GUSTAV MAHLER

1860 - 1911


Gustav Mahler va néixer el 7 de juliol de 1860 en Kalischt (República Txeca), va cursar els seus estudi de música en el Conservatori de Viena i filosofia en la Universitat de Viena. En el Conservatori va seguir els cursos d'Alfred Epstein i va assistir a classes d'Anton Bruckner. En 1880 va ser nomenat director assistent en Bad Hall, Àustria. Posteriorment va treballar com director d'òpera en diverses ciutats europees com Kassel, Praga, Leipzig, Pest o Hamburg. En 1897 va ser nomenat director artístic de l'Òpera Imperial de Viena. Gràcies a la seva tenacitat va aconseguir que en la dècada següent Viena gaudís d'un gran prestigi internacional com centre d'òpera amb representacions exemplars d'obres de Christoph-Willibald Gluck, Wolfang Amadeus Mozart i Richard Wagner. Al 1907 Mahler va viatjar a Nova York, on entre 1908 i 1910 va dirigir l'Òpera Metropolitana i des de 1910 fins el 1911 la Filarmónica. D'entre les seves simfonies, la simfonia no numerada Das Lied von der Erde (El cant de la terra, 1908) i quatre de les nou numerades inclouen veus solistas amb o sense cor. Dels cicles de cançons Kindertotenlieder (Cançons dels nens morts, 1902) i de la col·lecció de cançons titulada Donis Knaben Wunderhorn (1888) hi ha versions amb acompanyament orquestal i de piano. Les Lieder eines fahrenden Gesellen (Cançons d'un camarada errant, 1883) tenen acompanyament orquestral. També va compondre cançons per a veu i piano i una desena simfonia, que va deixar inacabada però de la qual existeixen diverses versions acabades per altres músics. En les simfonies de Mahler s'aprecien influències de Ludwig van Beethoven i Johannes Brahms així com de Richard Wagner i Anton Bruckner. Mahler va utilitzar la música coral i vocal en la simfonia de forma similar a Beethoven, en la seva Novena Simfonia en re menor, amb textos de l'Oda a l'Alegria de Friedrich Schiller, aconseguint una unió musical i dramàtica com la qual Wagner buscava en els seus drames musicals. Igual que Wagner i Bruckner, Mahler va utilitzar amplis recursos orquestrals i la seva orquestració es va anticipar al segle XX en quant a la recerca del color en els diferents instruments, la utilització de petites combinacions instrumentals i la inclusió d'alguns poc comuns instruments com la mandolina i l'armoni. La seva música és sempre de tipus contrapuntístic. Per a ell, l'*orquestració era una eina per a obtenir la major claredat possible en les diferents línies musicals. L'obra de Mahler suposa la màxima evolució de la simfonia romàntica. Les seves simfonies més breus (nº 1 i nº 4) tenen una durada d'una hora i la més llarga (la nº 3 en sis moviments) de més d'hora i mitja, amb un primer moviment de 35 minuts. Al mateix temps, a principis del segle XX, Jean Sibelius també es replantejava la forma musical de la simfonia, encara que en adreça oposada: condensant i destil·lant la matèria musical. Amb la mateixa llibertat que va permetre a Wagner i a Bruckner dur gairebé al límit el sistema tradicional de tonalitats i harmonies, Mahler es va mantenir dintre d'aquest sistema, encara que alterant la seva premissa bàsica, pel que la major part de les seves simfonies presenten esquemes tonals progressius que finalitzen en una tonalitat diferent a la inicial. Mahler es situa en el límit mateix dels recursos de l'herència tradicional. Va ser conscient de la desintegració dels valors harmònics i formals que va viure. Les simfonies de Mahler constitueixen un viatge psicològic, en general en forma de batalla titànica entre l'optimisme i la desesperació expressats de forma irònica. Aquesta barreja d'alegria i desesperació, l'origen de la qual són trists records d'infància, va ser identificada per Sigmund Freud com la faceta central del caràcter del compositor. No obstant això, totes les simfonies, excepte la nº 6, finalitzen en un ambient d'alegria o almenys de serena resignació. La seva música transmet en últim terme una barreja de vulnerabilitat humana i consumada musicalitat. Gustav Mahler va morir el 18 de maig a Viena a la edat de 51 anys a conseqüència d'una angina de pit.