CURS 2007-08

SEGON QUADRIMESTRE

CRÈDIT VARIABLE 3r d’ESO

TALLER DE CONTES

RECULL DE CONTES INVENTATS

CREATS PER L’ALUMNAT PARTICIPANT amb més o menys encert i dedicació:

CARMONA CABALLERO, VÍCTOR MIGUEL

CHUECO MARTÍNEZ, LAURA

DE LA IGLESIA GÓMEZ, SANTIAGO

DUTRA FURTADO, CYNTHIA

ESTEBAN FULLOLA, ARNAU

FERNANDEZ INSA, DAVID

FERRÉ SELMA, SANDRA

FILELLA OLMO, PERE

GÓMEZ NAVINÉS, JANIS

GONZÁLEZ DE MENA, MARC

MARLÈS GONZÁLEZ, NIL

MILLER DE LA PEÑA, ERIK

NAVARRO DEL VALLE, ANDREA

PAICHADZE , BEGLARI

RAMIREZ GIBERT, SONIA

INSTRUCCIONS de CONFECCIÓ

CONTE-1

TEMA: El protagonista principal ha d'afrontar problemes familiars.

PROTAGONISTES PRINCIPALS: Màxim 4

PUNT DE VISTA NARRATIU: 1a persona intern (personatge principal)

FINAL: Obert

---

Pep i el seu ós

Em dic Pep i sóc un noi que té un germà gran, que em fa la vida impossible, per culpa del meu osset de peluix, que encara tenint 12 anys, dormo amb ell.

Un dia va ser massa, ja no aguanto al meu germà, m’ha ficat l’osset ( que es de color blanc) en la rentadora quan es feia una rentadora de color, quan l’he tret estava de colorins, estava molt lleig. Jo he jurat que em venjaria, i ja he començat a idear un pla, primer posar en el jardí una corda, perquè caigui, després he posat una galleda plena mel, perquè s’ompli de la substància pastifosa, després un sac ple de plomes, perquè se les enganxi per la mel i així quedarà ridícul i tothom es riurà d’ell.

Ja ha arribat el gran dia i estic impacient per veure la reacció del Toni (el meu germà), ja arriba... visca! ja ha caigut... un moment... no es mou, que li ha passat? Vaig a comprovar-ho... O NO! s’ha colpejat el cap amb una pedra i li surt sang, he de trucar a una ambulància.

En l’hospital vaig reflexionar i ara estic esperant els resultats de les proves assegut en la sala d’espera, sense saber què passarà...

(Sense títol)

-Hola "tio", com va?

-Doncs, no gaire bé, a casa mos pares no paren de discutir, però en comparació amb els últims mesos estan sent suaus i jo ja m'ho prenc com una cosa normal, a més a més, a mi no em va tan malament, perquè com s'escridassen entre ells a mi em deixen en pau. El dolent és que, a l’estar enfadats ja de per vida i si a sobre encara en vénen més de la feina, a la mínima que jo faig alguna cosa malament, encara que no sigui gaire important o sigui sense voler, salten de seguida i jo m'avergonyeixo del que he fet i cada vegada em crec més que sóc un inútil, i tot perquè he vessat una mica de llet o tinc una mala nota en un examen o perquè m'he tacat una mica la roba!

-Caram noi! Si que van fort els teus pares! Els meus en canvi sí que es parlen, el que passa es que parlen massa sobre mi i el meu futur i, a la que trec menys de set o quan trec un u en un examen, posen el crit al cel! I tranquil, això de que t'escridassin per tot el que fas malament, és normal, a mi també em passa, però tot i això no em puc queixar, tot i que de vegades es posen molt pesats.

-Potser sí que tens raó, però em fa por que es vulguin separar...

-Tranquil, la gent que discuteix tan sovint, no poden viure l'un sense l'altre.

-Sí, però...

-Sí, però, què! No pares de queixar-te!

-Això rai, que és gratis, a més, si no ens queixéssim què faríem!

-Doncs també és veritat!

-Bé, quedem i vens a casa a jugar una estona amb la play?

-No que tinc deures i si no els acabo els meus pares no em deixen fer res.

-Doncs quedem per “fer deures” junts!

-Llavors sí!

-Va bé a les sis?

---

UN DIA INOBLIDABLE

 Em dic Marc i sóc de la família Marles Caballer. Tot va començar cap el 2005, un dia quan tornava de l’escola, havia passat un dia molt dolent, havia suspès l’examen de biologia i només tenia ganes d’arribar a casa i veure els meus pares tan tranquils com ho estan sempre. Pero a l’entrar a casa sentia uns crits i cops, eren de la meva mare... em vaig espantar molt, no sabia què fer si anar a veure què passava o marxar i avisar algú, però em vaig decantar per anar a veure què passava i quan vaig anar a l’habitació d’on venien els crits, vaig veure el pare amb bat de beisbol. Em vaig espantar moltíssim i li vaig preguntar què feia. Ell no em va respondre i va continuar i jo vaig pensar: aquest home és un sàdic i vaig trucar a la policia.

La policia va vindre a casa però la mare va morir. Vaig estar molt de temps sense oblidar la meva mare i de fet mai la vaig oblidar perquè aquella escena de quan vaig tornar del col·legi no l’oblidaré mai.

Jo sóc l’Anahi la filla d’en Pau i la Maria, el meu pare en especial sempre li ha tingut els ulls posats als xicots perquè una vegada un xicot que vaig tindre em va deixar sense saber el motiu i ho vaig passar malament, però ja ho vaig superar, però al meu pare no li cauen gaire bé els meus xicots encara que ja sóc prou grandeta per tenir xicot. Tinc 17 anys i ja he tingut un parell de xicots.

Ahir al tornar de l’institut, vaig dir als meus pares que els havia de donar una bona notícia, però al veure que per al meu pare no ho seria tant, els vaig dir que ja tenia un nou xicot, des de feia un parell de setmanes, un amic que amb el temps em vaig enamorar d’ell, era en Cristian, la meva mare em va donar felicitats i em va dir que esperava que m’anés molt bé amb aquest xicot, en canvi el meu pare no, va arrufar el nas, i va dir

- Un altre! Anahi però si si no fa res estaves amb aquell poca-solta de n’Alfons!

-Jo li vaig dir: però què dius papa? Si fa més d’un any que no tenia xicot

En Pare no va dir res més i se’n va anar cap a l’habitació, no entenc per què és així de tossut i tan poc comprensible.

L'altre dia vaig quedar amb el Cristian a la tarda i li vaig explicar com es van prendre la notícia els meus pares en especial el meu pare, em va dir que li donés temps però jo no ho tenia tan clar com ell, després vam anar-nos-en al cinema i vam passar una bona tarda, fins que vam arribar a casa meva, perquè jo tenia pensat presentar-lo als meus pares i quan vam arribar a la porta de casa meva, el meu pare ens va veure i va sortir al balcó a dir que pugés immediatament, que ja els hi presentaria un altre dia, que havia passat alguna cosa, em vaig despedir d’en Cristian , vaig entrar a la casa i el meu pare em va dir que què em pensava jo, que com podia portar el meu xicot a casa per presentar-los-hi a la mare i al pare sense que ells ho sabessin. També em va dir que en Cristian li semblava un mal noi, i em vaig quedar bocabadada perquè ell no el coneixia de res i li vaig dir que ja estava farta i que demà, volgués o no, portaria en Cristian perquè conegués als meus pares. El dia següent el pobre Cristian no sabia el que havia passat, li vaig dir que si el meu pare es posava estrany quan els anés a conèixer , no li fes gaire cas, perquè era el seu caràcter.

