L'estela que fila...
 

L'estela que fila al cim de la nit,
esmerça sa llum tan bon punt és nada,
i no baixa més del fosc infinit
a llançar sa fletxa a la davallada.

El parpallol blau, espellit del prat,
acaba sa dansa en una diada,
i no tornarà en l'aire embalsamat
a brodar l'herbei de seda morada.

La flor d'argentís cap any no té temps
de planxar sa roba encara arrufada,
arreu se'n va el vent i no para més
son mirall de sol a cada collada.

Ja que en aquest món tot fuig de seguit,
frueix de l'estel, de la parpallola;
frueix de la flor tan bon punt ha florit;
frueix de l'instant que aviat s'envola.