Com s’elaborava?

                          Quin vi es considerava el millor?  

Dues tines plenes de vi, altres dos cups, una bóta millor i dos barrals plens de vi blanc, un altre, de vi vermell.

 Any 1096. Testament de Guitart Boeci. ACB. Liber Antiquitatum I. n. 52.  

Els senyors dels castells eren propietaris de vinyes i els camperols pagaven part dels censos amb vi o fent la verema. El vi als castells no només servia per al propi consum, sinó que sovint els senyors venien el vi sobrer i el de qualitat inferior.  

El vi a les nostres latituds era la beguda més usual. Tothom bevia vi, fins i tot els infants. L’aigua sola era desaconsellada pels metges que trobaven el vi una beguda saludable.  De tota manera els camperols sovint bevien el vi barrejat amb aigua.

Per a l’aristocràcia el vi més valorat era el blanc dolç, que formava part dels símbols del poder. Aquest vi s’apreciava més si era jove que no pas vell, ja que  la tecnologia de l’època no permetia la conservació perllongada del vi, i especialment el blanc es feia malbé aviat.

El vi de vegades es barrejava amb productes que servien per perfumar-lo i conservar-lo; s’hi posava mel, farigola, pebre, reïnes, tal com feien els grecs i els romans. Per als àpats extraordinaris es preparava una beguda anomenada piment, que era vi amb mel i espècies.  

Durant l’alta edat mitjana el procés d’elaboració del vi comença a la mateixa vinya, així s’evita el tragí del raïm i repercuteix en una major qualitat del vi.  

Primer es posava la verema dins d’una tina, on el most començava a fermentar.  Aquest primer most, que s’escorria de manera natural  i es recollia en una segona tina, donava lloc al vi més apreciat.

Després es procedia a trepitjar el raïm i amb el most resultant s’obtenia el vi de qualitat mitjana.  En una tercera fase, amb les premses, que també estaven ubicades a les vinyes, s’extreia el darrer most amb el qual s’elaborava el vi de baixa qualitat.

El vi es guardava després en bótes de fusta als cellers. Hi havia bótes amb vi blanc i bótes amb vi vermell. També es podia distingir entre bótes de vi jove i de vi vell, així com de vinagre.

Els viticultors deixaven els seus cups i bótes com a herència. Eren elements valuosos i apreciats, alguns fins i tot rebien nom propi. En un testament del 1037, un prevere deixa en herència a un gramàtic de la catedral de Barcelona “un cup anomenat Oriol”.

ACB. Liber Antiquitatum II n. 38.