Va arribar el moment que vam a entrar a casa , vaig cridar

-Pare, mare! Aquí estem jo i el Cristian.

La mare va sortir i va saludar-lo, el pare va trigar una mica més

i va dir un curt i sec ‘’hola’’.

Va anar més o menys bé, perquè crec que la mare va parlar amb ell,

Vaig donar-li al meu pare les gràcies per no fer de les seves i comportar-se bé.

Li vaig dir que ja era prou gran per saber el que faig i que ell, ho havia d’acceptar, semblava convençut quan em va dir que per fi ho entenia i que ja no s’intentaria posar mai més d’aquella manera.

A l’endemà vaig portar a en Cristian i vam dinar els quatre junts.

---

Avui no he fet res de l’altre món

Avui no he fet res de l’altre món, de totes formes què es pot esperar d´un dilluns. Els meus companys s´estranyen quan al vestidor d’educació física veuen tota mena de morats, esgarrapades i marques d’anys enrere. Encara que segurament ja saben a què es deuen, i jo personalment, no ho amago. Molts es pregunten quina mena de monstre por fer-li això a una persona que teòricament i segons les lleis naturals, se l’estima, doncs és sang de la pròpia sang; altres es preguntaran quan va ser o com va ser; altres senzillament miraran a un altre costat i faran com si res.

De totes formes en realitat el que realment m’interessa és sortir de la meva casa, no el que els meus companys o aquells a qui se’ls hauria d’anomenar amics, pensin sobre mi. A més a més no canvia res perquè sé que realment encara que els expliqués el que passa, el que farien seria dir-me el mal que els sap i em donarien un parell de cops a l´esquena, més tard tot tornaria a la realitat, hauria de tornar a casa i viure realment la meva vida, amb, o sense copet a l’esquena d’aquell que es fa dir “amic”.

Surto de la dutxa, i el meu germà em mira, s’apropa i, m’informa del que hi ha per sopar.

Passa una hora i el sopar encara no està a taula, em pregunto què estarà passant, pujo les escales i la cuina està mig oberta mig tancada, hi ha un mirall al rebedor, m’hi fixo i veig reflectida una part de la cuina, hi predomina un color vermellós com els camps que inundavan Vietnam farà unes dècades enrere, l’olor no és agradable, a mida que m’hi apropo noto més la flaire de l’horror, hi ha un silenci sepulcral, un silenci que dóna la sensació que només hi regna un únic element tan fúnebre com una rosa en un desert infinit,

M’apropo encara més i m’adono que el terra porta un petit raig d’una substància vermellosa com, per què enganyar-nos, com la sang. Intento pensar que pot ser el caldo de la mare, o el pot de tomàquet triturat que vaig comprar ahir, però cada vegada que m´apropo més m´adono que la realitat és una.

No tinc por a res del que em trobi dins, a aquestes altures seria el millor que podria passar, estic summament decidit a obrir la porta i així ho faig.

Una bona part de ( ja estic segur) sang, atrapa la meva sabata amb una rapidesa increïble impedint la meva mobilitat durant un segon. Un punyal ple de sang destaca sobre el marbre que la mare va comprar fa dos anys per la petita cuina. El cadàver està ferm però sense donar senyals de vida al terra, immòbil, impassible, degollat com si fos un porc. És una carnisseria, de totes formes podia haver estat pitjor, realment no n’hi ha per tant, només és un mes no? Serà que estic acostumat a aquests actes? Per això no m’afecta? Per això estic quiet i sense res a dir davant d’aquesta situació?

Al costat del punyal o ganivet, depèn de l’ús que li donis, hi ha una petita nota:

“ Fill meu, ho sento, perdona’m per això però no tenia més remei, avui tinc torn de nit a la feina i no he tingut temps per recollir tot això, a més no he acabat de fer el sopar, ens veiem demà, d’acord?"

Després de llegir la nota vaig agafar el pollastre que la mare havia degollat i li havia tret la sang, per després fer un boníssim estofat. Realment, podia haver estat pitjor. Vaig haver de recollir tot aquell rebombori i acabar el sopar mentre el meu germà, atònit a l’ordinador, ignorava tot això.

---

Estiu espatllat

Bé, s’havien acabat les vacances. Començava un estiu meravellós, la meva família i jo ens vam anar cap a Córdoba, Andalusia, a la casa dels meus avis per part del meu pare.

El curs m’havia anat bé, no tant bé com altres cursos on les meves notes eren bastant altes, en canvi en aquest, vaig baixar-les i molt. Els meus pares no estaven gaire contents i conformats amb mi, i ho entenc.

El viatge va ser agobiant, ja que feia moltíssima calor, i eren unes 8 hores de viatge. Tot i que, vam fer parades per menjar i despistar-nos una mica.

Per fi, vam arribar al poble. Els meus avis estaven contents de veure’ns, i el primer que vam fer, va ser reunir-nos tots i explicar anècdotes, crítiques, etc., com fan sempre les famílies quan es reuneixen.

Una vegada acabada la reunió, vaig anar a veure els meus amics que feia molt de temps que no els veia, i estava esperant molt aquest moment. Em vaig trobar a un de camí, i em va dir que el grup s’havia separat per problemes que havien passat, no em va explicar gaire detalls, però jo volia saber el que havia passat. Mentre anava tornat cap a casa anava pensant què havia passat aquest any que totes les coses no sortien com jo m’ho esperava, el curs el vaig aprovar just, el meu grup d’amics s’havia separat, i la relació amb els meus pares no anava bé. Encara jo tenia la il·lusió que aquest estiu fos el millor, només hi havíem anat un mes i pensava passar-m’ho d’allò més bé.

Un dia, al despertar-me, els meus pares ja cansats que no fes res en tot el dia, cabrejats molt amb mi, em van deixar de parlar i passaven de mi.

Jo, que sóc un orgullós, que poso davant de tot l’orgull, els vaig cridar, insultar, els hi vaig dir de tot perquè callessin d'una vegada, no volia sentir-los, estava agobiat, els hi vaig dir coses horribles, tant a ells com a la meva família, el que jo volia era tenir un estiu tranquil, sense baralles, no volia escoltar crits, no volia res.

Després d'uns dies no els feia cas en res, tampoc els parlava, ni tenia ganes tampoc.

L'estiu se m'estava tornant un infern, era el pitjor estiu que estava passant, no sé si era culpa meva, dels meus pares, dels meus amics, de la meva família en general, però m'ho estava passant molt malament. A moments, no sabia que fer, m'avorria molt, no volia estar a casa, però tampoc podia estar amb els meus amics perquè estaven barallats i ningú es parlava amb ningú. Feia una calor insuportable, eren aquells moments en què volia divertir-me molt, però no podia.. bé, havia d'aguantar-me, no quedava res a fer.

Una nit al llit vaig pensar en tot el que m'estava succeint, i de tan malament que estava, vaig decidir tornar cap a la meva casa, a Madrid, allà estaria sol, però no tindria cap preocupació més.

(Sense títol)

Tot va començar un abril de 1990. Vaig entrar a la cuina i vaig

veure el pare amb el meu bat de béisbol a la mà, estava pegant la

mare. Vaig tancar la porta de la cuina i me’n vaig anar cap a la

meva habitació. Em vaig estar hores pensant fins que algú va picar

a la porta de la habitació, era la mare em va dir que era hora de

sopar. Aquests atacs ja eren freqüents, fins que vaig voler trobar una solució. Un dilluns a la tarda la pallissa va ser immensa i no vaig dubtar ni un moment d’anar a avisar la veïna. La meva mare aquella tarda va estar apunt de morir. Vam denunciar al meu pare i va anar a la presó. M’havia de pensar si l’aniria a visitar mai.

