NOTES DELS LEPIDÒPTERS DELS PIRINEUS ORIENTALS I DE L'ARIEJA

No havia fet cap recol·lecció per un espai de temps de més de deu anys quan, de sobte, un cop de sort m'oferí la possibilitat de visitar durant la primavera i començaments d'estiu de l'any 1929 els Pirineus Orientals i l'Arieja. El viatge nocturn entre París i Perpinyà va estar marcat per un plaent però foll somni en el qual se m'apareixia una cosa rara, com una sardina, però que en realitat era una arna tropical, un mimetisme -mirabile dictu- d'un peix volador. El dia següent l'autobús que sortia de Perpinyà ràpidament recorregué les tretze milles que hi ha entre aquesta ciutat i el poble d'el Voló, creuà el pont sobre el Tec i, una milla més enllà, em deixà a l'Hotel Thermal d'el Voló. Més endavant la carretera es bifurca: un ramal cap a Morellàs, l'altre cap al Portús, a la frontera espanyola. Les meves recol·leccions foren fetes principalment al llarg d'aquestes dues carreteres i també en els petits turons de gatoses, ginesteres, brucs, garrics... propers a l'hotel. El temps durant tots aquells dies, des del 8 de febrer al 24 d'abril, no acompanyà gaire ja que quan lluïa el sol (cosa que feia força sovint) s'aixecava un fort vent que tant bufava del sud com del nord, tots dos igualment emprenyadors. Això sembla ser un fet usual durant la primavera en aquesta part del Rosselló. Els vidres de les finestres tremolaven, les fulles de les oliveres i de les sureres brillaven, cruixien i queien que feia llàstima i el Canigó, d'un blanc glaçat, lluïa en la distància.

Les coses començaren de manera tranquil·la amb dues delicades i volades Macroglossa stellatarum sobre una finestra. Després, el 10 de febrer, vaig observar una parella de Pararge aegeria volatejant sobre uns rocs, i una Vanessa polychloros passà. Després de sopar vaig sortir a fora per donar un cop d'ull als llums de l'entrada de l'hotel i vaig romandre una estona prop del garatge on hi havia un brillant fanal sobre l'entrada. Per a millor pair, algunes persones passejaven amunt i avall en la fosca amb encesos cigars. Feia fred. El meu caçapapallones i la meva actitud eren motiu de comentaris i vaig sentir algú comentant en un ric accent català que ell una vegada havia vist a Vernet un senyor d'avançada edat amb els mateixos estris. En aquell moment aparegué un mascle de Chaemerina caliginearia fent voltes ràpides entorn del llum i jo amb prestesa el vaig caçar. Aquesta fascinant espècie continuà venint a la llum durant tot el febrer i el març però cap dels mascles que vaig capturar serveix com a espècimen de gabinet ja que tenen l'hàbit de llançar-se contra els llums amb una furia tal que perden, dels cops, el seu meravellós i delicat dibuix, se'ls trenquen les vores i adquireixen un aspecte borrós i brut.

El 18 de febrer el dia era força càlid i vaig observar fresques Pieris rapae, Gonepteryx cleopatra, la qual esdingué després molt comuna, volant per tot arreu, i Pararge megera. Els vanèssids hibernants (una vegada més Vanessa polychloros fou la primera) aparegueren en el següent ordre: atalanta, el 20 de febrer; io, el 26 de febrer; antiopa, l'11 de març, urticae i Polygonia c-album, el 12 de març. Pontia daplidice gen. bellidice va ser vista per primer cop el 22 de febrer i al dia següent ja la vaig observar copulant. El mateix dia vaig veure en un fullós tunel atravessat per un raig de sol una Libythea celtis suspesa, amb les ales esteses, sobre una branqueta, i algunes Colias croceus gen. vernalis volaven pels camins. Tres dies més tard, a prop d'una riera, vaig capturar una bonica i fresca Ch. caliginearia, un mascle, d'un gris argentat i rosa, que volatejava dèbilment sortint d'un matoll i que quan va ser dins la xarxa es movia lentament d'una banda a l'altra amb les ales plegades una mica com ho fa una Hypena. Més tard vaig capturar altres mascles sacsejant els matolls i fins i tot vaig trobar una patètica ala en una teranyina.

