Les festes tradicionals

• Introducció a la festa
• Orígen de les festes
• Tipologia de festes
• El calendari festiu

Introducció a la festa

Tots els pobles del món expressen els seus interessos i les seves creences mitjançant el joc i la festa .

La celebració festiva, periòdica (programada) o circumstancial (espontània), suposa l'afloriment col·lectiu de la tradició, l'homenatge als orígens i l'expressió de sentiments comuns.

La festa és una escapatòria del dia a dia i volem que no s'acabi. A més trenca amb el nostre aïllament diari per a replantejar-nos la relació profunda amb la resta. Per últim, trenca amb l'oblit dels nostres orígens per a recordar-nos que tenim unes arrels comuns.

El món desenvolupat es dintingeix per un descuït respecte a la conservació de tradicions provocat pel progrés material dels pobles (benestar material aconseguit) i que queda relacionat inversament amb les celebracions tradicionals que busquen l'espirit tradicional col·lectiu (propi de l'Europa de segona i tercera velocitat i dels pobles subdesenvolupats).

Els pobles que mostren més entusiasme a la seva faceta lúdica són els no desenvolupats i els de nivells precaris de benestar. Els desenvolupats veuen la festa només com a espectadors ja que han perdut el sentit de la festa perquè són individus aïllats que es tanquen en si mateix per a superar-se ja que la resta són rivals provocant la pèrdua de sentiment col·lectiu. Un altre aspecte a tenir en compte és que la població és majoritàriament de ciutat i ha perdut les arrels comuns de les petites comunitats (pèrdua d'identitat).

Orígen de les festes

L'home alhora és individual i social. Individual perquè aprén, i per tant evoluciona, de la seva experiència. Social perquè manté la necessitat de compartir les seves experiències fent vida en societat.

El fet de viure en societat suposa compartir i sentir-se protegit davant les seves creences i idees, les seves pors i les seves esperances. D'aquests tres elements sortí a l'home primitiu el sentiment religiós que emputja a l'individu a fer-los front, tractar d'explicar-los i treure conseqüències que seran les estructures espirituals comuns a tot el grup.

Aquesta, doncs, consciència o creença religiosa es manifestarà mitjançant rites que afloren a tots els actes quotidians condicionant el menjar, els costums, la relació entre individus i la relació amb l'entorn, i constituint la forma de vida i esquema de comportament.

Actualment parlem de dues postures existents de comportament dels individus i de les societats.

El comportament ecològic amb l'entorn inclou tot allò sagrat i/o respectable, com a les divinitats, i tot allò que constitueix el món, inclosos els morts i els que encara no han nascut. També condiciona totes les facetes de l'existència. Amb ell no calen còdics de conducta restrictius ni teologies imposades ja que el contacte amb allò diví, que està present en tot allò que ens envolta (natura, muntanyes, arbres, mar, fonts, rius, coves, ...), es produeix de manera natural, immediata i permanent.

El comportament metafísic inclou un món que no forma part d'allò diví, aquest és en un lloc imprecís, remot i inassolibre, des d'on es va fer la creació i des d'on se'ns vigila, premia o castiga el comportament. Allò diví és una àrea de servei del Creador posada a disposició de la humanitat per a fer allò que vulgui sempre donant gràcies i des d'on es deu obediència i respecte.

De les dues postures de comportament la primera és més immediata en quan dóna resposta d'allò immediat que ens envolta. En canvi, la segona postura és més lògica, més ambiciosa en quan dóna resposta a allò que s'escapa de la comprensió racional de l'univers.

La ciència i el coneixement racional avancen i es fa innecessària la urgència d'allò diví que tot ho explica.

Les festes tradicionals:

• Són una resposta inconscient d'allò racional
• Són un recuperament de la naturalesa
• Cobreixen la necessitat de l'home a tenir creences
• Cobreixen la necessitat de l'home a tenir records
• Dónen identitat pròpia a l'individu i col·lectiu ja que són un retobament de propòsits, actes de fe i desig de comunicació

Les festes són vives i van evolucionant amb les noves generacions tot i que el nucli originari que li dóna sentit continúa.

Les festes neixen del poble, orígen popular, tot i que de vegades puguin ser canalitzades per les autoritats. Quan passa això solen fracassar i no tenir continuitat en el temps, perquè el poble no les sent com a seves.

La finalitat de la festa, a part de passar-ho bé, és donar una escapatòria a les submissions assumides i alliberar-se de les trabes acceptades en el dia a dia.

Tipologia de festes

Segons la classificació primitiva les celebracions festives poden ser:

De participació

Són aquelles en les que tot el poble intervé, com per exemple a la Rua de Carnestoltes.

De representació

Són aquelles en les que un determitat col·lectiu són protagonistes i ofereixen un espectacle a contemplar, com per exemple la representació dels Correfocs a les festes Majors.

