En un país de forta olor boscana
i amb el mar pressentit...
 

Tornaven tots tres de les sardanes:
-balls solars i exultants! A ple dia, a ple aire
en un país de forta olor boscana
i amb el mar pressentit! Lluny del crit i dels cants
turbulents d'una ambígua manígua
on el sol no té llit ni la lluna mirall,
dels vins feixucs, dels colors envilits
i dels encantaments de la flamenqueria.

Venien pel torrent de les moreres,
untades de vermell d'esponja barba-roja
-de rosella de mar quan xucla gra de pluja-.
Guarnien el cabell, quasi el cobrien,
papallones de grisos i blaus apagats,
bacants i sàtirs de selves alpines,
amb un no re esblaimat de minses taques grogues,
tot al voltant de les ales ullades.

-Si alcem els braços i ens donem les mans,
i petgem fort i puntegem airoses,
farem arrel a la terra comuna,
i granarem al ginestar dels dalts.
Cad'un és ell, i agermanats fem un.
Va dir una d'elles, que era la més alta,
parla i escriu tots temps la llengua que ens aplega,
lloa l'amor i la raó, i confia.

Ara reien de riure i s'hi gaudien
com si es veiessin sense flocs ni roba
a l'aigua d'un bassal amb clarors d'àlber;
i, càndides, xisclaven. Un canyer vinclat
al pas d'un corriol les amoixava.
Amb ull llunyà miraven, del costat dels pins,
no sé pas quin ocell d'extravagant plomatge
o el campanar d'un temple que no vèiem.

Es descalçaven per moure fullaraca
a l'acost d'un noguer; paraven les ombrel·les
amb folga i alegrois, perquè s'inflessin
-si la brisa bufava del maresme-
tal les meduses cap allà mig març,
i un llevant arrissat els fes llit d'aigües.
Quan, boires augustes, s'encallen i es migren,
i moren al fossar de les conquilles.

Tornaven transparents a la fresca dels verns,
com qui llisca amb esquis, a cara oberta
pels revolts de la llum, deçà el Carlit,
amb clots sobtats i planelles esquerpes;
com esquinçalls de boira matinera
-com guaita, ardit, l'isard d'orella freda
al pic extrem de la mola de Busa-;
com qui es lleva de nou, vençuda la febrada.

Van trencar pel costat de la riera
talment una que fuig; o espera el vol,
i ara afluixa el vestit, ara es pentina,
o fa veure que esporga la bruguera.
Quan els vam dir si ens volien per guia
-nosaltres els tardans i bells garlaires-
ja el vent se les enduia enllà la plana
amb el pol·len lleuger, per a enflorar els estanys.