Encendre foc, una acció força simple per a nosaltres, ha estat històricament una de les grans preocupacions de la humanitat.

Com es feia foc?

Com es mantenia encès?

Per produir una flama cal, en primer lloc, originar una guspira capaç d'encendre un combustible fàcilment inflamable. Aquesta guspira es pot aconseguir per percussió entre dues pedres o, millor encara, entre una pedra i un tros de ferro.

Una altra tècnica és la fricció entre determinats materials fins aconseguir un escalfament que encén el més inflamable. Aquest sistema, però, no és tan propi del món occidental medieval.

L'èxit del procés depèn en gran mesura del tipus de pedra que utilitzem, raó per la qual cal conèixer les característiques del material lític que tenim al nostre abast. Una pedra dura com ara el sílex o el quars,  popularment conegudes com a "pedra foguera", ens facilitarà la feina. La guspira ha de coincidir amb un combustible sec i ràpidament inflamable. 

Actualment podem observar aquest procés en el principi de funcionament de qualsevol encenedor dels més usuals. A l'edat mitjana tan sols es disposava d'herba o palla molt seca que calia tenir emmagatzemada. A continuació calia bufar suaument per tal de generar la flama.

Generalment es procurava mantenir sempre, nit i dia, encès algun foc per disposar de brases a partir de les quals era molt més fàcil revifar el foc. També es feien servir uns bufadors per atiar el foc.

Calia controlar el foc perquè era fàcil que es produís un incendi al castell ja que hi havia molts elements de fusta.

La senyora del castell realitzava el ritual nocturn de cobrir el foc central amb una tapadora de fang, deixant només l'aire necessari per mantenir vives les brases. Conservar el foc encès o encendre'l si s'apagava eren activitats importants.