INTRODUCCIÓ
La música occidental ha seguit els períodes
comuns de l'evolució artística al llarg de la història.
No obstant, la música sempre ha arribat als nous períodes
amb un cert retard respecte a d'altres arts. Això és degut
que el llenguatge musical és amb diferència el més
abstracte i el més difícil de portar a terme. No cal més
que veure el temps que necessita per a la seva formació un música
en comparació amb un pintor o amb un escultor. Però malgrat
aquest petit retard, la música ha estat sempre oberta al canvi
estètic i a l'evolució tècnica.
Cada societat ha tingut la música que ha necessitat, segons les
característiques estètiques i la situació sociopolítica.
A més, en tota societat s'han donat dos tipus de música;
la "culta" que sempre ha estat més propera als centres
de poder (església, cort, etc.) i la música popular que
emanava directament del poble.
Els grans períodes de la música són paral·lels
als períodes de la història general. La música
ha estat sempre lligada a l'evolució de la humanitat i a les
referències científiques i estètiques del moment.
Aquest períodes són els següents: l'Antiguitat, l'Edat
Mitjana, el Renaixement, el Barroc, el Classicisme, el Romanticisme,
el segle XX i l'actualitat. Aquesta gradació comprèn grans
períodes, però aquests a la vegada són dividits
en subperíodes i no oblidem que cap època artística
comença o acaba dràsticament, sinó que entre una
i altra hi ha anys de transició en què les característiques
d'ambdues es confonen.
ANTIGUITAT
L'origen de la música es remunta a l'origen de
la humanitat, des de les primeres civilitzacions han constituït
part inherent de l'ésser humà, ja que com a forma d'expressió
diferent de les altre sempre ha estat considerada de forma molt especial.
Per buscar els primer indicis musicals hem de remuntar-nos a la civilització
xinesa i a la hindú, que pels anys 3.000 aC. ja disposava del
seus propis sistemes musicals. També Egipte, Israel i Mesopotàmia
s'han trobat empremtes del que aparentment va ser una rica vida musical.
S'ha de destacar l'enorme importància que en aquestes civilitzacions
tenien els músics, considerats en algunes cultures com a semidéus.
En els pobles Mesopotàmics el botí més preuat quan
es conqueria una ciutat eren els músic que hi havia, la qual
cosa dóna certa referència del valor incomparable que
tenien els artistes del so en aquelles èpoques remotes.
Les civilitzacions antigues produeixen la casta dels músics sacerdots
vinculats al servei del temple, i s'organitzen al voltant dels mites
els poder sobrenaturals i civilitzadors dels músics. Orfeu amanseix
les feres, Amfió atrau els peixos, Arió construeix els
murs de Tebes. Els poder medicinals de la música converteixen
els músics en terapeutes: Pitàgores, Empedocles sanen
els posseïts, així com Ismenies guareix l'aciàtica.
David cura Saül de la bogeria tocant l'arpa.
Malgrat la absència de jerarquització econòmica
en aquestes societats, la música s'inscriu amb precisió
en els sistemes de poder. És un reflex de les jerarquies polítiques.
No obstant això, les primeres referències musicals escrites
i desxifrables que tenim són les de Grècia.
Època grega
Grècia és una de les civilitzacions que
més cura i esforç van aportar en el terreny de la música.
A més ho van fer des de tres camps essencial: el pedagògic,
l'estètic i el teòric. A Grècia alguns dels grans
filòsofs, entre ells Plató i Aristòtil, remarquen
la importància de la música en el desenvolupament de la
persona, fins al punt que determinat tipus de música hauria d'estar
vedat per a certes persones a causa del significat especial del seu
missatge. Això és, en resum, un mètode pedagògic
(molt subtil, però mètodes al capdavall) per introduir
la música en el desenvolupament de les persones. Ells ho anomenaven
"la doctrina de l'ethos" que tractava les qualitats i efectes
morals de la música. Aquests efectes raïen en el missatge
que tenia la música i en la imitació que la música
tenia de certes faccions o estats de l'ànima (ira, valor, dolcesa,
temprança, etc.), de manera que quan una persona escolta música
que content certa passió, aquesta persona cau atrapada per aquesta
passió. El resultat és que si una persona escolta música
censurable es convertirà en una persona censurable, mentre que
si escolta música idònia, es convertirà en una
persona plena de virtuts. Per arribar al tipus ideal de persona, es
necessitaven dos complements: música idònia i gimnàstica,
ja que el principi de "mens sana i corpore sano" es basa en
la disciplina del cos i la disciplina de la ment.
