Un mar de roques blanques

VI
 
 

Es despertà enmig de gossos immòbils.
"Dutxa't, dutxa't." L'aigua tenia fils
freds, però ell no va commoure's, sentia
que es rentava per aigualir passades
infidelitats. Després va assecar-se amb
una tovallola que feia olor
d'all; a la cantina prenien drogues
per continuar agressius. "Entra a la nau",
deia la veu, i dins la nau hi havia
columnes de subhumans siderúrgics
que sota ponts hal·lògens estibaven
garbes de cendra. Ningú ja no ignora
que els palaus han caigut, que les imatges
dels vitralls han perdut tot el sentit,
però ells només es toquen en ressons
perquè no saben viure en la vagància.
La cinta el portava cap a una matriu
que premsa nens orfes, la diferència
de races els farà més transparents,
"no corris", criden, "no corris, mira
com suportem l'única ambició
de creure en el pol·len i esperar
la sequedat definitiva". Braços
de molins dallen el cel nocturn. Salta
contra una porta i cada embat l'enfonsa
per dins fins que l'últim dels plecs interns
l'expulsa cap a un abocador d'aigües
de plàstic per a què pugui nedar
com una papallona atrapada.
De sobte emergeix entre tubs de líquids
circulars, va cap a la superfície,
s'allunya d'un ull que vigila al fons
del remolí. "Calma, tsst, només era
un somni" i Xahrazad el recull
com un nàufrag entre les estores
del migdia, "no pateixis", li diu
mentre el bressa, "a tu no et passarà,
nosaltres som els escollits", i ell
oblidant-se d'ell, s'adorm en l'escletxa
que deixen els pits suaus de les noies.