Orthosia ruticilla, amb colors que anaven dels vermellosos al gris plom, i altres arnes primaverals començaren a anar a la llum els últims dies de febrer. El mes de març començà amb Lycaenopsis argiolus, Chrysophanus phlaeas i Euchloë belia, concretament el dia 8. La darrera d'elles força local -de fet la vaig trobar sobretot en un ermot entre oliveres a prop de l'hotel. No vaig observar cap femella de caliginearia fins el 10 de març quan quatre perfectes espècimens van entrar a l'habitació, un rere l'altre, i pausadament s'aturaren a la paret de sobre el meu escriptori. La femella és molt variable, tant en marques com en colors -en tinc una gairebé blanca- com en el desenvolupament de les seves pintoresques ales. La mateixa nit arribaren les primeres espècies d'Eupithecia, pumilata var. tempestivata, i la seva forma nana, parvularia.

L'endemà feia bo i poc vent. Aparegué Pieris napi. Els salzes, florits, atreien centenars d'abelles i dotzenes de L. celtis, les quals, després, a mitja tarda, vaig observar buscant llocs on passar la nit a dalt de tot d'un vell roure juntament amb una gran i amical polychloros. El 12 de març, en un indret arrecerat i escalfat de la carretera del Portús, vaig capturar una parella de Pieris manni de la petita primera generació. El 13 de març aparegué Callophrys rubi var. fervida als salzes, uns exemplars d'un color de xocolata amb llet. Aviat esdevingueren extraordinàriament abundants i romangueren així fins al final de la meva estada, aleshores, però, ja molt volades. Els dies en què el vent era excepcionalment furiós, només volaven aquesta petita criatura i algunes cleopatra, fent ràpides volades entre les ginesteres i les gatoses dels vessants. En alguns exemplars les marques blanques del revers de les ales posteriors tenien forma de barres; aquestes barres tendien a unir-se per formar una línia que, no obstant això, mai prenia la forma corba especial que es troba a avis. No vaig veure cap exemplar d'aquesta darrera espècie malgrat estar a l'aguait del seu bell aspecte. No crec que hagués pogut aguantar unes condicions meteorològiques com les del Voló, les quals són força diferents de les dels Banys d'Arles.

Petits i frescos exemplars d'Issoria latonia i colònies de Lycaena baton var. albonotata van aparèixer el 15 de març a prop del Portús i allà vaig capturar algunes Oreopsyche muscella calmosament volant a més o menys un peu sobre la carretera en el sol de migdia i amb l'aspecte de grosses mosques fosques. També vaig capturar tres exemplars d'un altre psíquid semblant a alguns petits espècimens provinents de Barcelona i etiquetats com a pulla a la Püngeler Collection. Volava, com un petit punt negre, sobre les pedres i els brucs del turó de darrere l'hotel entre les dues i les quatre de la tarda. Els geomètrids ja aleshores esdevingueren comuns a les brolles i aviat vaig capturar una Fidonia famula volant al sol com si fos una Chrysophanus, i alguns esplèndids Gnophos asperaria amb la seva ab. pithyata. Coenonympha pamphilus i Carcharodus alceae van ser vistos per primer cop el dia 17 de març i durant els següents dies Papilio podalirius var. feisthamelii gen. miegii esdevingué abundant entre els ametllers d'un turó; vaig capturar un esbojarrat exemplar, fosc i menut, amb la llarga i marronosa part abdominal de la crisàlide fermament adherida al seu cos la qual cosa donava a l'insecte una estranya aparença, com si fos una arna, però que li obstaculitzava el vol. A la llum noctúids com ara espècies de Larentia i Eupithecia arribaven lliurement; entre les darreres puc mencionar un únic exemplar de l'estranya i fosca E. semitinctaria, capturada el dia 1 d'abril.