També Grècia es va desenvolupar en el terreny de l'estètica
de les arts, però potser el més transcendental per nosaltres
com a músics, sigui la plasmació per primer cop en la
història del que es pot considerar com el primer sistema musical
complert. Aquest sistema parteix dels estudis de Pitàgores referents
a la acústica musical. Pitàgores a més de matemàtic
era músic i basant-se en ambdós tipus de coneixements,
crea un sistema d'afinació (pitagòric) que es va emprar
no només a Gràcia, sinó que va transcendir de tal
manera, que encara avui en dia es estudiat a les classes d'acústica
dels conservatori de tot el món. A més el sistema musical
grec comptava amb el quatre "modes autèntics", que
son escales el nom de les quals és Dòric, Frigi, Lidi
i Mixolídi. Tenien quatre modes més anomenats "plagals"
que es feien afegint una tètrada (quatre notes més) descendent
a cada mode. El resultat era Hipodòric, Hipofrigi, Hipolidi i
Hipomixolídic.
Per treballar aquest sistema tenien una forma d'escriptura alfabètica
mitjançant la qual hem sabut els seus mètodes musical.
El resultat pràctic era una música monofònica,
és a dir, una melodia que o era acompanyada per cap tipus d'harmonia
o contrapunt i que era en la seva major part improvisada. La improvisacióla
feia un cantant que entonava melodies seguint els modes abans comentats,
i era molt comú que aquest cantant fos acompanyat per instrumentistes,
especialment per executants "d'aulós", que és
un instrument de canya de so estrident i penetrant semblant a una flauta
doble amb una sola embocadura. Perquè els executants d'instruments
poguessin seguir fent la mateixa melodia, realitzaven una difícil
tècnica anomenada Quironomia. Aquesta tècnica es basa
que el cantant (o instrumentista que realitzi la improvisació
en aquell moment) mogui amb la mà i senyali amb aquest moviment
la melodia a la resta d'instrumentistes. D'aquesta forma, quan realitzen
tots la melodia aconsegueixen fer una heterofonia, és a dir,
una mateixa melodia executada simultàniament per tots els músics.
A Grècia alguns pensadors sostenien que hi havia una estreta
relació entre la música i l'astronomia basada entre els
intervals musicals i els cossos celestes, a més alguns modes
i certes notes es corresponien amb planetes determinats. Totes aquestes
atribucions màgiques de la música formen part comuna de
la vida de les societats antigues. El que diferencia Grècia és
l'alt contingut filosòfic, la formació d'un sistema musical
estable i un sistema educatiu on la música tenia el paper important
(almenys teòricament establert).
Com és normal, els fragments musicals escrits que ens ha arribat
son molt escassos, i els documents massa tardant perquè puguem
tenir una idea justa del caràcter de la música dels grecs.
Només coneixem uns deu fragments amb informació insuficient.
Per jutjar la música grega seria necessari, naturalment, conèixer
les regles i els usos d'interpretació de l'època; la notació
no dóna compte de les variacions expressives ni dels ornaments.
Època romana
Els romans hereten la cultura musical grega que al posar-la
en mans d'esclaus i amb finalitats purament sensuals, esborrarà
el noble concepte grec. Es preocupa més per l'exhibicionisme
extern de l'executant amb la qual cosa decau el nivell artístic
intrínsec de la música.
EDAT
MITJANA
La música a l'Edat Mitjana es troba en el refugi
que va tenir la cultura dins els monestirs i centres religiosos en general.
