Continguts
de suport per al professorat
En primer lloc presentem uns continguts històrics ampliats que complementen la unitat.
En segon lloc oferim un solucionari reduït tan sols a algunes de les preguntes de les activitats que hem suposat que podien tenir més dificultat.
La formació territorial de les marques (segles IX, X i XI)
La vall del Gaià als segles X i XI era la frontera extrema de la marca del comtat de Barcelona.
A la naixent Catalunya, una marca era un territori més o menys gran que formava part d’un comtat, dins del qual es distingia pel seu caràcter específic de zona de frontera amb l’Islam. Així, cadascun dels comtats catalans que limitaven amb al-Àndalus tenien la seva marca respectiva. Per exemple, la marca del comtat de Barcelona o marca del Penedès era la zona compresa entre el Llobregat i el Gaià i arribava fins a la serra de Queralt; la marca del comtat d’Osona incloïa parts de l’Anoia i la Segarra, i la marca del comtat d’Urgell s’estenia pel Solsonès i la Segarra.
Les marques es van començar a formar quan, un cop constituïts políticament al segle IX els primitius comtats catalans, aquests van iniciar un procés d’expansió territorial que es va desenvolupar, en el transcurs dels segles X i XI, més enllà dels límits dels seus dominis inicials, en direcció cap al sud i l’oest en zones de contacte amb el món musulmà i fins i tot en zones pròpiament andalusines. Aquest origen va definir l’aspecte i el caràcter de totes les marques: les terres que integraven una marca tenien en comú el fet d’haver estat incorporades al seu comtat respectiu, bé per repoblació d’un lloc deshabitat, bé per ocupació pacífica o, en molt pocs casos, per conquesta. Alhora, les marques són espais insegurs que canvien d’extensió al llarg del temps i que tan aviat poden avançar com recular, ja que estan subjectes als diferents ritmes i oscil·lacions d’aquest avanç territorial.
L'expansió per les marques va ser lenta. Un cop constituïts els comtats catalans al segle IX, les fronteres amb al-Àndalus van quedar fixades a la línia formada pels rius Llobregat i Cardener fins a la serra del Montsec. Sembla que entre el Llobregat i Tarragona va quedar una terra de ningú, es a dir, una zona desestructurada i sense un domini real ni per part del comte de Barcelona ni de l'emir de Còrdova. Per aquest territori, anomenat marca del Penedès, el comtat de Barcelona es va anar estenent al llarg del segle X i part de l'XI. Avançar des del Llobregat fins al Gaià (uns seixanta quilòmetres) va costar més de dos-cents anys.
A les dificultats inherents a l'ocupació d'unes terres noves s'hi sumava l'hostilitat de l'estat andalusí. En definitiva, l'expansió cristiana amenaçava els interessos dels habitants de la frontera andalusina. Si bé l'emirat, i després el califat de Còrdova, mai no va demostrar interès en ocupar aquesta terra de ningú, per motius estratègics no veia amb bons ulls que els cristians hi consolidessin el seu domini.
Això explica que al llarg d'aquest període la política de l'estat cordovès sigui ambivalent. Per un costat envia periòdicament algarades contra la població cristiana de les marques per tal de frenar-hi l'expansió. Les algarades són expedicions militars que tenen com a objectiu la destrucció de les fortificacions cristianes, dels nuclis habitats i de les collites i la captura dels seus habitants. Un cop realitzades es retiren al seu lloc d'origen, sense deixar-hi un destacament militar permanent, la qual cosa demostra que no hi ha cap intenció d'ocupar el territori.
Alhora, les algarades es combinen amb tractats de pau que l'emir o el califa signa amb el comte de Barcelona. En aquests pactes el comte acostuma a reconèixer l'autoritat del califa i es compromet a enderrocar els castells de la frontera i desocupar les marques. En realitat, no tan sols no s'enderroquen mai els castells sinó que després de cada algarada es continua la repoblació de la terra i es reconstrueixen les fortificacions.
Tot plegat explica el perquè de la lentitud en l'expansió per la frontera.
La repoblació, els pagesos i les torres.