El 22 de març vaig observar exemplars hibernants de Gonepteryx rhamni, una Colias hyale, algunes fresques atalanta, una única i novíssima cardui -no en vaig veure cap altra després- algunes boniques Pararge maera var. adrasta volant entre rocs, una volada edusa ab. helice, petita, com tots els individus de la primera generació de primavera, i vaig capturar tres exemplars molt diminuts de belia. No vaig veure gaires manni, no els agradava el vent i s'amagaven entre els matolls, fins el dia 28 de març, un dia esplèndid, en què es feu molt abundant al voltant de l'hotel. També vaig observar grans i frescos exemplars de croceus i nombroses Leptosia sinapis -ambdues amants dels llocs assolellats en aquests indrets- mentre que Lycaena melanops, només mascles, apareixien en un punt prop de l'hotel. L'acabament del mes de març vingué marcat per l'aparició de Papilio machaon, Euchloë cardamines, Lycaena icarus i Hesperia malvoides, i a la llum vaig agafar una darrera i molt petita femella de caliginearia, mitja dotzena de mascles de la forma fosca de Lycia hirtaria, altre cop similar als espècimens de Barcelona, algunes boniques Exaereta ulmi d'ambdós sexes, força espècies de Mamestra i Dianthoecia, i un únic exemplar de Trichoclea sociabilis.

El dia 9 d'abril vaig capturar una fresca Melitaea deione i en vaig veure una o dues més, totes elles en un punt vora un torrent pròxim a l'hotel. L'exemplar que vaig capturar semblava ser una forma intermèdia entre la forma tipus i la var. rondoui, amb les lúnules de la banda externa (al revers de les ales posteriors) anguloses però no tan unicolors com les que havia vist en els exemplars procedents de Gèdre. Vaig provar el dia següent de capturar-ne més per així veure si aquell exemplar era només una aberració o bé es tractava d'una raça local, però no en vaig veure cap altre i després d'aquell dia vingué una setmana de vent i fred. El dia 18 d'abril vaig fer una llarga caminada i darrera el poble de Morellàs vaig observar Tortrix pronubana volant al sol del matí i centenars de fresques deione acabades d'emergir, aquest cop típiques excepte pel fet de tenir les marques més gruixudes, les crisàlides de les quals eren perceptibles als rocs que delimitaven la carretera. Més enllà, camí de les Illes, en una fondalada vora un torrent, una papallona amb un aspecte gris-greixós que flotava arran de terra va resultar ser una petita i descolorida femella de Thais rumina var. medisicaste, però no en vaig trobar més. El 20 d'abril van aparèixer Lycaena medon i fresques Pieris manni amb un revers ben grogós, la segona generació primaveral, i també la bonica Leucanitis cailino es féu comuna en un marge pedregós movent-se de manera elegant tot fent petites volades per aturar-se de nou allà on, degut a la seva clara coloració, es feia difícil detectar-la entre les pedres blanques.

Quatre dies més tard vaig marxar cap a l'Arieja i vaig aturar-me a Saurat, a prop de Tarascó. Saurat és un gran poble situat a uns 2000 peus d'altitud, comodament bressolat per muntanyes que s'enfilen fins als 6000 peus i que el volten. La fauna de lepidòpters de Saurat va resultar ser més dolça que la que hi havia al dur i sec el Voló. En un dia assolellat, el 28 d'abril, després de ploure vaig veure o capturar en els voluptuosos prats propers al poble les següents papallones: P. podalirius, típica, P. machaon, P. brassicae, P. rapae, P. napi, Pontia daplidice, molt volada, E. cardamines, E. euphenoides, les puntes, a les femelles, variant de coloració del llimona a l'albercoc amb un difuminat més o menys fosc, L.sinapis, C. hyale, C. edusa, G. rhamni, C. rubi, voladíssima, Chrysophanus dorilis -vaig observar un mascle festejant d'una forma molt persistent una Euclidia glyphica- Ch. phlaeas, Everes argiades gen. polysperchon, L. icarus -no vaig observar cap thersites- L. bellargus, L. cyllarus, P. c-album, V. urticae, ja fresques, V. io, V. antiopa, Melitaea cinxia, M. phoebe, I. latonia, Brenthis dia, P. megera, Coenonympha pamphilus, Carcharodus alceae, H. serratulae, H. sao, H. malvoides, Nisoniades tages, i una mica més amunt, en un bosc de bedolls, vaig quedar encantat de veure junts dos insectes que rarament són trobats al mateix lloc -la meridional P. aegeria i mascles d'Aglia tau, que em portà records de la meva joventut i primavera al nord de Rússia.

