La timba boquejant...
 

La timba boquejant, de dreta a esquerra;
confosos per la boira cel i terra;
la vall al fons del fons mig adormida;
i esqueixant la boira atapeïda
los pics nevats en gegantina serra:
ronda espectral, vanguàrdia veterana,
sempre amatent i alerta,
vetllant per la Jungfrau, sa soberana.
Aquests los Alpes són! Oh cor, desperta!

Les veus del precipici entorn ressonen
-murmuri aterrador, quietud que eixorda-,
concert sublim que eternament entonen
la torrentada que bramula sorda
i l'horenda tronada
de l'avalanxa, colossal carcada
que, rodolant des del cim de la nevera,
per les timbes rebull polverisada,
fent cruixir a son pas la cordillera.

Volant a la ventura, enjogassada,
suspesa entre l'abisme i la boirada,
crusa la immensitat, lleugera i sola,
la papallona humil d'ala irisada
mendicant a les neus una corol·la.

Aparició esplendent que m'acompanya!
No volis més amunt, la neu és morta;
no en té, de flors, la neu... Però què importa!
Pugem a la muntanya!
Si la neu no treu flors, no treu cisanya.