Agost
 
 

Avança el tedi, distret solament
-solar silenci- pel cel enfosquint-se,
no tant com deien avisos de por.
Un espectacle que és únic, insòlit,
la meravella per veure, que s'ha
de poder veure. Res, res comparable.
Cobrint el sol, reposava la lluna.
No saps què veus, si és lluna o sol.
Papallones, misteris... Buida llum.
La divina rutina s'ha trencat
a l'agost. El desert: tot és absència,
tot és mancança, tot és impotència.
Total, l'eclipsi solar no inquieta
ni l'asfaltat no dorm un fals i boig
son, metàfora borda, trampa nul·la.
Les llibreries i els bars, reus del lacre.

Podria escriure els versos més tristos aquest vespre.
Escriure, per exemple, que el món no s'ha acabat,
encara que no hi siguis, encara que tu no.
Podria fer-ho, sí. Potser com si no hi fossis.
Ens ha trencat tots els ritmes, l'agost.
No pas l'eclipsi, no pas que s'acabi,
que s'acabés aquest món. Les vacances.
He somiat el final del meu món.