Els monjos eren els que tenen cura i potenciaven la música en
aquests període, per tant la música és supeditada
a la paraula ja que el més important a destacar és la
mística i el missatge. El principal exponent que ens ha arribat
ha estat el cant gregorià, que es caracteritzava
per la manca de compàs, de manera que el ritme és determinat
per les síl·labes del llatí i mitjançant
pneumes, que són signes que es feien sobre les
paraules per indicar l'entonació que aquestes tindrien. A llarg
de la Baixa Edat Mitjana es perfecciona el sistema de notació
musical creant un sistema de notació mesural, és a dir,
que no només tingui cabuda certa nota, sinó que fins i
tot la seva mesura. En definitiva, el cant gregorià va començar
essent un música monòdica (una única veu
cantada) creada a partir de textos religiosos.
A l'Edat Mitjana s'inicia a Europa la tècnica
polifònica en el cant gregorià, que consistia a
compondre obres de diverses melodies simultànies. Aquest desenvolupament
és pogué donar gràcies a la millora de l'escriptura
musical, a la vegada que l'escriptura es millorava com a conseqüència
de l'avanç i de les necessitats de la polifonia.
És en el segle IX quan apareix la forma de polifonia
més antiga que coneixem. S'anomena orgànum i consisteix
en una línia melòdica anomenada vox principalis
a la qual s'afegia una línia anomenada vox organalis
de manera que efectuaven la tècnica contrapuntística més
simple, és a dir, a una nota de la vox principalis li
correspon una nota en la vox organalis, però amb intervals
bàsics d'octava, quinta i quarta que llavors estaven considerats
perfectes.
Ars Antiqua
La
liberació del text en la polifonia en el cant gregorià
comença amb els organistes Leonim i Perodim que
van destacar en la creació de orgànums florits,
que comporta desprendre dels accents de les paraules i recrear-se amb
diferents pujades i baixades melòdiques dins una mateixa síl·laba.
Ars Nova
A partir del segle XIV hi ha un gran impuls en el que
es desenvolupa el motet, forma musical polifònic
on a més d'haver-hi diverses línies, cada línia
té un text diferent. A més, ja no és important
la lletra sinó que és una excusa per crear una melodia.
Fins i tot, els instruments substitueixen les veus melòdiques,
però encara no són músiques creades per a instruments.
Amb l'avançament de la tècnica es juga amb nous elements
rítmics i a trobar la habilitat per fer-lo més difícil
i complicat. Fruit d'això arriba l'explosió de la polifonia
amb moltíssimes veus i de les tècniques del contrapunt.
Música profana
La música profana és la resposta que
dóna el poble davant de la música "culta" com
a expressió dels seus sentiments,
costums i arrels. Aquest tipus de música es va estendre molt
ràpidament a causa dels joglars (anomenats també
trobadors al sud de França). Eren fills de nobles,
músics-poètics, que anaven de plaça en plaça
explicant llegendes i fent actuacions còmiques i de circ. Les
cançons que interpretaven eren èpiques o amoroses, amb
melodies senzilles, fins i tot improvisades, perquè arribessin
fàcilment al públic que s'amuntegava al seu voltant.
Els joglars tenien mala reputació, eren menyspreats
i en moltes places i pobles van arribar a ésser proscrits. Aquesta
baixa consideració continuà fins que aparegueren els ministriles,
que eren músics que acompanyaven els joglars i tocaven els instruments
mentre aquells declamaven o actuaven. L'acceptació d'aquest tipus
de joglars ve possiblement del caràcter instrumentista que tenien,
la qual cosa els va proporcionar un estatus i una consideració
més bons.
RENAIXEMENT
El Renaixement és una era històrica que
està basat en el redescobriment dels clàssics grecs, de
manera que que tota activitat artística es veurà influït
per aquesta per aquest corrent estètic. El cim del Renaixement
es dóna a Itàlia, l'anomenat bressol de les arts, i allà
es donarà un gran desenvolupament en les tècniques de
composició musical.
CONTINUARÀ...
|