Després d'això vingué una setmana de pluja passada la qual aparegué altre cop un dia radiant el qual afegí a la llista: L. medon, Cupido minimus, M. parthenie, B. euphrosyne -una bell, fresc i acolorit exemplar- H. onopordi i H. armoricanus. Els exemplars de parthenie variaven enormement, amb una tendència de les marques, especialment les de les línies de les vores i interiors d'ambdues ales, a desaparèixer; no obstant això vaig capturar una aberració amb l'ala anterior completament d'un color marró xocolata excepte per una banda subterminal lleonada. Al capdamunt d'un cim pedregós, a uns 3000 peus, una gran quantitat de podalirius donaven voltes ràpidament tot perseguit-se els uns als altres, i vaig observar algunes P. maera que tendien a la var. adrasta. El dia següent, a Carlong, a uns 3500 peus, vaig trobar Nemeobius lucina i algunes C. rubi molt noves que tenien un aspecte molt fosc, de l'estil de la var. fervida, i entre les que hi havia un exemplar amb una marca androconial blanca. El dia 17 de maig, després d'un altre episodi de pluja, els prats molls i els camins enfangats van veure aparèixer Everes alcetas, L. semiargus, L. sebrus, Limenitis rivularis, Melitaea aurinia, que tendia a la var. proviancialis, i deione, aquestes amb espècimens que anaven des d'aquells lleonats molt brillants i amb una vora molt gruixuda fins als més apagats i amb les marques poc aparents, similars als de Morellàs; cap d'ells s'asemblava a la var. rondoui.

Entre les nombroses deione que planejaven d'una banda a l'altra d'un vessant herbós proper al poble, vaig capturar alguns mascles d'una clara Melitaea que de segur pertany al grup de les dictynna i que molt probablement és de la var. vernetensis o d'una raça relacionada. (Vernetensis no està representada en les col·lecions d'aquí ni l'he poguda obtenir a les descripcions d'Oberthür, així és que el meu coneixement de vernetensis es fonamenta en posteriors -i molt curtes- descripcions amb les que els meus exemplars semblen coincidir.) Vaig capturar el primer el 22 de maig; aquest, no obstant, semblava ser una ab. extrema força singular de la raça de Saurat els espècimens de la qual només aparegueren tres setmanes més tard, el dia 14 de juny, en el mateix punt. Aquesta raça és molt més gran i forta que qualsevol altra forma de dictynna que jo conegui. Malgrat que les marques són molt negres, molt més fosques que a dictynna, encara té l'aspecte d'un insecte brillant degut, primer, a la rica gran ombra del lleonat color de fons; en segon lloc a l'estretor de les marques, especialment pel que fa a la "línia interior subterminal" -segons la definició de Wheeler-; i en tercer lloc degut al fet que el difuminat basal, malgrat ser molt negre, és molt reduït, com si hagués estat netejat, i deixa bellament clares les marques costals i la línia del colze en l'ala anterior, i el lluminós color de fons entre la línia extra i la interior en l'ala posterior, així com la taca basal i algunes altres de clares a la cel·la. La banda lleonada entre la línia interior i l'exterior és molt conspícua i les lúnules són perfectament clares. Tot i això, al revers no trobo diferències essencials respecte a la forma tipus excepte potser en el fet que la banda exterior és menys vermellosa que en la majoria d'espècimens de dictynna. I ara parlem de l'ab. extrema abans mencionada. En aquest exemplar les taques i el difuminat basal no són només reduïts com succeeix en "vernetensis" sinó que, a més a més, són d'un color marronós apagat. La línia del colze és prima i tènue en la seva part central, les lúnules són molt grans i la línia subterminal externa es corba cap a la interna degut al desenvolupament de la tercera lúnula. Les fímbries blanques semblen acabar més enfonsades del que és normal en el límit entre les venes i hi ha una lleugera angulació en la corba de l'ala anterior a un terç del recorregut cap al marge extern. Al revers de l'ala posterior la línia que divideix la banda pàl·lida central és només visible a prop de la costa i els cinc punts de color oxidat de la banda exterior són molt petits.

