En l'obscura cavorca de l'oblit...
 

En l'obscura cavorca de l'oblit,
orella que agermana les pupil·les,
però ens allarga els braços la imminència
del migjorn que aleteja sense espurnes,
un esvalot de grills i papallones
o de pedres calentes com els llavis.

Era un miratge més o és un parany
en el límit que embraça les terrasses d'arròs;
en el límit obscur dels cavalls del crepuscle
s'obriren les campanes de la nit,
s'obriren tremolors de campanes ardents,
sense batalls o peixos, sense fulles.

Pedra de foc o de planetes vells,
música de silencis com la mar en la sorra,
com el vent contra el mur,
tot recobert
d'heura polsosa i autumnal.