IRON MAIDEN

M’havia pegat una pallissa i em deixà sagnant al terra quan... bé us explicaré tot des del començament; un dia estava fumant amb uns amics quan vaig veure la meva mare plorant pel carrer i li vaig preguntar què passava i em va dir que el pare s’havia tornat boig i que l’estava pegant. Jo li vaig dir que no podia ser i vaig anar a parlar amb ell. Estava assegut a la cadira i li vaig preguntar què passava i em va dir que havia vist a la mare prostituint-se per guanyar diners i desprès gastar-se’ls en jocs de casino. Desprès em va dir que ella ho va negar i que la va pegar sense voler. Llavors jo hi vaig insistir i ara estic aquí tirat al terra amb un trau al front per preguntar-li si era veritat.

El que va passar ahir creia que era una anècdota però ara veig que no perquè aquest matí al llevar-me he vist a la meva mare morta. Al dia següent la vaig veure ressuscitada i...

El dia inoblidable

Lion era un nen de 14 anys, que anava a l'institut IES L'ALZINA, precisament a la classe de 3r ESO D.

Ell ja se sabia que no es portava molt bé amb els seus pares i que a sobre estaven en tràmits de separació, i com que no volia que els seus pares es separessin, es ficava pel mig i rebia del seu pare.

Cada cop que anava a l'institut els seus amics li preguntaven com s'ho havia fet, què li havia passat, ell no contestava i canviava de tema, els amics li ho preguntaven pel seu bé, si ell ho explicava podria anar a judici i farien que el seu pare no tornés a posar-li les mans a sobre.

Per altra banda a l’escola feia poc que un nen nou havia arribat, i com era nou, ningú no volia saber res d’ell, Lion com ja havia passat per això, va anar a parlar amb en Viktor així era el seu nom, als pocs dies ja eren molt amics.

Entre ells van anar quedant i així coneixent els altres membres de la família de l’altre, ja es tractaven com a germans.

Un dia a casa en Lion va anar a més i ell va fugir cap a la casa d’en Viktor a refugiar-se. El pare del Viktor després de preguntar-li molts cops va fer que en Lion li digués què havia passat, i el van ajudar, van rentar-li les ferides, van donar-li roba neta i sopar, al dia següent el pare d’en Viktor va anar a buscar-lo però ja no hi era, s’havia anat fa estona perquè ho sabia que vindria el seu pare. El seu pare amb l’amic del seu fill van anar a la plaça del costat, el pare va sortir del cotxe i va anar darrera del seu fill però el pare de l’amic del seu fill li va dir que parés que no el perseguís, el pare va tornar a casa i li va dir que tornés a casa quan volgués.

Lion va passar la nit a casa del seu amic i al dia següent va anar a la policia ,va denunciar el seu pare per maltractament i va tornar a casa sense por que li pegués el seu pare.

INSTRUCCIONS de CONFECCIÓ

CONTE-2

TEMA: Lliure

PROTAGONISTA PRINCIPAL: Un animal o un objecte (animat)

PUNT DE VISTA NARRATIU: 3a persona extern

FINAL: Tancat

---

I del llit, al cel...?

Quan en un matí en Kiko va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar el llit transformat en una gota d’aigua, ell es va intentar aixecar, i es va notar una mica estrany, però no va mirar-se al mirall, en Kiko quan va voler aixecar-se de veritat va veure que estava al llençol de plástic del llit ( li posaven perquè era molt neguitós i tenia terror nocturn), i no va saber què fer, i com ell dormia amb la porta ajustada però sense tancar-la amb clau, la seva mare, Leila, al matí va preguntar si podia entrar a recollir el cobrellit, els llençols i el protector de plàstic per rentar-los, ho va preguntar dos o tres cops per si en Kiko dormia, i com ningú no va contestar, ella va entrar i va veure que el seu fill no hi era, va pensar que com ell era ja grandet, de ben matí havia marxat a fer un tomb o havia quedat amb els seus amics, tot i així a la mare li va semblar estrany, ja que el mòbil, les claus i "l'MP4" estaven a casa peró com en Kiko era molt despistat no va donar-li molta importància.

Ell mentrestant anava cridant:

- Mare sóc aquí, mare, mare, aquí al protector!!

però ella no el sentia, ja que només era una gota d'aigua molt petita. La mare com de costum va posar el cobrellit i els llençols a la rentadora, ell va intentar sortir, però com la rentadora era tan "gran" i ell tan "petit" no va poder fer res, allò va començar a donar voltes i a treure aigua, va parar una mica i es va buidar, ell es va sentir com quan a un parc aquàtic et tires per un d'aquells tobogans tan llargs i amb tanta aigua, només canvia que ell en comptes de ser el nen que baixa per allà, era una part més de l'atracció.

La mare ja s'estranyava que no hagués dit res, ni hagués aparegut per allà, ja que era l'hora de dinar. però va seguir despreocupada perquè podia ser que dinés amb la seva nòvia, Tatiana, o amb algun dels seus amics.

Mentrestant en Kiko va acabar de "l'atracció" i va arribar al clavagueram de San Francisco, California, primer va adonar-se que ell no era una gota d'aigua corrent (lògic, tenia ulls, parlava, tenia cames, braços i era una mica més gran que les altres), ja que era més gran que les altres gotes, totes juntes formaven l'aigua del fons de la clavaguera, ell es va adonar que allà hi havia molta brossa i va pensar que quan tornés a ser ell, ho diria a la gent i la recolliria, cosa que no va passar perquè... ja ho explicaré més endevant! També va veure que estava ple però molt ple de rates fastigoses amb uns ulls vermells, molt grans (comparables amb el seu tamany), i amb una cua molt llarga i plena d'uns pelets molt petits i finets, que la feien més fastigosa i lletga del que ja era. Ell com que li feien tanta por, va fer que mirava cap a una altra banda perquè la rata no el veies, cosa que ella no feia, perquè per a la sra. Rata ell era com una gota d'aigua més...

Aquesta part ja va passar, ell mort de son es va enganxar com va poder a una barra que hi havia per allà i es va posar a dormir com un soc, va acabar arrossegat per tot, entre les pluges i tota la merda que hi havia al clavagueram, quan va despertar-se, ja era a una de les moltes desembocadures de les clavagueres que van al mar de la grandiosa ciutat de San Francisco.

A casa seva, Leila, la seva mare tota desesperada perquè feia ja dos dies que no apareixia per casa, va trucar a la novia d'en Kiko, la Tatiana i li va explicar que feia dies que no apareixia i que ningú no l'havia vist pel carrer, la Tatiana tampoc sabia res d'ell i ella tota preocupada com la mare, es van posar d'acord per trucar als amics d'en Kiko, van quedar que la Tatiana trucava a en Math, l'Aaron, en Lion, l'Ariel, l'Arian, en Javi, al Danny i al Santiago, i que la Leila trucava a l'Aral, en Favi, al Dídac, en Ferran, al Pau, al Nek, en Louis, al Javi, a l'Oriol i al Viktor. Així ho van fer:

ring....ring....

- Sí?

- Hola Math, sóc la Tatiana, que saps res d'en Kiko, que està amb tu??

- No, ho sento, que passa res??

- Es que no sabem on és en Kiko i pensava que estaria amb tu?

