JOHN TOWNER WILLIAMS
1932 -
John Towner Williams va néixer el 8 de Febrer de 1932 a la ciutat
de Nova York. Va ser el fill gran d'Esther i Johnny Williams. El seu pare,
un baterista de jazz el va influir molt. La música va jugar una
part important en la vida de John, que des dels set anys va estudiar piano,
i també va aprendre a tocar el trombó, la trompeta i el
clarinet. En 1948 la família es va mudar a Los Ángeles i
després de graduar-se en 1950 en l'Institut North Hollywood, on
tocava, arranjava i componia per a la banda de l'escola, Williams va donar
sengles cursos de piano i composició en la UCLA (Universitat de
Califòrnia en Los Ángeles), a més de classes privades
amb el arranjador i pianista Bobby Van Eps. Va compondre el seu primer
treball seriós, una Sonata per a Piano, a l'edat de 19 anys. Cridat
a les milícies en 1952, Williams va ser assignat per força
Aèria dels Estats Units, i com part del seu servei va dirigir i
va arreglar música per a bandes militars. Després de la
seva llicenciatura en 1954, va passar un any en l'Escola de Música
Julliard estudiant piano amb Rosina Lhevinne. Durant la seva estada a
Nova York també va treballar en diversos clubs nocturns com pianista
de jazz. Després va ser acompanyant i director d'orquestra amb
el cantant Vic Damone, va tocar per al compositor Alfred Newman en la
Twentieth Century-Fox i per a l'orquestra de Morris Stoloff de la Columbia
Pictures en Hollywood, de la qual era membre el seu pare. El seu talent
per la orquestació va ser aviat reconegut i impulsat pels compositors
dels estudis. Mentrestant, va continuar els seus estudis de música
en Hollywood amb Arthur Olaf Anderson i el destacat compositor italià
Mario Castelnuovo-Tedesco. Des del seu primer crèdit en la pantalla,
per Because They're Young (1960), la carrera de Williams com compositor
de bandes sonores va adquirir una notable importància. Apreciat
per la seva versatilitat, va escriure música per a conjunts de
jazz, bandes de balls i conjunts simfònics. Entre les pel·lícules
per a les quals va compondre partitures estan I Passed for White (1960);
Bachelor Flat (1961); Camins Secrets (1961); El Senyor d'Hawaii (1962);
Gidget Goes to Rome (1963); El Codi del Hampa (1964); Tots van Ser Valents
(1965); Com Robar un Milió i... (1966); Bromes amb la meva Dona,
No (1966); Una Dama entre Vaquers (1966); The Plainsman (1966); Penèlope
(1966); Guia per a l'Home rostit (1967); i el film de Dick Van Dyke Cuidat
amb el Majordom (1967), per a la qual va contribuir amb la cançó
Make M'a Rainbow. Altres pel·lícules amb música de
Williams inclouen Xoc (1969); Història d'una Dona (1970); Els Vaquers
(1972); Riures i Llàgrimes (1972); Vida d'un Estudiant (1973);
La Llargària Adéu (1973); L'Home que va estimar a Cat Dancing
(1973) i Conrack (1974). I aleshores en 1974, un jove director cridat
Steven Spielberg, impressionat amb la partitura que Williams compongués
per els Lladregots (The Reivers), li va demanar que orquestrés
la seva nova pel·lícula Boja Evasió (Sugarland Express).
Williams va acceptar, i pocs sospitaven que aquest era el començament
d'una de les més grans relacions compositor-director en la història
del cinema. En 1974 va continuar amb Terratrèmol; Llicència
per a Matar (1975); l'última pel·lícula d'Alfred
Hitchcock, La Trama (1976); La Batalla del Midway (1976); Missouri (1976);
Raggedy Ann and Andy (1977); Diumenge Negre (1977); Superman (1978); i
La Fúria (1978). Les crítiques a les partitures, a pesar
d'ésser amb freqüència superficials dintre de les valoracions
de les pel·lícules era reconeguda la important contribució
de la música a l'èxit de la pel·lícula. El
reconeixement arriba a Wiliams també amb les moltes nominacions
de l'Acadèmia a la música que va compondre o va arreglar,
i parlo només de les seves bandes més primerenques, començant
per la seva partitura per a La Vall dels Canells (Valley of the Dolls,
1967) o Adéu , Mr. Xips (Goodbye, Mr. Xips, 1969), en la qual a
més va ser director de l'estudi musical; Els Lladregots (The Reivers,
1969), per a la qual va unir temes de Stephen Foster; Permís per
a Estimar fins Mitjanit (1973), amb la seva cançó Nice to
be Around; Imatges (Images, 1972), per a la qual va crear efectes misteriosos
i dissonants apropiats al tema psicològic; Les Aventures de Tom
Sawyer (1973); i les pel·lícules de desastres de la L'Aventura
del Posseidó (1973) i Infern en la Torre (1974). L'Acadèmia
de Ciències i Arts Cinematogràfiques va lliurar a Williams
el seu primer Oscar a l'abril de 1972 per la seva adaptació per
a la versió de cinema del musical de Sheldon Harnick i Jerry Bock,
El Violinista a la Teulada (Fiedler on the Roof)(1971). Va rebre el seu
segon Oscar al març de 1976 per la seva banda sonora original per
a Tauró (Jaws, 1975), la seva segona pel·lícula amb
Steven Spielberg, que va ser un extraordinari èxit de taquilla.
