Música de fons: Amors, mercè no sia. Anònim català (1250) Sant Joan de les Abadesses.

       I entrà un joglaret graciós, gentil i ben vestit [...]

Vols saber com eren les festes als castells?

I el senyor n’Hug de Mataplana estava tranquil, a la seva mansió, i com que hi havia molts i rics barons, sempre hi trobaríeu menjar amb goig, amb riure i amb luxe.

Per la sala, per çà i per llà, per tal com això és molt més gentil, hi hagué jocs de taules i d’escacs per les catifes,  i coixins verds, vermells, índics i blaus; i les dames hi descansaven i la conversa era molt cortesa i alegre.

I, Déu salvi els meus pares, si és cert  que jo era allí aquella vegada en que entrà un joglaret graciós, gentil i ben vestit, que no semblà poc despert en presentar-se davant n'Hug. Hi cantà moltes cançons i es comportà amb molt bon capteniment; i tots un cop satisfets, tornaren a les converses d’abans; i ell romangué  sense preocupar-se’n, com escau als de la seva condició. I digué: “Senyor n’Hug, escoltar volgueu aquestes notícies que us porto.”  

Ramon Vidal de Besalú.  Els castells catalans. Vol. I. Pàg. 78 i 217.

Les festes anaven acompanyades de bon menjar i abundant vi. Els senyors del castell convidaven altres barons, cavallers i dames, trobadors i joglars. El luxe era present en totes les manifestacions. Els convidats anaven amb els seus millors vestits i joies i la sala era ben decorada i preparada per a l'ocasió, amb catifes i coixins disposats a terra per poder seure.

Les distraccions eren múltiples: les dames i els cavallers  jugaven a taules i escacs, conversaven alegrement i ballaven, i escoltaven cançons i músiques que interpretaven els joglars. Els joglars, que eren d'una condició social inferior a la dels trobadors, eren els que s'encarregaven de cantar els poemes escrits pels trobadors, acompanyats d'un instrument musical, i de divertir els convidats.  També havien de saber ballar, fer malabars i conèixer un ampli repertori de cançons i poesies. L'humor era molt present en aquestes festes i s'hi apreciava la gent divertida i original.  En aquest sentit va destacar especialment el trobador Guerau de Cabrera, que era descendent d'Arnau Mir de Tost.  

D'ell s'expliquen moltes anècdotes. Vols saber-les?

Guerau de Cabrera tenia un valuós cavall de guerra  que anomenava Bonus Amicus, és a dir, Bon Amic, que només menjava pa de blat servit en safata d’argent i que dormia en un matalàs de ploma. Guerau li consultava els afers més delicats i el cavall l’aconsellava, però en una llengua que només el seu amo podia entendre. El nostre trobador, a més tocava la viola, instrument que sempre portava amb ell, i era molt admirat per les dames.  En una ocasió al palau d’Arles, en presència del rei Alfons d’Aragó i de la seva cort, Guerau va tocar la viola mentre les dames i el cavall ballaven.  

[...] no puc abstenir-me de cantar, car en tinc ganes;

Gràcies a Guerau sabem què li tocava fer a un joglar. En un “Ensenyament” escrit en provençal renya a un joglar que està al seu servei i que anomena Cabra i li diu:  

Cabra, joglar, no puc abstenir-me de cantar, car en tinc ganes; i voldria, sense mentir, dir i contar del teu tarannà. Toques la viola malament i cantes pitjor des del començament fins al final [...] mal t’ensenyà el qui et mostrà manejar els dits i l’arc; no saps ballar ni fer jocs de mans a guisa de joglar gascó. Mai no t’escolto dir cap mena de sirventosos ni de balades; no et surten dels morros bons estribots, retronxes ni tençons. 

Guerau de Cabrera. Martí de Riquer. Vol. I.  Pàg. 57