Als Pirineus catalans
 

Salut, vells immortals! Amb les nevades testes,
amb les barbes de gel caient sobre les vestes
d'estam o de vellut, ja us veig, oh Pirineus!
Formiguejant humil baix de l'altesa vostra,
ma vida d'un moment corpresa ara se postra
i adora a vostres peus.

¿Serieu reis pastors, vidents o patriarques,
ascetes o guerrers? De tot en veig les marques
en el segell distint de vostra majestat.
Mes tots, oh vells gegants! Units en assemblea,
tots ara m'infoneu una mateixa idea
de la paternitat.

Bé sou els pares forts de nostra gent i raça.
A vostres planes arreu el viatger que passa
veu temples i castells, com nius de l'avior...
D'aquí fou que, sortint en creadores guerres,
l'escut dels quatre pals fità les nostres terres
amb sang d'igual honor.

Com brollen aquí els rius que alleten Catalunya,
la parla aquí brollà que mai d'aquí s'allunya
del poble que la té per signe distintiu;
i els noms propis aquí de viles i paratges,
com a records pairals perduren en llinatges
de mon terrer nadiu.

Fill de Mallorca, jo no estrany aquesta terra
i sent fondes arrels al cor de la gran serra,
talment com atractius d'una sagrada llar.
Me passa com al nét criat lluny de sos avis,
que al veure'ls, espantat, mes sense por d'agravis,
se'n deixa agombolar.

Vells avis immortals! Contau-me'n de rondalles,
dictau-me'n de cançons, d'idil·lis i batalles,
de torres, monestirs, estanys i encantaments...
Obriu-me el fosc tresor del temps i del misteri
i rabejau-me avui en el frescal platxeri
de prats, fonts i torrents.

Deixau-me somniar dins vostres fondalades,
deixau-me beure a pler a vostres fonts gemades,
que baixen de les neus saltant de joventut...
Papallonar deixeu-me en lliris i ginestes
o pels rosers de llum que sobre les congestes
esfulla el sol caigut.

Bressau, rejoveniu ma pobra poesia
amb eixos vells cantars de dolça melangia
ungits de boira i sol i aroma bosquetà.
Entre passats i vius, aquí vull combregar-hi
en la unitat de sang que ensenya eix santuari
del geni català.

Ah! si com del passat me revelau les coses,
podíeu fer-me oir les que el futur té closes
damunt la nostra raça en tenebrós segell!
Bé em plau interrogar vostre repòs profètic
que sembla atreure aquí tot esperit poètic
per intimar amb ell.

De nit, quan el silenci engendra la paraula
que cada gran penyal amb sos veïns entaula
formant com un consell de savis gegantins,
entendre m'ha semblat quelcom de tal murmuri
sobre la raça fent patriarcal auguri
de força i nous destins.