Roald Dahl va néixer a Cardiff (Gal·les), l'any 1916, en el si d'una família noruega. El seu pare va morir quan ell tenia tres anys i la seva mare, una dona de caràcter fort i inflexible, va preferir quedar-se a Gran Bretanya abans que tornar al seu país d'origen. D'aquesta manera podria complir un dels grans somnis del seu difunt espòs: educar els seus fills a escoles angleses.

Així fou com a l'edat de vuit anys Roald Dahl va començar una llarga carrera als internats anglesos, caracteritzada per una terrible disciplina i els cops de vara. Aleshores, res no feia pensar que es convertiria en un gran escriptor. Quan tenia dotze anys, el seu mestre d'anglès (que també era el de boxa) va escriure a les notes de Dahl: "Redacció d'anglès: veure l'observació sobre boxa. Aplicar a la redacció les mateixes observacions. Boxa: massa lent i feixuc. Dóna els cops fora de temps i es veuen a venir fàcilment" (Dahl, 1989).

Però, sortosament, cada dissabte des dels deu anys fins als tretze, Dahl i els seus companys de l'internat rebien la visita de la senyora O'Connor. Segurament, els seus mestres l'havien contractada com a una simple cangur perquè vigilés els nens mentre ells s'esplaiaven al pub. Però "era no res menys que una gran mestra, i molt dotada i plena de saviesa i d'amor per la literatura anglesa", que va convertir Dahl en un àvid lector.

Als tretze anys Dahl va ingressar a Repton School, a Derbyshire, on també va viure la crueltat dels mestres i els alumnes de cursos superiors. Quan va acabar el col·legi l'any 1934, tot i l'oferiment de la seva mare, va rebutjar anar a la universitat i va agafar una feina a l'Equip Oriental de la Companyia petrolera Shell. Tres anys després, el van destinar a Dar es Salaam (Tanzània) i, mentre era allà, va esclatar la Segona Guerra Mundial. Dahl va participar en el conflicte bèl·lic com a pilot de la RAF i en una de les seves incursions aèries es va estavellar. Les seves lesions el van apartar del servei actiu i va ser enviat a l'ambaixada britànica de Washington com assessor militar. Allà va rebre la visita de l'escriptor C. S. Forester, que volia escriure sobre les seves experiències com a pilot. En Dahl no va saber expressar-se de paraula i va comprometre's a redactar uns apunts, que es van publicar íntegrament sota el títol Un tall de pastís. Aquest va ser l'inici de la seva carrera literària. Aquella mateixa època va escriure el seu primer conte per a nens, The Gremlins, que Walt Disney va comprar per realitzar una pel·lícula que mai no es va fer.

Dahl va començar una nova etapa de la seva vida, marcada per l'èxit professional i les desgràcies personals. Arran de l'afecció d'Eleanor Roosevelt pels seus relats, Dahl es va convertir en un hoste habitual de la Casa Blanca. El 1953 es va casar amb una coneguda actriu de Hollywood, Patricia Neal, amb qui va tenir cinc fills i de qui es va divorciar als anys setanta. A la dècada dels seixanta, inaugurada amb el premi Edgar Allan Poe per la seva col·lecció de relats per a adults Kiss Kiss, el seu fill Theo va ser atropellat i va patir greus lesions cerebrals; dos anys després, la seva filla Olívia va morir de xarampió; i, el 1965, la seva esposa va patir una sèrie d'atacs que la van conduir temporalment a una vida vegetativa.

"... Tot i no haver estudiat medicina sentia un extraordinari interès per aquesta disciplina. Creia fermament que qualsevol malaltia podia ser guarida aplicant el tractament adequat. Quan el seu fill sofrí greus ferides al cap com a conseqüència d'un accident de cotxe, reuní un equip de metges i enginyers per tal que treballessin en la invenció d'una vàlvula -vàlvula patentada més tard amb el nom de Vàlvula Dahl- que ubicada al cap dels nens hidrocefàlics serveix per drenar l'excés de líquid, i que fou immediatament aplicada a nivell mundial. I de nou, quan la Pat patí un fulminant atac d'aplopectia, ell instituí el seu propi mètode de rehabilitació de parla amb tan bona fortuna que aviat aquest mètode fou reconegut i acceptat per la professió mèdica per a la rehabilitació de pacients aqueixats per aquesta greu i llarga malatia...".
Mayer, Peter. "Un tribut".

