Pau Joan Hernàndez i de Fuenmayor va néixer el 27 de maig de 1967 a Barcelona, on va viure (concretament al barri de Gràcia) fins a l'any 1995. Des d'aleshores, viu a Bigues i Riells (Vallès Oriental).
De ben petit va manifestar interès per la lectura. En part, segurament, per l'ambient familiar (la seva mare és professora de llengua i literatura, i el seu pare és professor de filosofia) i perquè a casa seva hi havia molts llibres.
De ben jove, doncs, Pau Joan Hernàndez ja va sentir la necessitat d'escriure. Però a diferencia de la majoria d'adolescents, també va sentir la necessitat de publicar les seves obres, tant narracions com poemes. Als catorze anys presentava originals a editorials i a premis literaris, i ja havia decidit escriure d'una manera constant i regular. Per tant, molt abans que la majoria d'escriptors, Pau Joan Hernàndez es va plantejar la literatura com una professió.
Si als 14 anys presentava originals a premis i a editorials perquè ja havia decidit ser escriptor, dos anys després havia escrit una novel·la que, amb retocs posteriors, publicaria als 18 anys: Tot et serà pres. La tenacitat a presentar el que escrivia a premis i a editorials (va quedar finalista en dos premis de poesia quan encara estudiava a l'institut) es va ajuntar amb un cop de sort.
La crítica literària va acollir molt bé Tot et serà pres, amb l'acord unànime que no semblava una novel·la d'un autor tan jove, perquè tot i que s'hi tractaven temes freqüents en les novel·les adreçades a joves (com ara l'amor o l'amistat) bàsicament s'hi desenvolupava el tema de l'eutanàsia. Aquesta novel·la va tenir molt èxit, tant de vendes com de crítica, i actualment encara es continua reeditant (a l'any 2000 ja havia superat la 18a edició).
Quan va haver de decidir la carrera universitària, es va decantar per una de les que té més relació amb l'ofici que havia triat, Filologia catalana. Paral·lelament, estudiava en profunditat altres idiomes, com ara el francès i l'euskera, la qual cosa li permetria posteriorment traduir desenes d'obres escrites en aquestes llengües. Va obtenir la llicenciatura en Filologia catalana l'any 1991.
Però Pau Joan Hernàndez no va ser, com s'ha comprovat posteriorment, un autor d'una sola novel·la d'èxit. Si als dinou anys ja havia publicat dues novel·les (Tot et serà pres i SOS a sis mil metres) i un poemari (Si nego el bosc...), quan encara no n'havia complert vint-i-cinc, molts crítics literaris i periodistes el consideraven un escriptor prolífic. L'any 1992 ja havia publicat cinc novel·les juvenils (a part de les esmentades, Porta falsa, Història fosca i El projecte Ictivela), un recull de contes per a adults (Una selva al replà) i tres reculls de poemes (Si nego el bosc..., Joc de daus i Camarades grecs). També havia estat inclòs en antologies poètiques: Ser del segle, de David Castillo, i 25 poetes del Premi Amadeu Oller. Abans dels vint-i-cinc anys també havia guanyat molts premis literaris, tant de narrativa infantil i juvenil com de poesia.
A partir de 1992, Pau Joan Hernàndez ha continuat publicant novel.les juvenils (Cordada de rescat, Quan el cerc bufa al migdia, L'ombra del Stuka i Els cosacs de l'autopista) i també ha fet incursions en novel·les per a nens i nenes d'uns deu anys (Aterratge a Ostadar, El problema amb els ferivals, Joana i els sis vint-i-cinc i Tàrik de la gran caravana). Darrerament continua, com al llarg de la seva carrera, rebent premis, tant per obra publicada (per L'ombra del Stuka, el Premi de la Crítica Serra d'Or 1999 i el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de narrativa juvenil 2000) com per obra inèdita (com ara el Premi Ramon Muntaner 2000 per la novel·la El pic de la Dama Morta).