La terra de ningú no va quedar mai despoblada del tot. Sempre hi va romandre una població residual que vivia de forma independent i pel seu compte, la qual hem de suposar molt exigua en nombre i amb escassos recursos. Probablement eren els descendents de la gent que sempre hi havia viscut. Això explicaria la pervivència d'alguns topònims molt antics d'origen romà o preromà.
Alhora, la presència de topònims aràbigs a tota la zona fa suposar que en algun moment hi deuria havier una presència islàmica. Al mapa del Gaià que presentem a les activitats d'aprenentatge tenim: Altafulla, Selma, Almenara, Albinyana, Conesa (en àrab Kunisa -església) i Santa Coloma de Queralt (antigament dita Santa Coloma Çamora)
L'existència d'una terra de ningú entre el Gaià i el Llobregat és la possibilitat més acceptada fins al moment. Tanmateix, estan sorgint estudis diversos que intenten posar-ho en qüestió. Si bé encara manquen proves arqueològiques sobre assentaments andalusins a la zona, aquestes investigacions plantegen la relectura de la documentació i de la toponímia i, fins i tot, dels elements constructius i dels resultats de les excavacions, a la llum de noves interpretacions molt interessants.
En línies generals la terra de ningú oferia un aspecte boscós, feréstec i perillòs (al mapa del Gaià podem detectar topònims que el recorden: Clariana, Vallflor, Vallespinosa, Valldossera i Figuerola). Les serres que travessa el riu Gaià formen moltes valls i clarianes, allargades i estretes, encaixades entre muntanyes i boscos frondosos. Aquests reduïts espais, amagats i lluny de les grans vies de comunicació que passen per les planes, podien servir de recer a petits grups de població que ja hi vivien de sempre o que hi havien començat a arribar pel seu compte i risc. Aquestes terres presentaven unes possibilitats interessants a diferents tipus de gent que hi vulgués anar: als camperols, poder conrear i colonitzar noves terres; als fugitius, masses boscoses on refugiar-se; als nobles, espais on assentar els seus senyorius; a l’Església, oportunitats d’ampliar la seva influència, i als comtes, consolidar i estendre el seu poder. Tots aquests grups van protagonitzar la repoblació de les marques.
Els primers en arribar-hi van ser grups de camperols procedents de la Catalunya Vella, empesos pel creixement demogràfic dels segles IX i X i la conseqüent fam de terres. Aquests eren grups de famílies que estaven organitzats de forma col·lectiva i assembleària i que es desplaçaven pel seu compte i risc. Un cop arribats el primer que calia fer era tallar el bosc i preparar la terra per a la primera collita. La propietat legal de la terra estava assegurada per una llei d'origen visigòtic anomenada aprisió, en virtut de la qual hom podia ser propietari d'una terra erma si demostrava que l'havia conreada durant trenta anys consecutius.
A la llum de les noves investigacions cada cop són més els historiadors que es decanten per reconèixer aquest paper pioner dels pagesos. Si bé es pot acceptar que en alguns casos van ser els senyors els que van cridar els pagesos per tal de repoblar les seves terres, no és el cas general durant els segles X i XI. En canvi sí que ho serà en la repoblació de les terres conquerides durant els segles XII i XIII (Lleida, Tortosa, el País Valencià i les Illes), preses per les armes als andalusins de forma planificada i dirigida des de la monarquia (comte o rei) amb la col·laboració de la noblesa i de les ordres militars.
Les condicions de vida eren molt dures -en molts casos s'aprofitaran les coves naturals com a hàbitat- i una mala collita sovint condemnava a la fam la comunitat pagesa. Alhora, calia vigilar i defensar-se de possibles enemics, motiu pel qual apareixeran les primeres torres de pedra molt senzilles, construïdes pels mateixos pagesos per poder vigilar i avisar la població en cas de perill. De dia es podien comunicar per mitjà de jocs de miralls, senyals de fum o draps. De nit s'hi feien fogueres.
Les torres són de pedra i calç, materials molt abundants i fàcils d'aconseguir a Catalunya. Les més antigues encara conserven la planta quadrada d'origen romà però ja experimenten una primera transformació en arrodonir els cantons. Aquesta evolució desemboca en el model de torre cilíndrica i de planta rodona que a les terres de marca de Catalunya apareix al segle X, dos-cents anys abans que a la resta d'Europa, segurament per influència andalusina.