El dia 22 de maig vaig apuntar la primera Erebia evias, la qual, juntament amb Euchloë euphenoides, una papallona negra i una de daurada, esdevingueren abundants en la tartera de la petita muntanya anomenada Calamès situada just a l'altra banda del poble i, més tard, a més altitud. Evias apareix de no se sap on, té un vol baix i recte, s'atura rarament i sembla fàcil de capturar però no ho és. El 23 de maig aparegué Aporia crataegi i més tard, el 28 de maig, típics L. baton seguits de fresques C. argiolus, Plebejus argus (argyrognomon), fresques G. cleopatra i Epinephele jurtina. El 6 de juny, després d'un altre període plujós, vaig trobar, a una altitud una mica més baixa, P. cardui, un espècimen, Argynnis cydippe, Melanargia galathea, Coenonympha arcania -en un ombrívol i pantanós indret- Thymelicus lineola i T. thaumas. El dia següent al Roc des Iregges (pronunciat "Ye wretches"), a una altitud de 3000 peus, vaig capturar un mascle de E. stygne amb el revers de l'ala posterior d'un marró lluent i amb les ales més llargues i elegants que el fosc i arrodonit stygne que aparegué sovint una setmana més tard al mateix lloc -en companyia de Lampides boeticus i de Augiades sylvanus-.

L'única Parnassius -mnemosyne var. pyrenaica- una femella amb bossa, va ser capturada al Chemin des Lanes, a 2500 peus, el dia 16 de juny. Al dia següent, en una caminada cap al Col-du-Port, a uns 5000 peus, vaig observar Erebia epiphron (molt comuna entre els nerets -espècimens foscos amb a penes cap ocel visible al revers de les ales posteriors-), i alguns encantadors geomètrids, Larentia turbata var. pyrenaearia entre d'altres.

Va ser amb recança que vaig deixar Saurat -"le pays des eaux folles" segons resa el fulletó turístic- el 24 de juny quan les coses s'anaven animant, Thecla spini, T. ilicis, Chrysophanus gordius, Everes argiades, L. hylas, L. arion, Satyrus circe i Aphantopus hyperanthus, totes emergint juntes en un dia seré.

La llum elèctrica era tan dèbil a Saurat que gairebé no vaig poder fer cap captura nocturna. No obstant això vaig aconseguir atraure alguns bons exemplars com, per exemple, una bonica raça d'Eupithecia pumilata, el dia 10 de juny, amb un lluminós matís verdgrisós, o així semblava quan la vaig comparar amb la var. tempestivata, la qual és menys brunenca que la forma tipus, nombrosos exemplars de la fràgil perlada E. liguriata van venir amb miraculosa puntualitat just després de les onze cada nit a partir del 19 de maig i fins a mitjans del mes de juny; i una única Chesias isabella el 13 de maig, la qual és potser més preciosa que la rufata.

Com a conclusió cal que dongui les més sinceres gràcies al Dr. W. Horn, de l'Institut d'Entomologia  de Dahlem i al Dr. M. Hering, del Museu d'Història Natural de Berlín, per amablement permetre'm consultar les col·leccions que estan al seu càrrec.