- Doncs, no noia, ho sento, si puc fer res??

- No, però gràcies per tot, una cosa sí pots fer, només, si el veus li dius que em truqui, siusplau.

- D'acord, així ho faré.

- Gràcies!

- De res dona, per això estan els amics.

- Adéu i gràcies de nou!!

- Adéu, adéu...

pipipip... pipipip... pipipip...

ring....ring....

- Sí?

- Hola Aaron, sóc la Tatiana, que saps res d'en Kiko ,que està amb tu??

- No, ho sento, que passa res??

- Es que no sabem on és en Kiko i pensava que estaria amb tu?

- Doncs, no noia, ho sento, si puc fer res??

- No, però gràcies per tot, una cosa sí pots fer, només, si el veus li dius que em truqui, siusplau.

- D'acord ,així ho faré.

- Gràcies!

- De res dona, per aixó estan els amics

Així ho van fer les dues van trucar a més de 18 persones peró ningú no en sabia res d'ell, ja desesperades, van trucar a la polícia. Els hi van fotre un rotllo impressionant, que el trobarien, que si farien el possible, bla bla bla... el que diuen sempre (després tot és mentida, és clar... però no entrem en detalls ara que ens anem de la història...), elles creien-se la meitat o menys del que els van dir, van fer cartells.

Ningú no va respondre als cartells, no van saber res d'ell, cada dia que passava les dues tenien l' esperança que tornaria, en una capsa anaven guardant cada número de cada dia de l'any esperant que ell tornés.

Mentre, en Kiko intentava buscar remei per a poder tornar a ser normal, una persona humana, però sent una gota d'aigua poc podia fer... va anar vivint les seves aventures, com de la clavaguera va acabar al mar, vivia les seves aventures, preocupat i feliç a la vegada, ara una balena se l'empassava, però com era aigua el treia per l'espiracle* [( Forat pel qual respiren els animals marins )] i ell s'ho passava bé, ara el mateix amb un dofí, etc.

Un dia molt calorós, en el qual el sol picava molt, l'aigua com es normal es va començar a evaporar una mica, i en Kiko va ser una d'aquelles gotes, afortunades o no, les quals van evaporar-se (com és normal i tots sabem, aixó és el que passa en el cicle de l'aigua).

En Kiko quan va estar al cel, en forma de núvol, va estar en uns dies de glòria total, com si es tractés del paraís, no feia ni brot, només que descansava en els núvols, com si fos un llit esponjós i molt, molt suau i gloriós, com totes les altres gotes, l'únic és que ell era l'única gota amb ulls, peus, mans, boca i que sabia parlar i pensar.

Quan en uns dies, van xocar uns núvols amb altres per la força del vent, com es lògic les gotes cauen i en Kiko també, però ell va tenir la sort  que just aunt de tocar a terre, va passar la seva estimada Tatiana, a la qual la pluja, li havia agafat per sorpresa i no portava paraigües, i en Kiko va tenir la sort, de caure a la seva orella, i això va fer que en Kiko va poder estar amb ella, però ell no deixava de ser una gota d'aigua i això la Tatiana no ho sabia, i en Kiko que estava a la seva orella, l'anava aconsellant, i ella sense saber d'on venia la veu, com li semblava que era la d'en Kiko li feia cas, això li ho va explicar a la Leila, mare d'en Kiko, i ella no va fer-li cas, ja que pensava que fruit de l'amor que la Tatiana tenia pel seu fill, se li havia anat una mica l'olla, la Tatiana va viure bé molts i molts anys amb aquesta veu a l'orella, tot i que ella no era feliç del tot, perquè no tenia al seu estimat Kiko, va viure bastant bé durant els añys que li pertocaven, i en Kiko va ser molt feliç perquè va acabar vivint amb la seva estimada Tatiana, tot i que ell no pensava que hagués estat així.

...MAI OBLIDIS QUE A LES PERSONES QUE MÉS ESTIMES EN AQUEST MÓN SEMPRE LES TINDRAS A PROP, MÉS DEL QUE PENSES...

EL BOLI VERGONYÓS

Era un boli petit i escarransit i una mica avorrit.

Un dia va decidir buscar nòvia perquè ell creia que necessitava divertir-se una mica i centrar-se en la vida que portava. Llavors va anar a una agència de lligar i va fer unes classes per aprendre a lligar perquè quan es posava davant d’una noia es posava a tremolar i suar i moltes vegades s’havia desmaiat.

Llavors, quan ell va creure que ja estava preparat per conèixer noies, creia que quan es posés davant d’una noia no es desmaiaria. Després de molt de temps va conèixer una noia que li agradava molt però ell pensava que no podia posar-se davant d’ella perquè es posava molt nerviós i es desmaiava. Però ho va provar i ja no li passava perquè com que havia fet les classes ja sabia el que passaria i llavors es va enamorar bojament i van estar feliços tota la vida.

---

Els esquirols trapelles

Hi havia una vegada una família d’esquirols que vivien en un bosc bastant gran, la filla esquirol més petita era molt atrevida i trapella, i mira que li havien dit de vegades, els seus pares, que tornés d'hora quan se n’anés a jugar amb els seus amics i amigues.

La petita esquirol que es deia Any, va sortir un dia com qualsevol altre a jugar amb amics seus, primer van anar a donar un tomb pels arbres i a jugar amb la gespa i amb algun aglà, fins que va arribar l’hora de tornar a casa, els altres amics se’n van anar però ella i una altra esquirol es van quedar perquè havien decidit anar en busca d’aventures perquè mai no havien sortit més allà del seu territori, és a dir, més de 200 metres dels seus caus. L’Any i la seva amiga, la Dolça van decidir dormir en un cau vell que van trobar, s’hi van ficar i van estar parlant i parlant durant hores, sense preocupar-se pel que pensarien els seus pares, elles pensaven que per una nit que no anessin no passaria res,  suposaven que els pares creurien que l’Any es quedaria a casa d’algun amic o amiga a dormir, i viceversa amb els pares de la Dolça. Mentrestant, els pares de l’Any i la Dolça estaven patint moltíssim, ja pensaven que alguna guineu se les havia menjat o alguna cosa per l’estil. Van passar una nit fatal, fins i tot van anar al cau de la casa de la Dolça i al veure que l’Any no estava allí, i els pares de la Dolça, al veure que no estaven amb els de l’Any, es van desesperar tots i totes.

L'endemà la Dolça i l’Any es van despertar tard i van sortir en busca d’aventures, van caminar , jugar, i, fins i tot conèixer dos esquirols més. Van passar-ho molt bé perquè van menjar, o millor dit, es van empatxar d’aglans i altres coses, van banyar-se en un riu, i van jugar a caçar mosques.

En arribar la nit no trobaven cap cau per allotjar-se i es van desesperar, cada cop el bosc era més fosc fins que la Dolça es va posar a plorar i l’Any va consolar-la, mentre buscaven un cau, va aparèixer una guineu molt gran, que els  va preguntar on anaven, elles li van dir que no trobaven cap cau i que s’havien perdut, la guineu, tan astuta que era, els va dir que ella en coneixia un i era màgic, i clar era una mentida,

Els va dir que per arribar havien de tancar els ulls i que en un tres i no res, estarien en aquell cau màgic, elles van tancar els ulls, tan emocionades que estaven i, just en el moment que la guineu va anar a menjar-se-les, van aparèixer els pares de l’Any y la Dolça i van mossegar la guineu. Els pares van abraçar les filles i van tornar cap a casa.