El model més freqüent és la torre de planta circular. Els murs tenen una alçada entre 15 i 20 metres i només disposen d'una sola entrada elevada al primer pis, a la qual només s'hi podia accedir per mitjà d'una escala de fusta que podia ser retirada quan convingués. L'interior era un espai cilíndric, de reduïdes dimensions que podia ser subdividit en diversos pisos separats per embigats de fusta; el pis superior era cobert per una volta de pedra.
En molts testaments de pagesos dels segles X i XI apareixen armes: llances, espases i escuts principalment. Que els pagesos vagin armats denota clarament el clima d'inseguretat de la zona, però alhora, ens permet veure que la defensa corre a càrrec seu i que això també els fa ser més lliures.
Els senyors i els castells.
La població pagesa de la Marca, gràcies al seu esforç, havia començat a repoblar la terra i conrear-la pel seu compte i risc, motius pels quals havia esdevingut una classe social lliure i propietària de la terra.
La noblesa, l'Església i la família comtal també ambicionaven estendre's per la frontera i ho fan per mitjà de la delimitació i la construcció dels castells.
Al llarg dels segles IX, X i part de l'XI podem detectar com, a iniciativa de les famílies nobles i de les institucions eclesiàstiques que participen en l'expansió per la frontera i sota la direcció -més aviat relativa- del comte; les terres es van enquadrant progressivament en unitats territorials anomenades castells. Un castell inclou, a més de la fortificació pròpiament dita, totes les terres, boscos, rius, camins, coves, fonts, cases i altres fortificacions secundàries, d'una zona adjacent que constituirà el seu terme. Els límits del terme estan marcats per la carena de les serres a les partions d'aigües i seguint el curs de les rieres i la forma de les valls. El mapa dels castells termenats del Gaià, i en general els de tota la frontera, ens mostra que n'hi ha molts i alhora són de reduïdes dimensions. Això s'explicaria per estar assentats en un territori amb un relleu molt accidentat propens a crear molts microterritoris.
És difícil de conèixer quines relacions es van establir entre aquests nous senyors i els pagesos que ja hi vivien. En alguns casos cal suposar que es van basar en algun tipus de pacte, en d'altres es deuria utilitzar la força o algun tipus de coacció. Com a resultat i en línies generals, els pagesos van acceptar el domini d'un senyor amb la condició del respecte a les seves propietats i llibertats.
Arquitectònicament això va comportar la construcció dels castells. Els més antics estan bastits damunt de roquers naturals, a la forma dels quals s'hi adapten, i dalt de turons i muntanyes amb bona visibilitat i difícil accés. Molts noms de castells fan referència a aquesta ubicació:Montagut, Montmell, Montoliu, Montclar, Montferri, Montargull, Montornès, Rocafort, Rocamora, la Roqueta, Pinyana, Queralt (un quer en català medieval és una penya), Querol, etc.
Consten tan sols d'una torre de l'homenatge, que en alguns casos és la primera torre construïda pels pagesos, a la qual s'hi afegeixen una cisterna, una capella i alguna dependència per viure, i tot envoltat per un mur de tancament.
Al castell s'hi pot viure, i de fet hi viuen el senyor, la seva família, alguns servents i una guarnició de soldats.
