Cançó de l'amor dels cims

Pel pla de Sallent
l'amor passejava,
damunt de l'herbei
arran de les aigües.
Voreta del riu,
hi fa bo d'estar-hi,
quan el món s'adorm
i la terra canta,
el cant de la nit
que és la llum d'estelada.
La lluna en el ple
era l'hòstia santa
del misteri gran
que la nit entranya.
Lenta, lentament
llavors s'aixecava.
Les flors son perfum,
per l'aire exhalaven
i els astres del cel,
rient i fent danses,
en la serenor,
es petonejaven.
Les aigües del riu,
les aigües gemmades,
cantaven l'encís
d'aquella hora calma,
cançoneta d'or,
murmuri de plata,
relliscar de neu,
soroll de besades,
remor d'esquellincs,
papallones blanques...
"Ei, l'Amor, què hi feu
ací, en la nit clara?"
Li dic quan el veig
arran de les aigües,
'segut a l'herbei
tot moll de rosada.
-Cercava -em respon-,
què sé què cercava...
un petó d'estel,
un espill de l'aigua,
un perfum de flor,
o un dolç bes de fada.