L'ÀLIGA BLANCA
 

Del Canigó les àligues s'espanten!
Pugen i baixen pels aires serès,
toquen l'atzur de guspires encès,
toquen la neu que els isards sols arrastren.

Com uns pardals que l'esparver rodeja
s'escampen, esporucs i desaimats,
oblidadissos dels tendres ramats;
i de sos crits tot lo timbau rauqueja.

Ses ales esbateguen amb gran fressa
dels estanyols al cap del Pla Guillem,
de Sant Vicenç al puig de Tretze Vents,
anant, venint, del Vernet a La Presta.

Sos ulls, fletxes d'acer, l'espai travessen,
seguint ací, d'allà, su'l mar immens,
su'l mont blau o nevat, su'l pla roent,
del golf de Roses als estanys de Salses,

una au gegantesca, una àliga blanca
que va repent, tot gràcia i majestat,
sens batre ses ales, com arrestat,
de Vallespir a Cerdanya, a Salanca.

L'au gegantesca al vell cim de la serra
ven a posar-se, parpallol hermós,
su'l calze blanc del Canigó neulós,
com un àngel del cel baixat a terra.

D'ira, les àligues ab becs i garres
arremeten sus d'ell. Escoixetat
serà!... Les àligues s'han arrestat:
han vist les catalanes quatre barres,

d'or i de sang en un escut pintades,
prop d'un escut blau i blanc i vermell.
<És català, diuen, aquest ocell!
Potser l'àliga de les nostres fades!>

I s'han girat, cadascú a son era...
Tot d'una pren lo vol l'ocell gegant:
se'n va, se'n va, cap a França tirant,
per fer de sentinella a la frontera.

Feta d'un pam de tela, i d'una branca
a cor d'acer, quan batalla vindrà,
a l'Àliga negra colltorcirà
del nostre Canigó l'Àliga blanca!