Els hi van dir el que podria haver passat si no les hagueren trobat, i l’Any i la Dolça es van quedar paralitzades i van prometre que mai no ho tornarien a fer.

---

I si no fóssim cosins, tot seria millor.

Com cada cap de setmana passejàvem els dos junts, només ens podíem veure aquells dies de festa, però a mi això ja m’agradava, era millor que no res. Anàvem camí al poble veí, era a uns 3 quilòmetres però feia bona tarda i els dos estaven plens d’energia. La meva cosina no parava de parlar, era la seva constitució. Era morena , amb els cabells mitjanament llargs, ulls marrons i amb una cara molt bufona, normalment vestia de blanc, era el seu color favorit però aquell dia portava una samarreta de tirants negra i uns pantalons perfectes per poder caminar sense problemes. Vam tardar horeta i mitja en arribar, i quan ja hi érem vam anar a la plaça del poble, vam seure a la fresca i ens vam comprar un refresc al forn.

Després de descansar vam reprendre el camí cap el nostre poble, on teníem una casa que només visitàvem els caps de setmana per fugir de l’estrés de la ciutat. Vam tardar una mica més que a l’anada però donava igual, ningú no ens esperava. Els meus oncles eren al nucli principal de la província comprant i els meus pares al metge del poble més gran que hi havia en 30 quilòmetres, a més teníem claus de la casa i ja érem grandets. Un cop a casa vaig pujar per començar a fer el sopar, no tenia ni idea del que volia la meva cosina per menjar, i jo no tenia gaire gana així que li vaig preguntar i em va contestar que només volia una amanida. Van ser 2 amanides que ens les vam empassar ràpid i vam pujar a dormir, ella va anar a l’habitació que dona al pati exterior i jo vaig anar a la que està més al costat del lavabo.

Eren les 3 de la matinada i uns sorolls em van despertar, vaig aixecar-me ràpid perquè potser era un lladre, vaig passar per l’habitació dels meus pares i vaig comprovar que ja havien arribat, segurament faria 2 o 3 hores. Vaig baixar a la cuina i vaig veure la meva cosina removent la nevera.

-¿Tens gana?- vaig preguntar-li des del marc de la porta.- Només porto una amanida de res al cos- va contestar-me amb un somriure.

Va agafar un refresc i va anar a la prestatgeria a per galetes o patates fregides. Després va seure a la taula i va començar a menjar. Em vaig seure al seu costat i vam estar en silenci per no despertar els pares.

-Puc?-Vaig preguntar.-

-Eh?- va fer ella amb gir ràpid del cap, cap a mi.- Sí, i tant.-

Vaig veure una mica de refresc i després el vaig deixar a la taula, però alguna cosa no anava bé, la Marta no em parava de mirar, primer vaig pensar que potser el refresc se m’havia caigut per la roba o que portava el cabell fatal de dormir, però no em mirava d’aquella forma, era una mirada molt càlida plena d’afecte. Sense saber com els dos ens vam apropar a poc a poc per finalment fer-nos un petó. Ella es va aixecar de pressa i tota vermella se’n va anar a l’habitació de dalt.

Bo...bona nit- Va acabar dient.-

-Sí, bona nit- Vaig respondre per després tornar a la meva habitació una mica alterat, perquè no sabia què havien sigut aquelles pessigolles a la panxa.

Al dia següent va ser tot molt incòmode, a l’hora de l’esmorzar cap dels dos va dir res, ni tan sols podíem mirar enlloc que no fos el cafè o les pastes. Els pares ens miraven estranyats, no per mi, sabien que era home de poques paraules però no la Marta, en ella el no parlar era una cosa anormal. Així que es van preocupar bastant i no paraven de fer preguntes que encara feien que la noia baixés més el cap avergonyida, per això vaig decidir actuar.

-Crec que potser li fa mal el cap... serà millor que la porti a dalt- Vaig dir amb un to d’indiferència per després fer-la pujar a dalt sense dir res i sota les mirades dels 4 adults.

Un cop a l’habitació vaig tancar la porta i ella es va seure al llit amb el cap cot.

-Es pel petó d’ahir a la nit?- vaig preguntar.-

...-No em va respondre.- Saps, desprès d’aquell petó no vaig poder dormir i he estat pensant que no és una idea tan esbojarrada, fa mes de 3 anys que anem a tots els llocs junts i ens coneixem molt bé, si no fos perquè som família saps que ja faria temps que estaríem junts.- Vaig fer- Per això... vols que sortim?, si vols no cal que ho expliquem...només quedarà entre nosaltres...-

-Saps que és una bogeria...però jo també estic ben penjada de tu, a més, no em fa res...explicar-ho als pares. I a tu?- Em va preguntat- No, no em fa res.- Vaig fer finalment per després donar-li una forta abraçada i un petit petó.

Vam baixar i els nostres pares estaven discutint alguna cosa i quan ens van veure van parar.

Mare, pare, oncles...volem dir-vos una cosa...-Va dir la Marta- El que volem dir és que... Ella em va agafar la mà amb força i jo també vaig fer força perquè se n’adonés que l’entenia i que estàvem junts en allò.- La Marta i jo estem enamorats.-

El silenci es va fer, durant aquells 40 segons ningú va dir res i aquella situació era insuportable, els meus oncles es miraven entre ells i els meus pares tancaven els ulls i baixaven el cap. Tot aquell mutisme va ser trencat per la veu del meu oncle.

Ja ho sabem, et penses que no se us veu el llautó?.- Va dir l’oncle amb no molt bona cara.

Per favor, uns cosins sortint on s’ha vist això?. -Va dir el meu pare- Nois això no pot ser, la Marta només té 16 anys i tu, Erik, 18!.-Va acabar dient la meva mare que havia estat tota l’estona en silenci.

Per això mateix jo tinc 18 crec que sóc bastant grandet per decidir amb qui surto o no!.- Vaig dir mentre amb la mà esquerra seguia agafant la Marta que estava en un estat de paràlisis total, me’n vaig afartar i me’n vaig anar a donar una volta amb la meva cosina al darrere.

Un cop fora cap dels dos va parlar, no calien paraules per expressar aquell estat d’impotència, la sensació d’amor, però que era impossible. Els meus pares i el meu oncle, els 3 no admetien la idea que la Marta i jo estiguéssim junts, però... i la meva tieta? Ella no havia dit res en tota l’estona, potser tots dos encara teníem una petita possibilitat, i si la seva mare també s’oposava ens aniríem lluny, lluny d’ells, lluny de comentaris molestos, lluny de tot el món que pensés que dos cosins no es podien enamorar, que no podien casar-se ni ser feliços, lluny del món... només la Marta i jo.

El boli no ho és tot

En Jow és un noi de 12 anys que viu al mig de la ciutat de Barcelona. Quan tornava de l’institut va desviar la mirada cap un petit carrer que tenia a mà esquerra, i va veure un boli de color d’or. Quan va arribar a casa es va posar a fer els deures amb el boli que havia trobat. Els deures es feien sols. Tots els exàmens que feia amb el boli treia 10. La tinta del boli no se li acabava. Va fer l’ESO i el batxillerat amb el boli fins i tot la UNI. Quan va arribar a treballar el boli es va gastar i com que durant tots els seus estudis els havia fet el boli. El van fer fora de la feina.

T he Donut's l'història de chiki chiki

Era una vegada un Donut que va morir menjat. Era molt bonic i tots se'l volien menjar.

Tres anys enrere...

Hola em dic Eustaquio, soó un Donuts molt rodó, i tothom se’m vol menjar.

l'Eustaquio era un donut molt rodó i tothom se’l volia menjar, però ell volia viure, així que va decidir que escaparia del seu paquet.

