Fins al segle XI homes i dones de tots els grups socials acudien als tribunals públics, presidits per jutges i comtes.

Amb la feudalització, però, el sistema judicial va iniciar la seva degradació i els senyors dels castells es van apropiar del dret de jutjar.

També es van fer servir els Judicis de Déu, els duels judicials i les ordalies.

Posaria la mà al foc que no saps què és una ordalia?

Judici fet davant d'Arnau Mir de Tost (1061)

• Observa que el judici se celebra dins d'un castell i davant del senyor, però amb la presència d'un jutge i d'uns testimonis, i que els protagonistes són pagesos i pageses.  

En nom de Déu, jo Llorenç: Sàpiga tothom que ho vulgui saber que una dona de nom Honesta, em va vendre un llinar (camp de lli) a la Vall d'Àger sota l'església de Santa Maria, i em va fer una carta de venda. I jo de dret el tenia i en justícia pensava tenir-lo. Va venir la seva germana, de nom Persona, davant del Senyor Arnau (Arnau Mir de Tost) a Àger, dins la cambra, i en presència de Guillem, jutge, i d'Eriball i de Berenguer, vicari, amb l'assistència de clergues i laics va dir i afirmar que injustament i sense cap dret tenia jo el dit llinar, ja que l'esmentada venedora no hi tenia cap dret, ja que llur mare Jacinta l'havia deixat en testament per la seva ànima, i havia ordenat donar-lo a les esglésies d'Àger.

• Observa que es demana una prova escrita, però com que s’ha cremat degut a la guerra de conquesta de la vall d'Àger,  per demostrar la veritat, com sempre es feia quan no hi havia documents escrits, es recorre al jurament damunt d'un altar.

El jutge llavors va demanar el testament, però ningú no el va poder mostrar, ja que quan els sarraïns van agafar el castell i la vila d'Àger van cremar i destruir totes les escriptures que hi varen trobar. Llavors l'esmentada dona, a la qual diuen Persona, sobre l'altar de Sant Martí d'Àger va voler jurar que havia vist i sentit quan la seva mare en el seu testament, segons ja ha dit abans, ho havia deixat per la seva ànima.

• Observa que l'interessat renuncia a la peça de terra a favor de l’Església i que evita que la dona implicada en el plet faci el jurament que podia donar origen a una ordalia.

I per això jo, l'esmentat Llorenç, quan vaig veure això no vaig voler rebre aquest jurament, sinó que vaig reconèixer que aquella dona deia la veritat, i vaig deixar l'esmentat llinar per a l'obra de Sant Pere i amb l'escriptura de compra vaig fer donació i entrega al dret i domini a Sant Pere d'Àger. Però que mentre jo sigui viu el tingui en servei de Sant Pere pels abats d'aquesta església, i que de tots els fruits allà collits sempre fidelment en pagaré una tercera part, i que després de la meva mort, sense cap inquietud i sense cap reserva, quedi per Sant Pere.

• Observa que el pagès atorgant no sap escriure i que a la cort d'Arnau Mir hi ha una escrivania amb un jutge que n’és el cap i algun escrivà.

Fet el quatre de les nones de juny, primer any del rei Felip. Signa Llorenç que això vaig fer escriure, vaig signar i vaig pregar que es signés. Signa Arnau de Tost. Signa Guillem, cap de l'escrivania i jutge (davant la presència de diversos testimonis) Amat levita que ho vaig escriure l'esmentat dia i any.  

Any 1061. Judici davant d'Arnau Mir de Tost.  Eduardo Corredera. Apèndix, doc. 5.

L'ordalia només s’aplicava als camperols. La més generalitzada consistia a portar els acusats a un lloc públic, sovint a les portes de l’església, davant el tribunal senyorial. Allà es posava una caldera d’aigua calenta.  Per demostrar que l’acusat tenia raó, havia de posar la mà dins la caldera: si la mà quedava sense ferida es creia que era innocent, Déu li donava la raó; en cas contrari, l’acusat era culpable. També existia el duel, aplicat només als nobles, que consistia en un combat armat. El perdedor era considerat culpable.

Les ordalies i els duels eren Judicis de Déu, és a dir, proves judicials arbitràries que es basaven en la suposada intervenció divina.Aquest sistema tan salvatge de demostrar la raó s'acostumava a aplicar a partir de la feudalització de la justícia, a mitjan del segle XI, però anteriorment no era legal.

Les ordalies podien donar cobertura legal a tot tipus d'abusos, especialment quan els membres del tribunal eren una part interessada. Això és el que deuria passar en el cas de l'ordalia aplicada a la pagesa Bonadona i als seus fills i filles.

Vols llegir-la?

Ordalia aplicada a la pagesa Bonadona i als seus fills i filles sota acusació de tenir injustament un alou a Tuixén, la tasca del qual reclama el bisbe d'Urgell.

Va venir el senyor Bernat, bisbe de Santa Maria de la Seu d'Urgell, a la vila anomenada Tuixén, davant del temple de Sant Esteve, i amb ell el jutge, i altres [ …] i va acusar la dona Bonadona, amb els seus fills i filles, això és: Arnall, Esperandéu, Miró, Guillem, Bela i Maria, que tenien un alou de Santa Maria injustament i il·legalment, pel qual havien de donar la tasca a Santa Maria […] I la dita dona amb els seus fills va respondre: "Això no ho hem fet ni ho hem de fer". El predit jutge va manar a la dita dona que demostrés el seu dret per judici de Déu mitjançant examen de caldera. Ella quan escoltà això, paralitzada de temor, va respondre: "Oh senyor meu, és el meu pecat que jo no puc fer, perquè reconec que havia fet això indegudament amb egoisme, però prego a la misericòrdia de Déu i a la Santa Verge Maria i a la vostra mercè que sigueu indulgent amb mi i jo en el futur faré el que vulgueu”. I el predit bisbe que això escoltà, mogut per la misericòrdia, va concedir i la va deixar anar ràpidament. I jo Bonadona amb els meus fills i les meves filles amb ànim disposat i espontània voluntat he vingut a vosaltres perquè féssim escriptura al senyor Déu i a la Santa Verge Maria i a la Seu d'Urgell i a la seva canònica, de manera que en el futur paguem o donem completament la tasca del nostre alou pel dret.

Any 1081. Ordalia aplicada a una pagesa de Tuixén i als seus fills i filles. Cebrià Baraut. Urgelia, núm.7. Doc. 947.