Quin és l'origen de les torres?

Quin simbolisme tenen?

A les marques dels comtats catalans, almenys des de la darreria del segle X, ja hi havia  torres de pedra. Eren torres de vigilància de l’època de frontera amb l’Islam, construïdes, o bé pels musulmans, o bé per les comunitats camperoles cristianes repobladores, per defensar-se. Més tard, al  llarg dels segles XI i XII, es produí l’ascens d’una classe militar que al voltant d’aquestes torres va edificar castells com el de Mur.

Aquestes fortificacions  van passar a dominar les terres agrícoles de l’entorn i en conseqüència els antics  pagesos repobladors. L'aparició dels castells va ser el signe visible que s'havia produït una reforma radical de l’economia, de la societat i del poder, és a dir, la revolta feudal.

Vols saber en què va consistir la revolta feudal?

Al segle XI es va produir un descens del poder dels comtes, que eren la màxima autoritat política, en benefici d’una noblesa emergent que va usurpar part d’aquest poder i dels béns públics.

Pels volts de l’any 1000 el domini comtal encara era molt extens. Després,  l’Església, alguns membres de la família comtal i de la cort, i els alts funcionaris, anomenats veguers, tots aquests reberen terres i rendes públiques en compensació de serveis.

En aquest context es va desencadenar una lluita pel poder i per la terra entre l’aristocràcia i els comtes, i també en el si de les pròpies famílies comtals. El resultat fou l'esmicolament del poder i la feudalització del país. Els veguers de la frontera venien, compraven i permutaven castells, n’edificaven sense permís i establien camperols a les terres ermes que en principi eren del fisc, és a dir, públiques.  Hi havia nobles que es venien càrrecs públics o els donaven a l’Església, d’altres s’apoderaven dels camins per cobrar-ne peatge. Els càrrecs es convertiren en hereditaris. Nasqué, doncs, una classe aristocràtica, militar, vinculada als castells.

La revolta nobiliària violenta és la fita d’aquest llarg procés que es precipita entre 1040-1060. L’enfrontament entre la noblesa queda perfectament dibuixat als diferents comtats: al Pallars s’enfronten els comtes del Pallars Jussà i del Pallars Sobirà, que són cosins germans, per herències i fronteres; a la Cerdanya els comtes lluiten amb els veïns i amb la casa vescomtal. Això ho aprofita l’aristocràcia per obtenir poder, mentre que tots ells, afeblits, entren sota l’òrbita de Barcelona.

Al comtat d’Urgell apareix un noble guerrer que actua pel seu compte, fidel a Ermengol d’Urgell, però amb plena autonomia: Arnau Mir de Tost, que amb el seu avenç vers les terres musulmanes del sud tallarà tota possibilitat d’expansió als comtes de Pallars.

La revolta nobiliària és especialment important a la frontera, on els nobles es podien enriquir lluitant contra els musulmans: Guillem de Mediona a la frontera d’Osona, Arnau Mir de Tost a la d’Urgell-Pallars i Mir Geribert a la de Barcelona són exemples rellevants de l’ascensió del poder de la noblesa.

Al llarg del segle XI Catalunya s’havia cobert de feus privats i es produí el capgirament total de les estructures polítiques i econòmiques.

La revolta feudal al comtat de Barcelona.

L’alçament feudal es produí obertament l’any 1041. El cap de la revolta fou un membre de la família comtal, Mir Geribert, nét del comte de Barcelona Borrell II. Bel·licós i dominador, va tenir plets amb totes les autoritats civils i religioses que se li van posar al davant. Si els judicis no li eren favorables optava per les armes. Al 1032 va perdre un plet sobre la propietat d’un castell contra l’abat de Sant Cugat; a la llarga l’obtindrà per les armes. Entre les seves bandositats hi ha la destrossa  del castell d’Eramprunyà.  

Mir Geribert es va proclamar príncep d’Olèrdola i va firmar un conveni amb la taifa de Tortosa per cobrar les pàries.  Era el veritable amo de la marca del comtat de Barcelona, anomenada marca del Penedès. A més, els seus dos matrimonis l'havien unit amb dues de les principals famílies de la noblesa catalana: els Santmartí i els Besora.

Mantingué lluita oberta contra el jove comte Ramon Berenguer, però molt especialment amb la regent Ermessenda, defensora de l’ordre establert i de la llei vigent contra l’ofensiva feudal. Es va firmar la pau l’any 1059. La reconciliació es féu salvant una aparença legal: el comte imposà als revoltats una indemnització més simbòlica que efectiva, i aquests s’incorporaren de nou a la cort comtal.

Ramon Berenguer va deixar a Mir Geribert els afers de la frontera i la seva expansió. Mir féu una campanya contra els musulmans de Tortosa a Móra d’Ebre on ell i el seu fill foren  fets presoners i decapitats (1060). Llavors el feudalisme ja havia triomfat.

El resultat de la revolta fou la ruptura de l’equilibri de forces: el comte no serà l’àrbitre social sinó el cap de l’aristocràcia, vèrtex de la piràmide feudal.

A partir d'aquest moment la consolidació i l'expansió del sistema feudal sobre el territori van fer necessari que els grans senyors ampliessin les seves files a base dels professionals de la guerra que els servien, només així podien controlar la massa camperola i dur a terme les reformes polítiques i fiscals que exigien el nou ordre feudal.  

Aquests militars havien fet del cavall el puntal del seu poder, però en un principi no hi havia massa diferència entre el cavaller i el bandoler. Cap a la meitat del segle XII van adquirint consciència de grup, orientats per l’Església i la cort del comte-rei que els donen uns ideals de cavalleria. Un jurament de fidelitat feudo-vassallàtic els lligava a un gran senyor i comportova normalment que els fos encomanat un castell. Així, al segle XII, es produeix l'ascensió d’un gran nombre de famílies a la categoria de nobles, són els cavallers, és a dir, els militars que formaren la petita noblesa.  Al llarg del segle XII, la noblesa passa de tenir poc més de cent famílies, a tenir-ne més de mil.

El castell és un conjunt que suscita l'admiració i el terror dels camperols i compleix la doble funció protectora i repressiva del poder senyorial. 

Les torres mestres dels castells tenen un significat simbòlic que té a veure amb la concepció feudal del món i de la vida i l'ideal de verticalitat. La torre de l'homenatge és com un dit que vol tocar el cel, símbol amenaçador de la justícia  de Déu i la justícia del senyor. També és un espai masculí que simbolitza la força física -el poder- en una societat comanada per homes. 

Els murs del castell arrapats a terra evoquen un món subterrani que es pot perllongar per mitjà d'uns túnels reals o imaginaris, lligats amb la idea de foscor, de por i de càstig, suggereixen la imatge d'un món tenebrós, la tàvega real i l'infern imaginari.