La literatura infantil que Roald Dahl va començar a escriure en aquests anys, com En James i el préssec gegant (1961), Charlie i la fàbrica de xocolata (1964) o El fantàstic senyor Guillot (1970), té l'origen en les històries que cada nit explicava als seus fills. Es pot dir que la seva producció literària és, d'una forma o d'una altra, un reflex de la seva vida.

"...L'obra de tot autor es configura a partir de dos elements fonamentals sobre els quals s'aplica el seu talent creatiu i la seva imaginació: les seves lectures d'altres llibres i la seva pròpia experiència vital. En el cas de Roald Dahl, el rastre de la seva vida es transparenta de forma visible i molt variada en els seus llibres. No només en aquells de caràcter estrictament biogràfic sinó també en els de ficció; inclús en els relats de naturalesa més fantàstica és possible descobrir detalls que remeten a les seves afeccions, experiències o a la seva manera de ser i veure el món. És un autor que es vessa a la seva obra...".
Gutiérrez del Valle, Diego: "Roald Dahl: una apuesta por los niños" a Peonza, 1995, Núm. 32, pàgs 6-17.

Els protagonistes dels seus primers relats, excepte en El Dedo mágico (1966), sempre són nens. Amb freqüència es tracta de nens orfes i maltractats per adults, especialment per les dones, que, en aquest cas, són "criatures imprevisibles, indignes de confiança i inestables" (Tessa Dahl, 1988). Això va fer que en més d'una ocasió titllessin Dahl de misogin. En canvi, si analitzem el total de la seva obra, ens adonem que l'autor no tenia res contra les dones. Si l'escriptor castiga terriblement alguns personatges femenins (altres vegades els dota de gran tendresa, intel·ligència...), no és per la naturalesa del seu sexe, sinó per la seva condició humana i d'adult. I recordem que per Dahl un personatge no podia ser només dolent, havia de ser molt i molt dolent.

"Quan escrius un llibre amb gent de debò i no amb animals, no pot ser gent normal i corrent perquè no interessarà els lectors. Tot escriptor ha d'utilitzar personatges que tinguin quelcom d'interessant i això és encara més important en els llibres infantils. Crec que l'única manera de fer uns personatges realment interessants per als infants és exagerar les seves qualitats, tant les bones com les dolentes. Així, si una persona és desagradable, dolenta o cruel, la fas molt desagradable, molt dolenta i molt cruel. Si és lletja, la fas terriblement lletja... " (Roald Dahl, 1988).

Al pròleg de Les Històries imprevistes de Roald Dalh, una recopilació de les millors històries de fantasmes del món, l'autor precisament fa una exaltació de la literatura infantil i juvenil i de les dones com autores d'aquest gènere.

"...No tinc cap dubte quant a la posició superior de la dona en una de les facetes més importants de tota la literatura de creació: parlo, naturalment, dels llibres per a infants. Ja pot protestar vostè tot el que vulgui en llegir aquesta afirmació, i que consti que no la faig perquè de tant en tant jo també escrigui llibres per a infants, sinó perquè considero realment que aquesta és una de les facetes més importants de la literatura de creació. Totes les altres formes de literatura creativa pretenen divertir i entretenir els adults. Els llibres per a infants també poden entretenir i divertir, però aspiren a quelcom més: inculcar en el nen l'hàbit de la lectura, ensenyar-li a saber fer-li veure que hi ha altres maneres millors de passar el temps que mirant la televisió (...). Quan es tracta d'escriure literatura clàssica infantil, les dones passen la mà per la cara als homes. Si són bones quan es tracta d'escriure novel·la, encara ho són més quan s'han d'escriure històries de misteri, però allà on són més bones és en els llibres per a infants...".
Dahl, Roald: Les Històries imprevistes de Roald Dahl. Barcelona: Laertes: Els Llibres de Glauco, 1988 (L'Arcà; 37), pàgs. 14-15.

