Súplica
D'aquest
matí d'hivern, amable i tebi,
per
favor, no te'n vagis
i
queda't submergida en aquest pati,
com
un naufragi, dins la nostra vida.
Entre
el llorer i els testos d'aspidistres
de
fulles verdes, amples i romàntiques,
per
favor, no te'n vagis, no te'n vagis.
Tot
està preparat perquè tu hi siguis,
doncs,
queda't, per favor, i no te'n vagis.
Digue'm
si te'n recordes: necessito
unes
paraules amb la clara i fonda
veu
de l'absència per preguntar-te
pel
teu fugaç triomf sobre el mai més.
Però
calles, descanses al passat,
aquest
llit de tristesa fulgurant.
I
així has anat tancant-te en la poncella
de
la fosca durant aquests vuit mesos,
fins
que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix
aletejant la papallona
pàl·lida,
furiosa, de la mort.
Però,
si estàs morint-te, encara vius,
i
faig esclatar l'última alegria
del
teu rostre cansat
amb
les petites mans entre les meves.
Morir-se
encara és viure, em repeteixo.
D'aquest
matí d'hivern, amable i tebi,
per
favor, no te'n vagis, no te'n vagis.