El tema principal de Tauró va ser escrit com una "simfonia
marítima" amb un "motiu Melvillià". L'enregistrament
de la banda sonora li va fer creditor també a un Grammy aquest
mateix any. A l'abril de 1978, Williams va obtenir el seu tercer Oscar
a la millor banda sonora, per la petita pel·lícula del director
George Lucas La Guerra de les Galàxies (Star Wars, 1977) en una
competència que incloïa un altre dels seus treballs, la seva
tercera pel·lícula amb Steven Spielberg titulada Trobades
Properes del Tercer Tipus (Close Encounters Of the Third Kind, 1977),
entre els anomenats. El seu quart Oscar ho va guanyar per ET. L'Extraterrestre
(1982). Va ser premiat amb un cinquè Oscar per l'obra mestra de
Spielberg La Llista de Schindler (1993). La Guerra de les Galàxies
(Star Wars) també va proporcionar tres premis Grammy a Williams
al 1978. La seva música va ser nomenada la millor banda sonora
de l'any; el tema principal va ser la millor composició instrumental;
i l'enregistrament de la Simfònica de Londres, dirigida per ell
mateix, va guanyar el premi al millor enregistrament de pop instrumental.
Les vendes d'aquesta gravació van batre tots els rècords:
mai abans va existir una banda sonora que vengués tantes còpies.
Williams havia fet renéixer la música de cinema a finals
del segle vint. En 1979 va guanyar dos Grammy per Trobades Properes del
Tercer Tipus en les categories de millor partitura original i millor composició
instrumental. L'Associació de Premsa Estrangera de Hollywood va
lliurar a Williams un Globus d'Or per les seves partitures de Tauró
en 1976 i La Guerra de les Galàxies en 1978. Aquesta última
ha gaudit també de gran popularitat com peça de concert.
Amb el curs dels anys, unes quantes orquestres han interpretat la seva
música. Williams va seguir escrivint música per a les altres
dues pel·lícules de la Trilogia de La Guerra de les Galàxies,
L'Imperi Contraataca (1980) i El Retorn del Jedi (1983). En anys recents,
els directors i productors han començat a adonar-se cada vegada
més de la importància de la música en les pel·lícules.
Segons vam entrar en els vuitanta, Williams va realitzar més bandes
meravelloses. Per exemple, 1941 (1979); Caçadors de l'Arca Perduda
(1981), les seves seqüeles Indiana Jones i el Temple de la Perdició
(1984) i Indiana Jones i la Última Creuada (1989); també
L'Imperi del Sol (1987) i Sempre (1989). Altres treballs dels vuitanta
inclouen les seqüeles a La Guerra de les Galàxies, entre les
quals destaca L'Imperi Contraataca per ser un dels més llargues
i ambicioses partitures de Williams, la durada aproximada de les quals
és de 109 minuts; Heartbeeps (1981), Sí, Giorgio (1982);
Monsenyor (1982); Quan el Riu Creix (1984); S.O.S.: Equip Blau (1986);
Les Bruixotes de Eastwick (1987); El Turista Accidental (1988); Nascut
el 4 de Juliol (1989); i la ja esmentada anteriorment ET. l'Extraterrestre
(1982).
Després de compaginar la feina de compositor de música per
a cinema amb la de director d'orquestra durant 12 anys, al desembre de
1993, Williams es va retirar de la seva posició com director de
l'Orquestra dels Boston Pops. Se li va donar un concert de comiat pel
seu brillant treball amb la mateixa. Abans de retirar-se, no obstant això,
va compondre les partitures per a les pel·lícules Stanley
i Iris (1990); Es Presumpte Innocent (1990); El meu Pobre Angelet (1990);
Hook (1991); JFK (1991); Un Horitzó Llunyà (1992); i la
seqüela al meu Pobre Angelet, El meu Pobre Angelet 2 i Perdut a Nova
York (1992). Després de retirar-se va fer les bandes sonores de
Parc Juràsic (1993) i La Llista de Schindler (1993), per la qual
va guanyar un Oscar/. Els seus més recents realitzacions han estat
Nixon (1995), Sabrina (1995), Rosewood (1997), El Món Perdut: Parc
Juràsic (1997), Set Anys en el Tibet (1997), Amistat (1997), Salvar
al soldado Ryan (1998), Intel·ligència artificial (2001),
Harry Potter i la pedra filosofal (2001) i Minority Report (2002).
La seva elegant barba, notable alçària i pelrojos cabells
són familiars per a molts a causa de les seves freqüents aparicions
en la cerimònia anual dels Premis de l'Acadèmia, com anomenat.
Va enviduar quan la seva dona durant 18 anys, Barbara, va morir en 1974
d'una hemorràgia cerebral. Williams es va casar de nou el 9 de
Juny de 1980 amb Samantha Winslow, una fotògrafa i decoradora d'interiors
a la qual havia conegut en Hollywood uns cinc anys endarrere. Encara que
té la seva casa a Boston, manté llaços amb Califòrnia
del Sud pel seu continu interès en la música de cinema,
i perquè els seus fills Joseph i Mark (que fan sengles carreres
musicals), la seva filla Jennifer (graduada de doctora) i els seus pares
retirats, viuen allí. És aficionat al golf i al tennis,
i a tocar música de càmera amb els seus amics.