Els seus amic li deien que no ho fes, que el seu destí era morir menjat per algú. Però ell com que era molt tossut, no volia morir de cap manera, volia sortir a l'exterior com abans millor, i fer la seva vida, formar una família...

Es casaria amb una ensaïmada, una canya una porra... qui sap, i tindrien crusanets molt bonics, i viurien feliços per sempre.

Els seus amics li deien: no ho facis! No saps què et pot passar allà a fora!

No em passarà res home! Balla el chiki chiki!

Amb aquesta frase va fer una cançó, i amb la cançó va anar a Eurovision. Es va fer molt molt famós, i va formar la seva pròpia marca de roba, que es deia chiki chiki donuts ^®. Però era molt cregut, i no parava de retreure que els seus amics estaven equivocats. I finalment l'home sapiens sapiens sapiens sapiens se'l va empassar.

Moraleja: encara que triomfis... no t'ho creguis!! perquè potser ve un sapiens¹¹⁰ i se’t menja... muajajajajajaja

(sense títol)

Era ser una vegada un elefant que havia acabat els seus estudis universitaris i no sabia què fer. Va anar a buscar feina a la Generalitat i va aconseguir treball com a administrador en unes oficines de turisme. A l’arribar va veure que hi passaven coses molt estranyes. Al seure a la cadira tothom va desaparèixer.

PINGÜINILANDIA

Som situat al pol sud on una colònia de pingüins emperadors passa l'època de naixement dels petits (primavera). Només sortir dels ous ja comencen a devorar tot el peix triturat que els pares els porten al niu. Una vegada crescut, el nostre protagonista, va començar a explorar i a córrer pertot arreu sense que els seus pares el poguessin controlar. Al final es va perdre. Va començar a vagar sense rumb pertot arreu, però no trobava els seus pares. Desanimat va anar a un sortint allunyat de la resta de pingüins on va començar a pensar com s'havia pogut ficar en un embolic tan gran com aquell, quan, de sobte, un follet de les neus se li va apropar. Van començar a parlar i el pingüí li va explicar el que li havia passat. De seguida es va fer de nit i el follet li digué al pingüí:

-Ara que és de nit, t'ensenyaré una cosa impressionant - i fent un sol moviment va desencadenar unes cortines de llum i colors.

Se li va acudir que pintant de diferents colors el pelatge del pingüí es diferenciaria dels altres i dit i fet ja tenim el primer i únic pingüí (suposo) de diferents colors. El pingüí torna amb els pares i tots feliços.

Hi havia una vegada un ximpanzé que es deia Adrià i el seu mot, era “cap d’oliva”, ja que la seva cara era molt petita i el seu pel al cap era més aviat escàs.

Adrià va ser traslladat a un zoo a l’aire lliure anomenat ximpolandis, segons tots els catàlegs de zoos era el més gran, el més ric en vegetació i el que tractava més bé els animals. Però quan va entrar es va adonar que allà, tots els micos eren superdotats, tots parlaven l’idioma humà i en comptes de plàtans menjaven barretes energètiques. Estava estranyat, perquè normalment els ximpanzés no feien aquestes coses.

Al cap de tres dies, ell estava meravellat, perquè el tractaven com un rei, però justament a les vuit de la tarda, el van fer anar al despatx del director.

Quan va arribar al despatx, va veure que el director era un mico, UN MICO!!!

No s’ho podia creure, i també parlava, però no només català, sinó també vint idiomes més!

El director li va dir que estava sorprès, estranyat de que no l’hagués reconegut un espia mico retirat, ell era cibermonk, un dels tres malvats més cruels del món, i l’havia fet vindre al despatx per convertir-lo en un dels seus sequassos malvats per el nou pla de conquesta. Adrià, com bon espia retirat, es va oposar, però, eren cent micos malvats, així que, el van agafar, i lil van posar una pel·lícula que hipnotitzava al que la veia, però per sort, algú va gravar a sobre la pel·lícula de “El caso Bourne”, i es va convertir en Jason Bourne, espia del govern i millor lluitador de la història, i com se suposa, se’ls va carregar a tots en un obrir i tancar d’ulls.

I així es com cap d’oliva es va convertir en el millor lluitador del món.

INSTRUCCIONS

CONTE-3

TEMA: una experiència desagradable

PROTAGONISTA PRINCIPAL: noi o noia de la vostra edat

PUNT DE VISTA NARRATIU: primera persona de personatge principal

ESPAI NARRATIU: un viatge

TEMPS NARRATIU: màxim, dos dies

FINAL: tancat

(Sense títol)

Em vaig despertar a les vuit del vespre, del diumenge, tenia una setmana per fer el que volgués, i vaig decidir anar a veure el meu avi a Mallorca.

Vaig fer la maleta amb l'ajuda de la meva mare i vaig anar al port per agafar un vaixell.

Després de viatjar 3 hores sense menjar, vaig arribar, el meu avi m'estava esperant, perquè l'havia avisat abans de sortir de casa.

Al veure al meu avi em vaig posar molt content, feia mesos que no els veia, em veig oblidar fins dels meus pares i content vaig córrer per fer-li un petó.

M'estimo molt als meus pares una mica mes que al meu avi.

El meu pare és l'aigua, la meva mare es l'oxigen, i el meu avi és el sol que m'il·lumina.

Vam anar a casa seva caminant estava a prop del port, el meu avi sempre estava content i era molt graciós, però vaig notar que avui no estava content.

No sabia per què estava trist, perquè a mi al meu avi m'estimava molt, vaig pensar i em vaig recordar que avui era 14 de juliol i que fa quatre anys enrere la meva avia havia mort!

Em vaig quedar molt trist, tot el dia, però al dia següent el meu avi ja s'havia recuperat una mica, jo no, però em va convèncer per anar a la fira que s'havia obert davant de casa del meu avi.

Després vaig veure que la meva mare m'estava trucant i em va dir que al meu millor amic estava malalt.

Vaig tornar a casa amb el vaixell i vaig anar a visitar al meu amic i em van dir que dintre d'una setmana es recuperaria i així ha sigut, perquè ara està al meu costat, ajudant-me a escriure la meva història.

(Sense títol)

Estem anant al refugi de la muntanya. Som la mare, el pare, el meu germà petit, el Bernat, i jo.

És una sortida que fem cada any amb l'escola, amb els pares. Cadascun amb el seu cotxe, anem a passar 2 dies d'hivern a un refugi als Pirineus, on a vegades esquiem o anem en trineu, fem ninots de neu o simplement juguem pel bosc.

L'home del temps va dir que aquest cap de setmana faria fred, vent i hi hauria tempesta. Per això no em feia gaire gràcia venir...

Estàvem el primer dia pujant per un camí asfaltat, però gelat. Vam estar escoltant la ràdio mentre pujàvem, i deien que la gent que no portés cadenes al cotxe, no pugés a la muntanya. El pare, va dir que ara ja hi érem i el poble més proper ens quedava a l'altra banda de la muntanya, per poder comprar les cadenes, hauríem de passar de llarg del refugi, anar al poble, comprar-les i tornar cap al refugi. Així que vam pujar muntanya amunt amb aquell terra gelat i ple de neu.

De pujada, tot va anar relativament be. Però en arribar a dalt, amb unes quantes patinades, ens vam trobar el final del camí ple de cotxes i furgonetes aparcats desordenadament, i no podíem passar. Es va formar un gran embús però no li vam donar la importància que potser tenia.

