händel qui, divertint-se a si mateix i als altres, li va posar música immediatament i possiblement ho va cantar. En aquesta època va compondre "Les Cantates Italianes" que es van popularitzar ràpidament (una d'elles, "Armida Abandonada", va ser copiada per Juan Sebastian Bach), i els oratoris "La Resurrecció" i "El triomf d'Apol·lo". En aquest mateix any es va anar a Nàpols, on va rebre el nomenament de primer organista de la Capella Real, i més tard el de director, (1709); també va ser designat mestre en el Conservatori dels "Poveri di Gesu Cristo". Deixant Nàpols va representar a Venècia la seva òpera "Agrippina" que va ser càlidament aplaudida i elogiada. En 1710 va ser nomenat mestre de capella de Hannover però la seva inquietud ho va obligar a demanar una llicència per a anar a Londres, on va ser presentat a la reina Anna. Immediatament se li va encarregar la composició d'una òpera, "Rinaldo", que va estar acabada en 14 dies i duta a escena el 14 de febrer de 1711, amb gran èxit. De retorn a Hannover va escriure els seus concerts per a oboe, sonates per a flauta, lieder i cantates alemanyes amb poesies de Brakes. Al 1712 torna a Anglaterra, representa "Il pastor Fido", i al desembre d'aquest mateix any compon, en pocs dies, l'òpera "Teseu" que va ser estrenada al gener de 1713. Amb motiu de la pau de Utrecht va escriure un "Et Deum" i per a festejar l'aniversari del natalici de la reina Anna va compondre una "Oda". Aleshores la pròpia sobirana li encarregà un "Et *Deum" i un "Jubilate", que van ser executats el 7 de juliol, aconseguint, per aquestes circumstàncies, ser considerat com compositor de la tall, no obstant estar prohibit que un estranger escrivís música per a actes oficials. Händel posava, en aquesta forma, els fonaments del què seria el seu arrelament definitiu a Anglaterra i va renunciar al seu càrrec de Hannover. Però al 1714 va morir la reina Anna i per a succeir-la va ser designat ni més ni menys que Eduard de Hannover, amb qui Händel estava distanciat; emprèn aleshores una lluita per a conquerir el favor d'ell: aqui encaixa la llegenda que la seva "Música Aquàtica" que va ser escrita precisament amb aquest objectiu: la veritat és que Händel va tornar a gaudir de privilegis i va ser nomenat mestre de capella de Hannover, lloc on va acompanyar al rei en el mes de juliol de 1716. Quatre anys més tard agafa la direcció de la "Acadèmia de l'Opera Italiana" i comença una nova fase de la seva vida, com empresari, desenvolupa una activitat plena de dinamisme, immune al cansament, al desànim i a l'adversitat, tot això sense deixar de compondre amb sorprenent rapidesa, qualitat i mestratge. Va Inaugurar el teatre el 20 d'abril amb la seva òpera "Radamisto", dedicada al rei. Se li oposa al compositor Giovanni Bononcini i es veu obligat a escriure una òpera en col·laboració , "Muzio Scevola", que el seu primer acte va compondre un músic anomenat Pippo, el segon Bononcini i el tercer Händel: els honors del triomf van correspondre al compositor italià, fins que el propi Händel prenc la revenja amb la seva òpera "Ottone" a la qual van seguir "Juli César", (1724), "Tamerlán", "Rodelinda", "Escipión", (1725). En 1726 va succeir en l'escena alguna cosa totalment imprevist: en l'òpera "Alejandro" dues cantants representaven els papers de les amants del gran conquistador, però la seva rivalitat es va exasperar a tal grau que, no podent contenir-se, es van prendre dels cabells i van sostenir una violenta renyina, enmig de l'auditoria presidida per la princesa de Gal·les. Es diu que Händel no va perdre la serenitat, tot el contrari, animava a les cantants amb sonors redoblaments de timbals al mateix temps que deia: "Deixeu-les. Quan estiguin cansades el seu furor caurà per si sol". Sempre actiu, escriu les òperes "Ricard II\", dedicada al rei Jorge II, (a qui també va dedicar els seus "Coronation Anthems"), Siroe, Ptolomeo i Admeto, que va ser l'última obra representada en l'Acadèmia, la qual es va veure obligada a tancar les seves portes en condicions de derrota. Aleshores Händel emprèn un viatge a Itàlia a la recerca de nous elements: aquest viatge va durar gairebé un any i va tornar amb cantants, llibrets i partitures italianes. Posa en escena "Lotario", "Parténope", repeteix "Acis i Galatea" amb cors, "Ezio", "Orlando", "Deborah" i "Athalia". Els seus rivals musicals van ser Pórpora i Hasse. Al 1734 inaugura una temporada en el Covent Garden amb l'òpera-ballet "Terpsicore". Sosté lluites tremendes, fins que la nit del 12 al 13 d'abril va patir un atac de paràlisi. Estava afectat del costat dret amb el cervell lesionat i amb la mà dreta paralitzada. La seva depressió era tan gran, acorralat pels deutes i el sofriment, que es negava a guarir-se; per fi, alguns dels seus amics van aconseguir manar-lo a les termes de Aix-Chapelle: es va recuperar com de miracle i, diu un dels seus biògrafs, "immediatament el gegant ressuscitat va reprendre la seva lluita". Es lliura al treball amb febril dedicació, el 15 de novembre comença "Faramondo"; del 7 al 17 de desembre escriu per als funerals de la reina el "Funeral Anthem"; el 24 acaba "Faramondo" i el 25 començà "Ser-se". Però les contrarietats no cessen: els seus creditors ho amenacen amb ficar-lo a la presó i per a solucionar els seus comptes es veu obligat a acceptar un Concerto de Benefici (maig de 1728), amb una gran tristesa. Però al mes següent rep el reconeixement públic en els jardins del Vaux-Hall, sobre el Tàmesi, lloc de cita de la societat de Londres, on se li aixeca una estàtua. En 1741, combatut i descoratjat, decideix allunyar-se d'Anglaterra. El Lord-tinent d'Irlanda el va convidar a dirigir uns concerts a Dublín, i Händel amb l'objectiu d'oferir a aquesta generosa nació alguna cosa nova va compondre, del 23 d'agost al 14 de setembre, el seu extraoridinari oratori "El Mesías", que va ser estrenat el 12 d'abril de 1742. Cal fer notar que Händel es va lliurar a la composició d'aquesta obra amb un afany desmesurat, dormia i menjava tot just l'indispensable i tot la seva atenció estava dedicada a ella. L'èxit el va acompanyar des de la seva primera audició. La seva activitat no coneixia repòs, escriu successivament "Sansón", "Semele", el "Deltinger Et Deum", per a celebrar les victòries del duc de Cumberland sobre els francesos, "José", "Baltazar" i la tragèdia "Heraklés". Però en 1745 novament va estar a la vora de la ruïna i va recaure en una enfermetat semblant a la de 1734 que li va durar vuit mesos. Un aconteixement inesperat li va aixecar l'ànim, el pretendent al tron, Carles Eduard, va desembarcar a Irlanda. Tot el país es va revoltar i l'exèrcit de Highlanders va marxar sobre Londres. La capital es va consternar, però Händel es va unir als seus habitants. El 14 de novembre, en el Drury Lane, fa cantar un "Himne pels enrolats voluntàriament". Va Escriure l' "Oratori ocasional", en el qual convidava als anglesos a lluitar contra l'invasor; i "Judas Macabeo", escrit entre el 9 de juliol i el 11 d'agost de 1746, és com l' "Himne a la Victòria" fet per a festejar el triomf del duc de Cumberland. A aquesta obra s'associa una feliç circumstància: Händel s'havia convertit en el músic nacional d'Anglaterra i així és proclamat. A partir d'aquest moment no coneixerà més preocupacions materials: reprèn la seva creació amb "Alejandro Balus", "Joshuá". "Salomón", "Susana", "Música per a focs d'artifici", etc. En 1750 fa un viatge a la seva terra natal: Trobi. Allà es trobava quan va rebre la notícia de la mort del seu gran contemporani Johan Sebastian Bach. 1751 és un any dolent per a Händel. Havia iniciat la composició de "Japhta" i va escriure el primer acte en tretze dies; onze dies més tard va arribar a la penúltima escena del segon acte, però allí va haver de suspendre'l, al començar el cor final "Quan ombrívols, oh Senyor, són els teus designis", es va veure obligat a detenir-se i anotà: "He arribat aquí el dimecres 13 de febrer; impedit de continuar a causa de la meva visió del meu ull esquerre". El 30 d'agost havia perdut la vista. Va escriure "Eclipsi total. El món s'ha esborrat". Operat tres vegades de cataractes, l'última vegada al novembre en 1752, Händel estava absolutament cec. El silenci sobrevé. El 6 d'abril de 1759 encara tenia forces per a prestar-se a tocar la part d'òrgan de "El Mesías", però sofreix un desmai a la meitat de l'execució. Va Morir el dissabte Sant 14 d'abril d'aquest mateix any i enterrat sis dies després a Westminster.