Passen
els dies
El
primer amor no s'oblida,
ni
es deixa.
Ell
no ens diu mai adéu.
És
presoner que somia,
i
no es queixa.
Sempre
està volant,
dintre,
fora meu.
Mira
com se'n van,
cap
a la claror,
els
ocells que tant estimàvem.
Quan
els seus ulls
dibuixen
l'horitzó,
perden
la terra de vista.
I
tu i jo aquí estant,
entre
el si i el no.
Els
deixem marxar,
morts
d'enveja.
Bevem
els fulls
del
manual aviador,
per
volar com ells,
però
ens fa molta por.
Què
s'ha de fer quan la vida
burxa
com filaberquí?
Si
el que hi ha aquí
és
tot mentida.
Però
no hi ha res perquè sí.
Ho
volem tot de seguida.
Sempre
per a mi tot per mi.
Se'n
va sense despedida
el
vell falcó pelegrí.
Plorem
la llum,
quan
la fosca ens envolta,
però
la duem a dins.
Busquem
la clau,
perquè
ens obri la porta.
Supliquem
pujant,
són
tan alts els cims.
Mira
com se'n van,
cap
a la claror.
Tots
els meus temors,
lluny
de terra.
Com
papallones,
de
mil i un color,
viuen
tan sols unes hores.
Vaig
esgarrapant,
sóc
camaleó,
dintre
meu hi ha una guerra.
És
la raó contra la confusió,
una
em dóna la mà,
l'altra
m'ataca a traïció.
Som
part de la naturalesa.
Ella
ens ofereix poder.
Dóna
duresa amb tendresa.
Ens
fa triar ser o no ser.
Del
nostre ego som la presa.
És
l'agulla, som paller.
Ens
sotmet amb la certesa.
Ens
diu no tens res a fer.
Sembla
mentida,
com
passen els dies,
els
mesos, els anys,
però
aquí estem.
Mig
aturats,
per
fútils avaries,
fetes
del que som:
barca
sense rem.