Segons la motivació per a manifestar-les poden ser:

D'iniciació

Són rituals de pas als moments de transformació, estadis, de l'individu. La iniciació és la preparació de l'individu per a aconseguir un estat de consciència progressiva superior, com per a exemple el casament de dos joves.

De rebelió

Són aquelles en les quals hi ha un intercanvi de rols i poders per les injustícies patides al llarg de la història, com per exemple Carnestoltes.

Sobrenaturals

Són aquelles en les quals existeix un apropament entre l'individu i/o poble amb allò diví, on el poble intenta establir una relació causa - efecte mitjançant rites que no serà capaç d'entendre, però que accepta com a manifestacions puntuals d'allò sobrenatural. Per exemple la foguera de Sant Joan o Setmana Santa.

Històriques

Són aquells actes d'agraïment o record per favors o desgràcies rebudes i conservades en la memòria col·lectiva. Per exemple Nadal o la Diada.

El calendari festiu

Per a entendre les festes cal situar-les a l'eix espai - temporal. Espai ja que ens dóna la localització geogràfica; i temporal perquè ens explica el cicle del calendari festiu.

La concepció tradicional del temps parla d'un temps sagrat, sinònim de temps festiu o temps còsmic. No és homegeni, ni continu sinó circular, cíclic, i es fonamenta en el mite de l'etern retorn.

La concepció moderna del temps parla d'un temps profà, sinònim del transcurs quotidià, quantitatiu, crònic i històric. És un temps de durada temporal ordinària, lineal, successiu i irrepetible.

Calendari ve de la paraula calendes que significa primer dia de mes. Calendari és una ordenació cronològica del conjunt de dies de l'any per setmanes i mesos on s'indiquen els laborals i els festius, els dies de treball i de repós, lleure o contemplació.

La primera referència per a ordenar, mesurar i regular el temps va ser la de dia i nit.

La segona va ser les llunacions que amb l'observació de certs fenòmens repetitius periòdicament sorgí l'any dividits en mesos (llunes) de quatre setmanes de set dies.

La tercera va ser el calendari Julià (Juli Cèsar) que és un calendari solar de 365 dies marcat per dos fites solars: el Sol Nou, solstici d'hivern o naixament del Sol; i el Sol Ple, solstici d'estiu que festeja el su triomf al zenit. Cada meitat es va anomenar equinocci, de primavera i tardor, on la claror de dia i la foscor de la nit eren de la mateixa durada.

Influència dels diferents calendaris històrics

Calendari cristià

El calendari cristià adoptà el Julià amb setmanes però amb l'intent de canviar els noms pagans. Només va poder el sisè i el setè. Les festes s'ordenen pel calendari litúrgic que té dos cicles principals:

• el d'Advent i Nadal, antic inici de l'any romà
• el de Quaresma, Pasqua i Pentecosta, tradicions jueves que segueixen un calendari lunar i per tant són mòvils. La Pasqua coincideix amb l'any Nou hebreu que celebra l'alliberament d'Israel d'Egipte i la Pentacosta coincideix amb la Lluna plena de primavera

Calendari cèltic

El calendari cèltic és lunisolar i consta de tres celebracions fonamentals:

• el de Tots Sants i Difunts, que coincideix amb el primer de novembre, dedicat als morts, és l'inici del cicle hivernal
• el de la Candelera, que coincideix amb el primer de febrer, festa de purificació per a procurar fertilitat a joves i matrimonis
• el de l'Arbre, que coincideix amb el primer de maig i és l'inici del bon temps. Es planten arbres i es fan fogueres

Calendari agrícola, ramader, mariner i de fires i festes

Són calendaris lunars marcats per les diferents accions que havien de fer els individus: sembra i sega del blat i la verema, transhumància i tancament del bestià, sortir a la mar o quedar-se a terra a fer altres feines, venda i exposició dels productes recollits.

Altres influències

Calendari dels éssers fantàstics

Totes les cultures tenen al seu imaginari personatges fantàstics que tenen una implantació local, relacionada principalment amb runes antigues o accidents del territori. Són els follets, les fades, les encantades, etcètera, entre molts altres éssers, anomentas númens o genis locals.

També formen part d'aquesta categoria les divinitats locals, els herois llegendaris i els habitants anteriors al cristianisme.

Al calendari popular també es poden incloure en aquest calendari les bruixes i els dimonis.

Calendari musulmà

Actualment l'hem de tenir en compte pel gran elevat nombre de persones de la nostra societat que el segueixen i per tant marquen el ritme quotidià, laboral i escolar. El calendari musulmà és lunar i està marcat per dos grans cicles:

• el Ramadà, dejuni fins al 27è del mes on té lloc la revelació de l'Alcorà. La festa del fi del dejuni él Id al-titr
• el Id al-Kabir o festa del xai, commemoració del sacrifici d'Abraham