| Sergi Pàmies va néixer
a París el 26 de gener del 1960. Fill de l'escriptora
Teresa Pàmies i de Gregorio López Raimundo, dirigents
comunistes, exiliats a França. Igual com els altres tres
fills de la parella, el petit, Sergi, va rebre una educació
humanista, laica, en què l'ètica, la disciplina
i el respecte als altres eren considerats valors sagrats.
Fins als onze anys va viure a
Gennevilliers, ciutat de la perifèria parisenca.
Va arribar a Barcelona el 1971 i va anar quatre cursos a l'escola
Isabel de Villena. Les lectures que feia en aquella època
eren els diaris «Dicen» i «El Mundo Deportivo»,
revistes com l'«As-color» o la «Revista
Barcelonista», i novel.les com ara Robinson Crusoe o
El Gran Maulnès. A casa, d'adolescent va llegir llibres
de poesia en català, de Joan Salvat-Papasseit, de Joan
Vinyoli i d'altres, que van inspirar-lo també a escriure'n.
En tornar de fer el soldat, va
treballar de comptable en una empresa de mobles. Aviat va
començar a escriure contes i, el 1985, en va portar
uns quants a l'editor Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema,
que els va publicar l'any següent sota el títol
del primer conte del recull, T'hauria de caure la cara
de vergonya. Un any després va publicar el segon
recull, Infecció, a la mateixa editorial, que
acull fins a l'actualitat tota la seva producció narrativa.
Després de la publicació
d'aquests dos reculls de contes, Sergi Pàmies va alternar
l'escriptura de la seva primera novel·la, La primera
pedra, (1990) --que va obtenir el premi Ícaro,
atorgat pel «Diario 16»-- amb la col·laboració
en diferents mitjans de comunicació: articles de literatura
periodística en el cas de les publicacions escrites
i guions i intervencions de tipus paròdic i humorístic
en el cas de la ràdio i la televisió. Amb Quim
Monzó és autor de la radionovel·la Sang
bruta, emesa per Catalunya Ràdio l'any 1990. El
1992 va publicar la novel·la L´instint,
que va ser guardonada, per votació dels lectors, amb
el premi Prudenci Bertrana, com la millor novel·la
catalana publicada durant l'any anterior. Amb aquesta novel·la
també va arribar el reconeixement de la crítica
per l'escriptor que havia refermat una constant d'estil propi.
La traducció francesa d'aquesta novel·la va
ser finalista del premi Laure Bataillon 1992, al millor llibre
estranger.
El desembre del 1994 va ser nomenat
Escriptor del Mes de la Institució de les Lletres Catalanes
i va participar en un seguit d'activitats per promocionar
la seva obra.
El 1996 va publicar la novel·la
Sentimental, en la qual introdueix amb més intensitat
que no en els altres llibres reflexions sobre temes clàssics,
com ara l'amistat, l'amor, la mort. Parla, a través
dels seus personatges, d'uns temes sobre els quals ha dit:
"No vull deixar de reflexionar sobre allò que,
en el fons, em mou. Enamorar-se, tenir amics i tenir pànic
de morir-se són algunes de les coses importants que
sento cada dia i que m'afecten." L'any següent va
publicar el recull de relats titulat irònicament La
gran novel·la sobre Barcelona, que va ser guardonat
amb el premi de la Crítica Serra d'Or, 1998.
L'any 2000 va publicar un recull
de nou narracions L'últim llibre de Sergi Pàmies,
on combina relats concisos i poètics amb un que és
una novel·la breu.
(De http://www.escriptors.com/autors/pamiess/index.html
)
|
|
No s'acabava de creure que la
merda dels avions es desintegrés per l'espai. Més
aviat imaginava la indignació d'un granger de Kentucky
rebent, al bell mig de la calba, l'excrement provinent d'un
Boeing de l'Air France
Va imaginar un vianant -comptable txec- que dissimulava amb
prou feines una taca enorme i pudenta a la màniga de
l'abric. Tornant a casa, li diria a la dona:
-Se m'han cagat a sobre.
-¿Qui? -preguntaria ella.
-No ho sé. Del cel. Una cosa molt estranya.
Va aixecar-se i va anar cap als serveis. L'hostessa va somriure.
Feia estona que havia finalitzat l'espectacle de les instruccions
pràctiques per cas d'emergència. Cas d'emergència
era el subtil eufemisme emprat per anomenar les catàstrofes,
situacions de terror o imprudències temeràries
per part del comandant. Les instruccions recomanaven l'ús
d'una màscara d'oxigen i d'uns sostenidors salvavides
inflables que, arribada l'hora del desastre, justificarien
la normativa i poca cosa més.
Va preguntar on eren i l'hostessa va respondre que sobrevolaven
Suïssa. Va entrar. Sentia una bola mòbil ballant-li
a l'intestí. Va baixar-se els pantalons i va asseure's.
La tifa va caure com un obús. Va travessar un espès
feix de núvols i va observar -com un saltador de vol
lliure- el dibuix d'una serralada, la taca grisosa d'un llac
i l'escama d'asfalt d'un cuc seguint el riu. Més endavant:
les teulades d'un poble, l'església, un pàrking,
el sostre d'un Peugeot amb una parella grapejant-s'hi, i paf.
Fi del trajecte.
Va estirar la cadena i, després de rentar-se les mans,
va sortir. Les hostesses preparaven copes de xampany. La rossa
va explicar-li el costum de la companyia de convidar els passatgers
els vols de cap d'any. Deferències de l'Air France.
Va tornar al seient intentant esbrinar quina de les hostesses
era la més assequible. Trempava.
Compartia seient amb una dona gran, obesa i educada que tot
just envolar-se va confessar-li en veu baixa que mai no havia
sentit por de viatjar en avió.
-Si Déu vol que ens estimbem, poca cosa podem fer-hi-
havia dit.
Ell havia acceptat l'argument amb educada discreció,
classificant-lo mentalment de "pessimisme resignat".
Li agradava etiquetar les actituds i els comentaris de la
gent que l'envoltava, més per un afany de distreure's
que per cap altra raó. Amb el temps, havia adquirit
una sorprenent habilitat per copsar la intenció d'una
conversa i definir-la amb dues o tres paraules.
La dona gran, obesa i educada anava a visitar un fill dentista,
separat i pare de tres criatures. La seva esposa, anglesa
i desvergonyida, l'havia abandonat per fugir a Colòmbia
amb un pianista xilè. Ell, mentint, compartia la indignació
i els "no hi ha dret" de la senyora, i afegia algun
comentari que feia palès el seu odi envers esposes
angleses i desvergonyides que abandonaven fills dentistes.
|