"HEC EST ARNALLI SCULTORIS FORMA CATELLI QUI CLAUSTRUM TALE
CONSTRUXIT PERPETUALE" Jo Arnau Cadell o Gatell soc el primer artista català que he perdurat a través dels segles amb nom i cognom.
L'any 2006 es va localitzar el meu testament a l'Arxiu Diocesà de Girona. Aquest document el vaig redactar a Girona l'octubre del 1221 sobre un pergamí de 40x30 centímetres. En ell perdono els deutes pendents a l'abat del monestir de Sant Cugat i deixo el que poseixo al monestir de Sant Cugat i a la Catedral de Girona.
Ja em vaig encarregar quan estava treballant al monestir de Sant Cugat de deixar el meu retrat i signatura en un capitell del claustre.
"HEC EST ARNALLI SCULTORIS FORMA CATELLI QUI CLAUSTRUM TALE
CONSTRUXIT PERPETUALE"
Que traduït al català actual seria:
“Aquesta és la figura de l'escultor Arnau Cadell, que tal claustre construí a perpetuïtat”
Els estudiosos també saben que a més a més d'escolpir capitells em vaig ocupar de la part constructiva de la primera fase del claustre que es va iniciar vers el 1190. També m'han atribuït, ja que són estilisticament iguals, els capitells del claustre de Girona.
Com que a Sant Cugat hi ha capitells de qualitat desigual, els estudiosos creuen que no els vaig fer tots jo. Atribueixen els mes senzills als sino companys del meu taller. Realment, haig d'estar agraït als estudiosos, de tractar-me tant bé.Vaig viure el segle XII a la societat feudal de la baixa edat mitjana. Entre els senyors dels castells o els abats dels monestirs i els seus vassalls s'establia una relacions de submissió total. Els senyors posseien el territori o feu conjuntament amb els pagesos els que deixava en herència.
A Catalunya es va viure una època de prosperitat, la població va agumentar, era l'època de màxima esplendor catalana, sota la corona d'Aragó. Els monarques catalano-aragonesos (especialment Jaume el Conqueridor o Jaume I) van conquerir als àrabs gran part dels territoris que avui dia s'anomenen països catalans, expandint el català com a idioma de cultura. A més, una potent flota naval va expandir-se per la Mediterrània, fins al punt que la llegenda diu que "ni un peix gosava nedar sense les quatre barres".
El govern es feia a través de les Corts Generals (1214), de la Generalitat de Catalunya (1359) i les administracions locals, entre les que destaca el Consell de Cent de Barcelona.
Com a consequència de la Reconquesta dels territoris urbans i intel·lectuals d'Al-Àndalus, el món llatí va guanyar l'accès a les biblioteques que havien conservat la literatura clàssica i la filosofia grega. Per mitjà de la traducció d'aquestes biblioteques va començar un avivament de la filosofia d'Aristòtil. Al mateix temps, el comerç va començar a créxier arreu d'Europa; els perills de les carreteres van reduir-se, i l'economia va començar a recuperar-se. Les primeres universitats van ser establertes a les ciutats més importants de l'Europa des de 1080, portant un nou interès per la recerca de les ciències. L'alfabetisme va començar a créixer, i es van realitzar importants obres d'art, escultures, música i arquitectura. Es van construir enormes catedrals, primerament amb estil romànic, i poc desprès amb estil gòtic.
Aquest també seria el període de les croades, en què els papes, reis i empreadors van utilitzar el concepte de la unitat cristiana per inspirar a la població d'Europa a recuperar les Terres Santes d'Isael que estaven sota el domini musulmà.
Els segles XII i XIII també van ser segles d'invencions, innovacions en els mètodes tradicionals de producció, la qual cosa permetria el creixement econòmic. Les noves tecnologies incloïen els canyons, les lents, els pous artesians, la introducció de la pólvora, la seda, la bruíxola, i l'astrolabi. També es van realitzar millores importants en la construcció dels vaixells i els rellotges.
L'art romànic es desenvolupa a l'Europa Occidental al llarg dels segles X al XIII, després de la descomposició de l'Imperi Carolingi.
A part de les influències clarament romanes i de les noves tendències aparegudes a la Llombardia que havien anat experimentant amb noves formes i estructures inspirats amb els edificis que restaven, també hi ha una clara assimilació de modalitats orientals.
El nou estil s'estengué ràpidament per totes les cultures europees mediterrànies, travessant els Alps cap els països del Rin i endinsant-se per tota la Península Ibèrica.
En un principi l'estil fou molt funcional i auster, utilitzant sobretot pedra trencada. A la nau s'aplicava la volta de canó, sense ornamentacions ni obertures. Molt sovint amb la porta d'entrada siutada al cantó de migdia com a única obertura, amb escasses finestres de doble esqueixada. Només a l'exterior dels absis i murs s'hi ressaltava alguna lesena i arcuació cega. Les naus podien estar dividides per pilastres unides per arcs de mig punt.
A finals del segle XI es produeixen canvis importants com les primeres realitzacions en pedra polida, l'ornamentació escultòrica de finestres, portals, capitells... Serà ara, al segle XII, quan esclata la construcció de les grans obres del romànic, amb pintures murals, enlairament de grans campanars, claustres...Però sempre limitats pels recursos arquitectònics que tant millorarà l'estil Gòtic.
A Catalunya, com a la resta d'Europa, la desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca en el segle XI i la compartimentació dels territoris musulmans en regnes de taifa, són clarament perceptibles en l'arquitectura romànica catalana.