Alhora, també té una funció militar. Sovint s'ha dit que el castell tenia com a objectiu la defensa de la població del seu terme, especialment dels atacs dels andalusins. Actualment això està en revisió. En la seva darrera obra, Francesc Xavier Hernàndez ho recull:
"Hom podria pensar que el naixent castell medieval està motivat fonamentalment per la necessitat d'una fortificació defensiva, en una lògica d'enfrontament entre blocs, nord/sud en el nostre cas. I, de fet, té una funció defensiva en aquesta lògica a gran escala, però resulta absolutament secundària davant al-Àndalus. A partir del segle X, i de manera clara i inequívoca, el castell es converteix en un centre de control administratiu per governar el territori. Són els castells termenats que tenen jurisdicció sobre una demarcació, que esdevenen el referent administratiu del teritori, o terme, i que la seva finalitat fonamental és enquadrar la població pagesa i canalitzar les rendes d'aquests pagesos lliures. A mesura que els responsables dels castells aconseguien el càrrec de manera hereditària i reforçaven la seva independència, la pressió i els abusos sobre els pagesos eren més forts. Per tant, la proliferació de castells duante el X, cal entendre-la, fonamentalment, com una evidència en el paisatge de la marxa cap a la feudalització. Els castells eren instruments per controlar els pagesos i no per fer front als andalusins; els espais des d'on el cavaller feudal controlava els seus territoris. Per les dimensions i estructures, sovint els castells tenien una funció limitada a la defensa de la família i dels servidors, prefeudals o feudals, i no pas del conjunt de la població. En els castells protofeudals i feudals, les muralles no defensen la majoria, sinó un grup social molt determinat. Tot el castell gira a l'entorn de la seguretat del cavaller" (la negreta és nostra)
HERNÀNDEZ, F.X: Història militar de Catalunya. Vol. I. Pàg. 230-231. Barcelona, 2001. Rafael Dalmau Editor.
La frenada del procés repoblador i l'aparició del feudalisme (1031 - 1125).
A partir de l'any 1031 el califat de Còrdova es desintegra en multitud de petits regnes anomenats taifes. Aquest fet va originar un nou context a la frontera i uns canvis importants a nivell social.
En primer lloc, l'amenaça militar que suposava l'exèrcit califal amb les seves algarades desapareix. Els regnes de taifes, tot i que són econòmicament pròspers, políticament estan desunits i rivalitzen entre ells, i militarment són febles. Al territori de l'actual Catalunya es van formar la taifa de Lleida i la de Tortosa.
Alhora, el comte de Barcelona aprofita la seva superioritat militar per intervenir en les freqüents disputes entre els regnes de taifes i els exigeix el pagament de tributs, normalment en or -les pàries- a canvi de la seva protecció. De fet, les pàries acaben sent un xantatge que imposa el comte a canvi de la pau.
Aquest nou context polític implica a la frontera la frenada de l'avanç territorial que fins ara, encara que lentament, s'havia portat a terme. A nivell social obliga a redefinir el paper dels castells i les relacions entre els senyors i els pagesos. Durant aquest periode, les famílies nobles i les institucions eclesiàstiques que han participat en l'expansió per la frontera perden la possibilitat d'incrementar el seu poder i el seu patrimoni per mitjà de l'ocupació de noves terres, talment com fins ara havien fet. Això els impulsa a incrementar la seva pressió sobre el territori que ja dominen i sobre els pagesos.
Els senyors viuen als castells -autèntiques fortaleses difícils de prendre a l'assalt- són guerrers professionals entrenats, ben armats, amb cavalls i disposen d'una mainada (grup de soldats que acompanya i serveix el senyor); en definitiva gaudeixen d'un poder militar important damunt de la població del seu terme. Aquesta força es girarà contra els pagesos i servirà per cometre abusos i extorsions sobre la població.
Durant aquest periode, als comtats catalans es produeixen multitud d'actes violents protagonitzats per senyors armats o les seves mainades. Els nobles es disputen la propietat i el domini de la terra amb els seus veïns, també nobles i especialment els eclesiàstics (els monestirs han acumulat moltes riqueses i són militarment febles) i això comporta freqüents atacs, destruccions i saquejos a les seves terres. En aquests casos, sens dubte, els principals perjudicats són els pagesos que hi viuen. Alhora, els senyors abusen de la seva força per obligar els seus propis pagesos a pagar més censos i fer feines gratuïtes i acaben robant-los les terres i la llibertat.
L'autoritat del comte de Barcelona també se'n ressent. Aquesta aristocràcia feudal que està sorgint arriba a tenir prou força per atrevir-se a enfrontar-se al poder del comte, el seu sobirà. Per exemple, a la frontera del Penedès, un membre de l'alta noblesa, Mir Geribert, l'any 1041 gosa autoproclamar-se príncep d'Olèrdola, en oberta rebel·lió contra el comte Ramon Berenguer I.
Per
resoldre la crisi, la política del comte de Barcelona és la
d'engegar diversos mecanismes que li permetin assegurar la seva
autoritat davant dels poders feudals que han sortit de la rebel·lió.