No vam poder sortir del refugi en tot el dia, ja que va haver una tempesta de neu, la més forta de l'any fins llavors.

I va arribar la nit... i encara hi havia tempesta. Ells no es podien quedar a dormir al refugi, de cap manera, havia de venir un altre grup i no tenien menjar ni llits per a tothom.

Van sortir del refugi, i tots van intentar arribar fins al cotxe, que era molt lluny del refugi. Un cop allà i sense cadenes, el pare intentava obrir la porta del conductor com va poder, ja que no veia res a causa de la neu que arrossegada pel vent no el deixava veure. La porta estava coberta de gel, per tant congelada, i no es podia obrir. Els nens a fora congelant-se com els cotxes en plena tempesta. El pare amb l'ajuda d'altres pares de l'escola, van forçar la porta, trencant-la, però la van obrir, i sense cadenes van pujar tots al cotxe , deixant als altres enrere mentre intentaven obrir portes per fugir.

En un intent desesperat d’arribar a la carretera principal sense tenir cap accident, el pare anava a 100km/h pel camí asfaltat i congelat enmig del bosc, i el cotxe en una corba, va caure per un penya-segat, amb aquella família dins, i es va congelar.

Pocs mesos després van trobar els cadàvers intactes.

(Sense títol)

Un dia anava amb el tren quan estava sentit un disc de Cruachan quan uns saltejadors van entrar disfressats de pallassos amb pistoles i metralletes. Van matar el conductor i es van veure la seva sang. Van arrancar el tren a màxima velocitat emportant-se a gent pel davant. No paraven a cap estació i quan van arribar a l’última estació van bloquejar totes les portes i van matar a dos velles i van trucar a la policia demanant un rescat. Jo estava allà al seient 16 del tercer vagó. Van dir-me: hola maca, ara tu vindràs amb nosaltres que volem passar una bona estona amb tu. Jo vaig començar a córrer i em van disparar a la cama i un d’ells va venir cap a mi i em va dir: estúpida, que creus que podràs escapar?

Jo vaig plorar quan de cop i volta va haver una explosió molt forta i ja no recordo res més.

Ara estic escrivint això des de el llit de l’hospital, em falten dos cames i un braç i tinc la cara deformada.

UNA EXPERIÈNCIA DESAGRADABLE

Jo em dic Anna Paula i us explicaré la meva historia. Fa un temps a les vacances d’estiu, vaig anar-me’n a Mèxic, un país preciós, però hi tinc un record una mica dolent, però per tota la resta va estar genial, platges precioses, molta cultura i vaig conèixer a molta gent de la meva edat de catorze, quinze i setze anys, és en aquest aspecte on vaig tenir aquesta mala experiència. Resulta que Mèxic per mi era el país on volia anar, des de feia molt de temps, vaig anar-hi amb la meva tia i vam estar-nos-hi un mes. Un dia que vam anar a voltar per Mèxic capital i a buscar un lloc per dinar vam anar a un restaurant on s’hi feien ‘’burritos’’ (menjar típic d’allí) i vaig conèixer un noi molt simpàtic i agradable que es deia Diego, vam estar parlant una estona mentre la meva tia esperava que ens portessin el dinar. Em va explicar que ell havia nascut allí i jo li vaig dir que venia de vacances des de Barcelona, vam estar parlant també. Quan vaig acabar de parlar, semblava un noi molt agradable! I amb això que vaig dir-li l’hotel on m’allotjava i vam anar veient-nos.

Un dia vaig quedar amb ell per anar a un concert d’un grup de música que als dos ens encantava i que en aquell mes estaven de gira per Mèxic, va estar fantàstic i en això que em va demanar per sortir, encara que sabia que m’aniria al cap d’un mes, i vam quedar amb una relació d’estiu, passatgera, però quan mes ens veiem més m’enamorava d’ell fins que m’hi vaig quedar enamorada del tot, segons ell deia que també i semblava que allò era més una relació seria que una d’estiu i vaig passar uns dies genials. A les poques setmanes que faltaven per anar-me’n vaig trucar a en Diego per quedar però em va dir que no podia, jo estranyada perquè érem els últims dies i vam quedar que aprofitaríem per estar junts li vaig dir que no passava res i vaig quedar amb unes amigues que havia conegut també i vam anar al cinema. Vam anar a veure una pel·lícula de comèdia i ens ho estàvem passant molt bé fins al final de la pel·lícula quan van encendre els llums em va semblar veure a en Diego, però no anava sol, sinó que anava amb una noia, jo no estava segura que fos ell, vaig observar-lo amb les meves amigues fins que vaig comprovar que era ell, el vaig anar a saludar, però.. vaig veure que de sobte es va donar un petó amb aquella noia i es van abraçar, s’agafaven de la mà, etc.

Jo em vaig posar a plorar tot i que les meves amigues m’intentaven consolar, i amb la ràbia que tenia vaig fer-me veure posant-me davant d’en Diego, ell es va quedar quiet i em va dir que ho sentia, que no era la seva intenció que ,m’estimava a mi.. i mil excuses més, la noia amb la que anava no sabia de què anava fins que se’n va adonar i se’n va anar enfadada. En Diego em va intentar convèncer però òbviament no me’l vaig creure, resultava ser un mentider. El dia que me’n vaig anar no li vaig ni dir adéu ni ens vam tornar a parlar per telèfon, ni per e-mail, tot i que havíem quedat en una relació passatgera es va convertir en una altra cosa i part de la culpa va ser meva per enamorar-me’n, ara sé que si vaig a algun país no em refiaré gaire d’aquestes coses.

UNA EXPERIENCIA DESAGRADABLE

Eren temps passats, al final de 4rt d’ESO, el viatge de final de curs, tots el nens/es van coincidir volien anar a Austràlia. Van decidir agafar primer l’avió i després vaixell. Durant el temps de l’estada a l’avió no va passar res cosa que quan anaven al vaixell un nen anomenat Oriol va començar a dir que es trobava malament i quan tothom estava despistat es va sentir un cop molt fort i tothom no sabia el que era i van mirar fixament cap a on havien sentit el cop i allà estava l’Oriol desmaiat i la professora de Biologia que entenia una mica sobre el tema va anar allà i el va posar panxa amunt amb els braços i els peus cap a dalt, seguidament va demanar a totes les persones que estaven presents que es tranquil·litzessin que no havia passat res. Desprès la gent va continuar com si no hagués passat res. La professora de Biologia va parlar seriosament amb l’Oriol i li va dir seriosament que havia d’anar al metge perquè li fessin un repàs de tot el que podia tenir perquè el que li va passar a l’Oriol no era normal. Estava tan tranquil i sense adonar-se’n es desmaia i cau al terra quasi fent-se un trau. Durant tot el viatge no li va tornar a passar res i va fer vida normal.

Una experiència desagradable

El meu gran amic Jofre que té la meva mateixa edat estava dos dies de colònies a la platja. Cada matí anaven a la cala de Can Marçal a banyar-se. Però en un d’aquells matins que van anar a banyar-se va passar una cosa fatal. En Jofre no havia menjat res per esmorzar, quan va arribar a la cala en Jofre estava mor de gana i mig grogui. Quan es va llençar a l’aigua es va desmaiar a l’instant. En aquell moment tothom va pensar que no el tornarien a veure més . El monitor que ens acompanyava es va tirar a l’aigua a buscar-lo. Quan va treure el cos del Jofre de l’aigua estava mort.

Ès un cuc?