Com a d'altres àrees, aquí s'entra aviat amb característiques pròpies com l'aplicació de les voltes de canó en la cobertura de les naus, les voltes d'arcs ogivals en els espais menors i en les cúpules sota els cimboris. Però es segueix la mateixa evolució de la rusticitat de les masses petrees amb finestres cegues fins al virtuosisme arquitectònic i escultòric ben entrat el segle XIII.
En aquests primers temps la influència és de filiació llombarda, que es caracteritza per l’ús general d’un aparell de pedres allargades, segurament arrebossades, i una decoració exterior amb lesenes i arcuacions llombardes. Les finestres acostumen a ésser estretes però de doble esqueixada. És l'estil de principis del segle XI a banda i banda dels Pirineus i, pel Sud, arriba al Penedès.
L'Abat Oliba és un dels primers promotors de la campanya renovadora de les esglésies de la seva diòcesi de Vic que després s'estén a la resta. Així van néixer les basíliques de Sant Vicenç de Cardona (1040), de Sant Serni de Tavèrnoles (1040) o de Sant Pere de Casserres (1050). També són d'aquesta època la Catedral de Girona i la de Vic i els monestirs de Cuixà, Ripoll, Sant Pere de Rodes i de Breda.
L'austeritat d'aquesta primera etapa desencallà, a la segona meitat del segle XI, amb una major perfecció de l'aparell dels murs gràcies a petits blocs regulars de pedra, a espais més amplis i equilibrats com el monestir de Monestir de Sant Llorenç del Munt (1064), Sant Miquel de Fluvià (1066), la catedral d'Elna (1069) i Sant Esteve d'Olius (1079).
Malgrat divers intents cistercencs de tornar a l'austeritat, l'esclat del romànic segueix a la segona meitat del segle XII amb obres de canonges augustinians com Sant Joan de les Abadesses i de Sant Pere de Besalú.
I arriba el moment més majestuós que allargà el període fins ben entrat el segle XIII amb l'esclat escultòric de la portada del Monestir de Santa Maria de Ripoll, i sobretot amb els claustres de Ripoll mateix, de Sant Pere de Galligants, del Monestir de Sant Cugat del Vallès, de la Catedral d'Elna, de la Catedral de Girona, de Sant Pau del Camp, de Sant Benet de Bages i Santa Maria de l'Estany.
Els orígens del monestir se situen en el segle IX quan es va decidir unir l'església que contenia les restes de Sant Cugat amb una fortificació annexa. La petita església, construïda el segle V, era un petit recinte de planta quadrada al voltant de la qual es creu existia ja una comunitat de monjos. No obstant això, no es tenen notícies documentades de la seva existència fins l'any 878.
En els inicis del segle X la importància del monestir comença a ser notable. Els abats de Sant Cugat prenien part en actes de rellevància i les possessions de la comunitat s'amplien arribant a tenir terres des de la zona del Penedès fins a la del Montseny. L'any 985, l'atac de les tropes sarraïnes capitanejades per Almansor va afectar al monestir encara que no hi va causar danys excessivament greus. L'abat que regia el monestir en aquesta època, Odó, va iniciar les obres de reconstrucció del cenobi.
A la fi del segle XI, Berenguer Ramon II va disposar que el monestir quedés sotmès al de Sant Ponç de Tomieres, a la zona de la Provença; això va crear discrepàncies entre els monjos de Sant Cugat. L'abat de Sant Ponç es va traslladar fins al monestir català i aquells monjos que estaven en desacord amb la seva gestió en foren expulsats. No obstant això, el bisbe de Barcelona va reclamar els seus drets sobre el monestir que va tornar a quedar sotmès a la diòcesi barcelonina.
Va ser en aquest període quan més es van ampliar els dominis de Sant Cugat. Van quedar subjectes al mateix els monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç de Munt, Sant Pau del Camp, Sant Pere de Clarà i el de Sant Salvador de Breda.
A mitjan del segle XII es van iniciar les obres de construcció d'un nou monestir. Es va ampliar l'església existent en una obra que es va perllongar en el temps, ja que la seva construcció no va finalitzar fins l'any 1337.
L'any 1350 es van iniciar les obres de fortificació del monestir. El rei Pere III va ampliar aquesta fortificació afegint algunes torres de guàrdia. Per millorar l'abastament del monestir amb aigua al segle XIV també es va construir un aqüeducte, del qual avui encara es preserva el pont de Can Vernet.
No obstant això, en aquest període es va iniciar el declivi de Sant Cugat. L'abat Pere Busquets va suprimir l'elecció directa de l'abat per part dels monjos del monestir. Els nous abats eren nomenats des de la diòcesi i alguns d'ells ni tan sols visitaven el monestir. Encara que es van seguir realitzant algunes obres, Sant Cugat ja no tenia el poder d'antany.
Durant la Guerra de Successió Espanyola, el monestir va ser ocupat per les tropes de Arxiduc Carles, ocupació que hi va causar greus desperfectes. S'hi va dur a terme una restauració que va finalitzar el 1789.
El 1835 els monjos van abandonar el monestir; l'abandó va ser causat en part per la llei de desamortització que obligava als ordes religiosos abandonar les seves pertinències, i en part per l'assalt d'un grup d'habitants de la zona. Sant Cugat va quedar abandonat fins al 1851, any en el qual la Comissió de Monuments Històrics va decidir restaurar-lo. El 1931 va ser declarat Monument Històric Artístic.
