HENRY MANCINI

1924 - 1994


Mancini va néixer a Cleveland, Ohio (USA) al 1924. Va començar a treballar en el cinema al començament dels 50 en pel·lícules de sèrie B de la Universal sota les ordres del director del departament musical dels estudis: Joseph Gershenson. En aquests anys, Mancini juntament amb altres músics de la Universal com Hans J. Salter i Herman Stein van treballar frenèticament per a crear una gran quantitat de material que seria usat i reutilitzat en múltiples pel·lícules. Aquesta primera etapa de Mancini es caracteritza per un so simfònic i atonal. En 1958 signa el seu primer treball en solitari, doncs fins ara havia figurat com coautor, adaptador o orquestador, amb la coneguda obra mestra de Orson Welles "Touch of Evil" (1958). En aquesta obra Mancini comença a definir la seva personalitat musical: temes d'inspiració jazzística interpretats per petita orquestra. La música de Touch of Evil (Sed de mal) va atreure l'atenció del director Blake Edwards qui el contractà per a fer la música de la seva sèrie de televisió "Peter Gunn", per a la qual Mancini va crear un tema que ja ha passat a les antologies dels grans temes del cinema i que a més ha estat usat en multitud de pel·lícules, per exemple en "The Blues Brothers" (1980) i "Waterworld" (1995). La relació entre Ewards i Mancini és una de les més llargues col·laboracions director-músic de la història del cinema, ja que es va perllongar durant més de 30 anys, donant com a resultat 28 pel·lícules junts. Als anys 60 Mancini arriba a les seves màximes cotes de popularitat, gràcies a les pel·lícules de Edwards "La Pantera Rosa", "Desdejuni amb diamants", "Dies de vi i roses", etc. Però també per la seva col·laboració amb altres grans directors com Stanley Donen "Arabesco", "Charada" i especialment "Dos a la carretera". En aquesta dècada Mancini aporta unes altres dels seus senyals d'identitat: el cor mixt, que interpreta el tema principal de la pel·lícula. Mancini és el primer nom de compositor cinematogràfic que va transcendir la pantalla per a ser conegut pel gran públic degut en gran part a la seva gran preocupació i cura per les edicions discogràfiques de les seves partitures, les quals eren regravades de cara a l'explotació comercial sense que això perjudiqués en cap moment la seva qualitat. En els 70 i 80 va haver de dedicar-se també a la televisió, per a aquest mitjà també va crear temes molt coneguts com els de les sèries "Hotel" i "Remington Steel". L'any 82 guanya un oscar pel seu gran musical "Víctor o Victòria" sumant quatre en total, atès que va guanyar dos per "Desdejuni amb diamants" (millor cançó i millor partitura original) i un altre per "Dies de vi i roses" (1962); a més va guanyar ni més ni menys que 20 premis Grammy.
Fins els darrers últims anys Mancini va seguir creant joies musicals, algunes no prou valorades com "Lifeforce" (1985), "Basil, el ratolí superdetectiu" per a la Disney o Tom & Jerry (1992) altre film d'animació. Curiosament, en aquestes obres Mancini torna a les seves arrels més simfòniques.
Mancini, una de les poques autèntiques figures de la música de cinema, va morir al 1994 víctima d'un càncer de fetge i pàncreas, però ens va deixar un incommensurable llegat musical.