HENRY MANCINI 1924 - 1994 |
|||
Mancini va néixer a Cleveland, Ohio (USA) al 1924. Va començar
a treballar en el cinema al començament dels 50 en pel·lícules
de sèrie B de la Universal sota les ordres del director del departament
musical dels estudis: Joseph Gershenson. En aquests anys, Mancini juntament
amb altres músics de la Universal com Hans J. Salter i Herman Stein
van treballar frenèticament per a crear una gran quantitat de material
que seria usat i reutilitzat en múltiples pel·lícules.
Aquesta primera etapa de Mancini es caracteritza per un so simfònic
i atonal. En 1958 signa el seu primer treball en solitari, doncs fins
ara havia figurat com coautor, adaptador o orquestador, amb la coneguda
obra mestra de Orson Welles "Touch of Evil" (1958). En aquesta
obra Mancini comença a definir la seva personalitat musical: temes
d'inspiració jazzística interpretats per petita orquestra.
La música de Touch of Evil (Sed de mal) va atreure l'atenció
del director Blake Edwards qui el contractà per a fer la música
de la seva sèrie de televisió "Peter Gunn", per
a la qual Mancini va crear un tema que ja ha passat a les antologies dels
grans temes del cinema i que a més ha estat usat en multitud de
pel·lícules, per exemple en "The Blues Brothers"
(1980) i "Waterworld" (1995). La relació entre Ewards
i Mancini és una de les més llargues col·laboracions
director-músic de la història del cinema, ja que es va perllongar
durant més de 30 anys, donant com a resultat 28 pel·lícules
junts. Als anys 60 Mancini arriba a les seves màximes cotes de
popularitat, gràcies a les pel·lícules de Edwards
"La Pantera Rosa", "Desdejuni amb diamants", "Dies
de vi i roses", etc. Però també per la seva col·laboració
amb altres grans directors com Stanley Donen "Arabesco", "Charada"
i especialment "Dos a la carretera". En aquesta dècada
Mancini aporta unes altres dels seus senyals d'identitat: el cor mixt,
que interpreta el tema principal de la pel·lícula. Mancini
és el primer nom de compositor cinematogràfic que va transcendir
la pantalla per a ser conegut pel gran públic degut en gran part
a la seva gran preocupació i cura per les edicions discogràfiques
de les seves partitures, les quals eren regravades de cara a l'explotació
comercial sense que això perjudiqués en cap moment la seva
qualitat. En els 70 i 80 va haver de dedicar-se també a la televisió,
per a aquest mitjà també va crear temes molt coneguts com
els de les sèries "Hotel" i "Remington Steel".
L'any 82 guanya un oscar pel seu gran musical "Víctor o Victòria"
sumant quatre en total, atès que va guanyar dos per "Desdejuni
amb diamants" (millor cançó i millor partitura original)
i un altre per "Dies de vi i roses" (1962); a més va
guanyar ni més ni menys que 20 premis Grammy. |
|||