Respecte la suposada misogínia de Dahl, la seva filla Tessa diu que el seu pare "potser va confondre els pobres d'esperit i els va fer creure que odiava les dones". Però ella assegura que les estimava, que les adorava. Havia estat envoltat de germanes i filles amb qui mantenia una relació excel·lent.

El vincle amb la seva mare, amb qui havia viscut fins als 38 anys, també era molt estret i, tot i que les mares mai havien tingut un paper rellevant a les seves històries, finalment la va immortalitzar convertint-la en l'àvia de Les Bruixes (1983). En canvi, Dahl, que va patir l'absència paterna des que tenia tres anys, sí que mostra una relació molt especial entre un pare i el seu fill a Danny, el campió del món (1975).

"... A Danny, el campió del món, va escriure passatges meravellosos i commovedors sobre una relació molt íntima entre pare i fill. Sens dubte, era la relació que va enyorar sempre amb el fill del qual havia estat privat cruelment, ja que el meu germà fou mutilat tràgicament quan era un nen...".
Dahl, Tessa, "Mi padre, Roald" a El País, 12 de juny de 1988.

La seva infantesa i joventut queden reflectides als seus llibres autobiogràfics: El Nen: contes d'infància (1984) i Volando solo (1985). Però també s'entreveuen algunes de les males experiències que va viure mentre estudiava a Danny, el campió del món o Matilda (1988).

"...El record que va guardar durant tota la seva vida d'aquesta etapa fou molt negatiu i va quedar reflectit en les escoles i mestres que apareixen en els seus llibres: l'odiós Capità Lancaster de Danny, el campió del món o la temible Directora Trunchbull de Matilda. No obstant, i com un raig de sol enmig d'una tempesta, en el seu record apareix la figura d'una mestra, mistress O'Connor, que s'ocupa de l'alumnat de l'escola els dissabtes pel matí. Amb ella va recórrer la història de la literatura anglesa i d'ella, de les seves lectures i xerrades, va rebre una passió insaciable pels llibres. Qui sap si Miss Honey, la mestra de Matilda, no és un reflex d'aquella mestra dels seus deu anys...".
Gutiérrez del Valle, Diego: "Roald Dahl: una apuesta por los niños" a Peonza, 1995, Núm. 32, pàgs 6-17.

La dècada dels vuitanta va significar el començament de la col·laboració professional de Roald Dahl i Quentin Blake. Des d'El Cocodril enorme (1978), Blake va il·lustrar quasi tots els llibres de Dahl, creant una gran complicitat entre el text i la il·lustració.

Amb el pas del temps, les seves històries per a adults es van tornar menys macabres i més eròtiques i, alhora, els seus llibres per a infants van esdevenir més compassius i solidaris amb les nenes (Tessa Dahl, 1988). L'any 1982, va escriure El Gran Amic Gegant, que per fi té com a protagonista una nena: la Sofia, un personatge creat a partir de la filla de Tessa. Aquesta, però, no creu que Dahl estigués manifestant el seu "sentiment d'avi", "ja que, altrament, no ens hauríem trobat amb els horribles Twits (Els Culdolla) ni hauríem vist com en Jordi destrossava totalment la seva revulsiva àvia amb la seva meravellosa medicina".

L'any 1981 Dahl havia obtingut el Gran Prix d'Humeur Noir per Switch Bitch (El Gran cambiazo) i el 1983, quan es va casar amb Felicity Crosland, va publicar Les Bruixes, premiat amb el Witbread Literary Aword. Segons la seva filla Tessa, "quan va escriure a Les Bruixes no importa qui ets o quin aspecte tens mentre hi hagi algú que t'estimi, era un escriptor diferent.