El més important serà evitar que el control i la direcció sobre
l'expansió futura a la frontera se li escapi de les mans i torni a
caure en els grans senyors locals. A tal fi esmerçarà els seus esforços
i els seus diners -que provenen en part de les pàries pagades pels
reis musulmans- a comprar els castells més estratègicament situats
al llarg de tota la frontera. Per la línia del Gaià compra Montclar,
Piles, Biure de Gaià i Santa Perpètua i especialment cal
destacar el de Tamarit, que va ser comprat per Ramon Berenguer I el
1048 a Bernat Sendred de Gurb. El domini d'aquest castell situat a
l'extrem de la Marca i al davant mateix de Tarragona deixa, a qui el
posseeixi, el camp lliure en la futura ocupació de la ciutat i de les
terres del Camp de Tarragona.
Al mateix
temps el comte de Barcelona haurà de trobar una nova manera
d'assegurar la fidelitat dels nobles als quals ha de deixar la custòdia
dels castells. Això es farà mitjançant la signatura de convenis
privats i personals amb cadascun dels cavallers beneficiaris, on
s'estipularan clarament quines són les obligacions i els drets de
cada part. El beneficiari, o vassall, es compromet a administrar i
protegir el castell en nom del comte; a canvi està obligat a ser-li
fidel i a ajudar-lo militarment quan calgui. Per la seva part,
el comte renuncia a intervenir en els afers interns del castell,
deixant totalment indefensos els pagesos davant el poder del seu
senyor. En aquest sentit, aspectes com l'administració de justícia,
que fins llavors s'havien mantingut en mans de poders públics, passen
a ser patrimoni dels senyors feudals que a partir d'ara podran jutjar
i castigar les persones del seu terme.
A la llum d'aquests fets veiem que la crisi havia provocat un reajustament de les relacions polítiques entre el sobirà (el comte) i els seus súbdits. A partir d'ara el poder del comte es basarà sobretot en els convenis personals que estableixi de forma privada amb els seus vassalls (nobles i eclesiàstics), i la idea de l'origen públic del poder quedarà superada per un teixit de relacions privades i personals entre el comte i l'aristocràcia que regirà l'entramat polític i social. És el triomf del feudalisme.
1) Montclar
Noms de castells i torres que fan referència a la seva ubicació elevada o dalt d'un penyal:
Montagut, Montmell, Montoliu, Montclar, Montferri, Montargull, Montornès, Rocafort, Rocamora, la Roqueta, Pinyana, Queralt (un quer en català medieval és una penya), Querol.
4) Clariana
Topònims relacionats amb l'aspecte boscós, salvatge i feréstec de la terra de frontera:
Clariana, Vallflor, Vallespinosa, Valldossera i Figuerola. Roda de Berà també fa referència a una roturació (roda).
Diferències entre els dibuixos núm. 1 i núm 2:
Al dibuix núm.1 hi apareix una terra coberta pel bosc amb algú que recull llenya. Representa la terra de ningú, sense conrear, però amb alguna població residual que hi viu dels recursos del bosc.
Al dibuix núm. 2 es comencen a veure alguns conreus i alguns pagesos, els quals van armats (fixeu-vos que un porta una espaseta) i a dalt d'un turó hi surt una torre. Això significa que ha començat la repoblació amb un grup de pagesos pioners. Aquests són lliures i han de defensar-se pel seu compte, per això van armats i construeixen la torre per vigilar l'enemic.
10) Saburella
El procés de feudalització:
Diferències entre els dibuixos núm. 2 i núm. 3:
Al lloc on hi havia la torre hi apareix el castell. Simbòlicament representa la feudalització.
Un pagès que hi apareixia armat amb una petita espasa ja no hi va. En contrapartida veiem un soldat a cavall que patrulla. Amb aquestes diferències volem significar la pèrdua de llibertat dels pagesos i la caiguda en servitud feudal.
Han augmentat les terres de conreu i els pagesos a expenses del bosc. La frenada en l'expansió a la frontera obliga a sobreexplotar les terres ja repoblades.
Altafulla
Noms d'origen aràbig:
Altafulla, Selma, Almenara, Albinyana, Conesa (en àrab Kunisa -església) i Santa Coloma de Queralt (antigament dita Santa Coloma Çamora)