Quan estàvem a aquell vaixell pel Nil (riu), ens ho estàvem passant molt bé, per cert, no m’he presentat, soc la Tanit, tinc una germana bessona, l’Altat, totes dues tenim 16 anys i un germà molt pesat, en Lion, que en té 14. Com bé estava explicant, anava de viatge per el riu Nil i allà l’aigua estava neta, a les parts més altes d’aquest, sempre ens banyàvem i era molt divertit per a tots, allà al vaixell vam conèixer una noieta també d’uns 15 anys, i era molt simpàtica, el meu germà es va enamorar d’ella, es deia Leila, i ens va deixar en pau aquells dos dies que hauríem hagut d’aguantar-lo al vaixell, ens vam alegrar molt, ara us explicaré el que va passar, va ser força desagradable, la història va succeir així:

El segon dia d’estar al vaixell, vam decidir ficar-nos a l’aigua, va passar una cosa molt desagradable, vam veure com una espècie de cucs diminuts, no sabíem què era, una dona que hi havia a l’aigua va anar a veure que eren i va agafar-ne un, al principi era molt divertit, el cuc es movia molt i semblava inofensiu, fins que de la mà d’aquella dona, sense adonar-se’n ella, va començar a sortir sang i va intentar tirar el cuc un altre cop, però ja va ser massa tard, aquell cuc, se li havia ficat sota la pell, allò va ser molt desagradable, la dona va intentar treure’l, però li feia mal i va començar a cridar, de tant histèrica que es va posar es va quedar parada, no es movia, no parlava no feia res, entre sis persones, la vam agafar i la vam portar a la riba del riu, del vaixell va baixar un metge, molt desagradablement van haver d’immobilitzar la mà de la dona, i dic desagradablement, perquè la dona no es deixava, el metge aquell va agafar un bisturí, i li va obrir la mà, finalment després de molts intents va encertar, va treure el bitxo aquell i tot va acabar bé.

Per cert se m’oblidava, el meu germà, amb la noia aquella res de res, com ja he explicat al principi, es molt pesat tant que la noia aquesta li ha donat carbasses, se m’oblidava, no és de molta importància, però la dona que va agafar aquest cuc tan desagradable es deia Leyre.

Fi

INSTRUCCIONS

CONTE-4

TEMA: una biogràfica curiosa i interessant

PROTAGONISTA PRINCIPAL: un cantant retirat

PUNT DE VISTA NARRATIU: narrador extern en tercera persona

TO: irònic

FINAL: obert

BIOGRAFIA D'UN CANTANT RETIRAT: AVUI, ROGER B. BAROJA

Roger, va anar a l'escola Pompeu Fabra des de ben petit, i hi va passar tota la seva infància allà. Després va anar a l'institut IES Alzina, on va veure que la seva vocació era la música. Volia cantar, cantava cada minut de cada hora de cada dia...

es va presentar a “Operación triunfo”, un programa de televisió que diu ser una acadèmia de cant. Va passar el càsting i va arribar a la final. Com que O.T. És un programa que fa pena, i d'allà en surten cantants, lògicament penosos, Roger va ser un cantautor penós en tota la seva carrera professional. Mai el van admetre en cap acadèmia o grup amb prestigi, i va estar tota la vida component cançons horribles de rock català.

Avui està treballant com a caixer d'un supermercat, ja que amb el seu currículum no el volen enlloc més. Així que si voleu ser cantants, ja sabeu què no heu de fer.

De vegades avorreix.

Era un home molt afortunat, tenia quasi tota la fortuna del món, o això es deia (com molts altres cantants d’avui dia que diuen que tenen una fortuna impressionant però això es de boca cap a fora).

Alejandro, va començar des dels catorze anys a cantar, la seva família era molt pobra, però, la sort el va acompanyar, i va aconseguir molts diners tan sols amb la seva veu. Tenia una veu impressionant, era magnifica, tenia un bo to, i això el va ajudar.

Era una persona tranquil·la, callada, silenciosa ( menys amb la seva música que en comptes de ser música era soroll), però era bona gent, no feia cap mal a ningú si no li feien a ell.

Abans vestia de “rapero” i escoltava música suportable, després va donar un gir impressionant i es va convertir en una persona realment estranya, vestia de negre, com els heavy metals.

Sempre estava tancat a la seva habitació, sortia només per menjar, o quan se n’anava amb els seus amics, que eren com ell.

Estava envoltat de molt bones persones, tenia la sort que la seva família era molt alegre i que sempre l’ajudaria en tot, estaven amb ell en les bones i dolentes.

A l’Alejandro des de petit no li agradaven els estudis, era una persona que anava a l’escola per fer bonic, ell somniava amb cantar i res més. Llastimosament, la música que tocava a cap persona li agradava, era realment espantosa, és a dir, que l’única cosa que tenia bé era la veu.

Tot i així, ell estava segur i era una persona positiva de que tindria futur, va començar tocant una guitarra de joguina, després una guitarra normal, i va seguir amb l’elèctrica. Va aprendre moltes coses tot sol, perquè no estava apuntat a cap acadèmia de música ni res.

Alejandro a mida que es va anar fent més gran, va començar a fer concerts i concerts, però va arribar a una edat on estava cansat i el que volia era descansar la resta de vida ( i es diu la resta de vida però és molt poc temps, perquè ja tenia una certa edat).

La nit del 25 d’agost.

Aquell dia feia massa calor, hi havia uns 35 graus. Ja portava una setmana sense poder sortir d’aquella casa terrorífica, menjant porqueries, sense poder fer les seves necessitats, estan tot el dia a fosques sense veure la llum del dia, i a més, qui sap qui era qui no el deixava sortir d’aquella tenebrosa habitació per arribar la nit i fer de la seva vida un infern.

Mike Gates va morir aquella nit del 25 d’agost estirat al terra amb la cara i el cos tota ensangonat. L’última imatge abans de morir que ell veu, és la d’una persona amb un vestit negre.

Mike Gates tenia 30 anys, era policia i estava divorciat feia uns 8 mesos. Era un home bastant tranquil, li agradava la seva feina; per sort estava content amb ella. La seva dona encara no havia superat el trencament de la relació, però, ho portava bastant bé el veure’s com amics, o això semblava. Va arribar l’estiu i justament al mes d’agost li tocaven vacances, pensava anar-se’n a fer un viatge a les Bahames tot sol per canviar una mica d’aires i estar-se tranquil, però el viatge va quedar en res perquè el dia 18 d’agost, quan tornava de nit de la discoteca amb els seus amics i borratxo, mentre anava per aquell carrer de nit, un cotxe negre va passar i se’l va emportar.

Ell estava confós, encara no sabia què li estava passant, es pensava que era una broma que feien els seus companys de treball, però no era així. No podia veure res perquè li havien tapat els ulls amb un mocador, i en arribar allà el van tirar a una habitació on no hi havia res més que una cadira. Passaven dos dies des que estava allà i quasi no li donaven menjar, a la nit el torturaven amb eines metàl·liques estranyes, o el pegaven, entre altres coses. Ell estava vivint un infern a aquella casa, no li sortien altres paraules que : Qui sou? Què voleu? Perquè em feu això?

Va estar tota una setmana, sent torturat per dos persones, es diferenciava perquè la força amb qui el pegava una d’aquelles persones, i l’altre a més de bufetades, l’acariciava primer, com si fos una venjança tot el que feia, a més, les mans eren suaus com la d’una dona.

Estaven en temps calorosos i a sobre de passar tot això, havia arribat el dia d’anar-se’n de viatge, el 25 d’agost, el viatge va quedar suspès.