El meu pare estava enamorat. Tot va canviar quan es va casar amb la meva madrastra a començaments dels vuitanta. El va obsequiar amb tant d'afecte i li va oferir tanta devoció, que el seu cor va esclatar en un cant... És a ella a qui li hem d'agrair Matilda. Matilda és fantàstica. És el millor del Roald Dahl íntim".

En Roald Dahl va morir el 23 de novembre de 1990. La seva dona Felicity va crear la Roald Dahl Foundation, que es dedica a ajudar afectats de leucèmia i malalties neurològiques. L'any 1994 Jeremy Treglown va publicar una biografia no autoritzada de Roald Dahl (Roald Dahl: A Biography), que no va comptar amb la col·laboració ni de Felicity ni de la seva filla Ophelia, que preparava la biografia.

Volando solo

El vuelo en sí ya era para amedrentar a alguien que no poseía prácticamente experiencia del avión que tenía que tripular y ninguna en absoluto para volar largas distancias sobre Egipto y Libia sin cartas de navegación que pudieran orientarlo. No tenía radio. Todo lo que tenía era un mapa, sujeto a una rodilla. Me llevó una hora ir de Abu Suweir a Amiriya, donde tomé tierra con ciertas dificultades, en medio de una tormenta de arena. Pero repostaron mi avión y despegué lo más rápidamente que pude para Fouka. Aterricé en Fouka cincuenta y cinco minutos después -todos esos tiempos están recogidos meticulosamente en mi diario de vuelo- y me presenté al comandante en jefe en su tienda. Hizo unas llamadas desde su teléfono de campaña y luego me pidió el mapa.
-La 80ª Escuadrilla está ahora ahí -dijo señalando un punto en medio del desierto, a unas treinta millas al sur de la pequeña ciudad costera de Mersah Matruh.
-¿Será fácil encontrarlo? -le pregunté.
-No puede equivocarse -dijo-. Verá las tiendas y unos quince Gladiator estacionados allí. Lo verá desde varias millas antes.
Le di las gracias y salí para calcular el rumbo y la distancia.
Cuando despegué de Fouka para la zona de aterrizaje de la 80ª Escuadrilla eran las 6,15 de la tarde. Calculé que mi vuelo duraría, como mucho, cincuenta minutos. Eso me daría un margen de quince o veinte minutos antes de que oscureciera, lo que sería suficiente.
Volé en línea recta hacia el punto donde debería haber estado la 80ª Escuadrilla. No estaba allí. Sobrevolé la zona, al norte, al sur, al este y al oeste, pero no había el menor rastro de ningún aeródromo. Debajo de mí no había más que un desierto deshabitado, un desierto bastante escabroso, sembrado de grandes rocas, peñas y hondonadas.
En ese momento empezó a caer la noche y comprendí que tenía problemas. El combustible disminuía y con lo que me quedaba no había forma de regresar a Fouka. Tampoco hubiera podido encontrarlo de noche. El único recurso que me quedaba era efectuar un aterrizaje forzoso en el desierto, y hacerlo rápidamente, antes de que oscureciera demasiado, para poder ver.
Descendí sobre el desierto sembrado de rocas, en busca de una pequeña franja de arena razonablemente llana en la que pudiera aterrizar. Conocía la dirección del viento, así que sabía con exactitud la dirección en que tenía que realizar la operación de aproximación. Pero ¿dónde demonios habría alguna zona libre de peñas, hondonadas, peñascos y fragmentos de roca? Sencillamente no había ninguna. Ya era casi de noche. Tenía que aterrizar de una forma u otra. Elegí una zona que parecía estar más despejada de rocas e inicié la maniobra. Me acerqué a la menor velocidad que me atreví, aferrado a los mandos, volando muy poco por encima a la velocidad de pérdida de ochenta millas por hora. Las ruedas
tocaron tierra. Cerré el contacto y recé para tener un poco de suerte.
No la tuve. El tren de aterrizaje chocó contra una roca y se destrozó, y el Gladiator hundió el morro en la arena a unas setenta y cinco millas por hora.