Totes les activitats professionals que ha desenvolupat (feines diverses en editorials --corrector, assessor, etc.--, organitzador de tallers d'escriptura, agent cultural, traductor, guionista del programa de televisió de Barcelona Cafè Central, per exemple) estan relacionades amb la literatura. Actualment, a més d'escriure novel·les i poemes, continua traduint obres d'altres llengües (del francès, de l'euskera, del gallec i del castellà), fent tasques en diverses editorials, exercint de crític literari al diari Avui --especialment hi publica crítica divulgativa de poesia-- i col·laborant com a guionista i assessor literari de les campanyes de la fundació Bertelsmann.
Per bé que Pau Joan Hernàndez ha exercit durant solament tres mesos de professor d'ensenyament secundari, està en contacte amb estudiants adolescents, perquè va molt sovint als centres a parlar amb nois i noies que han llegit els seus llibres. Fins i tot, algun personatge de les seves novel·les està inspirat en aquests interlocutors.
Tots els escriptors tenen certs costums, manies, característiques... a l'hora d'escriure. Pau Joan Hernàndez té una veritable obsessió per la documentació (pot posposar l'acabament d'una novel·la perquè no ha trobat un detall aparentment insignificant, com ara saber quants cavalls tenia el motor d'un avió com el que apareix a L'ombra del Stuka), escriu de manera constant i regular (com ja es va proposar d'adolescent), li costa de controlar la tensió en el moment d'acabar una novel·la (aquesta tensió li pot fer perdre cinc quilos i va provocar que fa anys cremés el motor d'una màquina d'escriure elèctrica) i no pot escriure més d'una novel·la alhora.

(De http://www.partal.com/aelc/autors/hernandezpj/index.html )

L'ombra del Stuka

Al poble de Benissuda tothom sap que, una nit d'abril de 1938, la bateria antiaèria que hi havia a la vora del riu Ebre va fer caure el bombarder Stuka de la legió Cóndor que tripulava, com a artiller, en Franz Wigobald, el qual va anar a viure al poble després de la guerra. Però per a l'Elvira i el Roger, que viuen l'estiu dels seus quinze anys, això són històries de vells, com les llegendes que explicava l'àvia Alexandra sobre els fantasmes que ronden les ribes del riu. Fins que un dia de juliol arriba al poble en David, un jove jueu alemany que ha viatjat fins a l'Ebre per reconstruir la història de la seva família. Aleshores, en pocs dies, els espectres del passat reviuran de cop per trencar cinquanta anys de silenci.

Fragments

En Franz era un xicot de barri, inculte i senzill. És tan fà cil deixar-se enlluernar per les banderes, els himnes, els uniformes... I després pujar a una màquina de guerra. Cap droga no pot proporcionar la sensació de força i seguretat que se sent en pujar per primer cop a una màquina de guerra. Alguns dels seus amics es van deixar seduir pels tancs: els Panzer-IV, els Panther, els JagdTiger. Ell havia estat seduït pels avions, i sobretot per l'Stuka. En Franz mai no havia conegut cap avió capaç de fascinar-lo tant, potser amb l'única excepció dels poderosos i versàtils caces Mitsubishi Zero dels japonesos, que li hauria agradat poder pilotar. Un motor Junkers de 1.100 cavalls, capacitat per a mitja tona de bombes, radi d'acció de 600 quilòmetres, 10,85 metres de llarg i 13,8 d'envergadura... Anava tripulat per dos homes: el pilot i l'artiller, que seia mirant enrere a la carlinga i disparava la metralladora posterior, una de les armes defensives de l'avió, juntament amb les dues de les ales. El bombarder atacava: en picat -el tren d'aterratge no era retràctil, i servia per equilibrar-lo durant la caiguda cap a l'objectiu-. Mentre picava, deixava sonar una sirena que anava fixada sota el fuselatge, com una amenaça, com una intimidació suplementària. I quan tornava a aixecar el morro després d'haver deixat caure les bombes just damunt l'objectiu, només deixava enrere la destrucció i l'horror.
Els Stuka havien destruït ciutats senceres. Els seus pilots i artillers eren l'elit dels aviadors de la Luftwafe, i molts d'ells no eren realment conscients del que feien.
Va ser per això que, davant Dresden destruïda per les bombes, davant les descripcions de destruccions anàlogues arreu, del país -Colònia, Hamburg , davant les notícies que començaven a córrer sobre els camps d'extermini -durant la guerra havien corregut rumors sobre l'Holocaust, però ningú no se'ls havia cregut: senzillament, ningú no podia creure que un horror com aquell fos real-, en Franz Wigobald havia decidit tornar a aquell poblet de la vora de l'Ebre, on un pagès l'havia tret de l'avió en flames i, en comptes de lliurar-lo a les autoritats perquè l'afusellessin, l'havia amagat fins al final de la guerra.

http://www.partal.com/aelc/autors/hernandezpj/index.html

Web de l'AELC (Associació d'escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. S'hi poden trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Comentaris Obra. Guies de Lectura...

http://www.escriptors.com/autors/hernandezpj/guies4.html

Web de l'AELC (Associació d'escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat de GUIES DE LECTURA. S'hi poden trobar els següents continguts sobre l'obra citada: Argument. Estructura. Tema. Personatges. Suggeriments didàctics...