|
|
| Dades biogràfiques |
|
Ian McEwan és un dels
noms imprescindibles de la literatura anglesa actual. És
autor de dos reculls de contes -el primer dels quals, Primer
amor, últims rius, va rebre el Premi Somerset Maugham-
i de vàries novel·les, com ara El jardí
de ciment, El temps del nen, L'innocent -que va ser portada
al cine amb guió del propi autor- i El confort dels
estranys.
|
| Obra |
|
Amor perdurable
Durant un dia ventós de
primavera, l'agradable picnic de Joe Rose és interromput
per l'accident d'un globus. A partir d'aquest fatídic
moment, la seva vida es veura trasbalsada per la intervenció
d'un altre dels testimonis de l'accident, un home inestable
i desil·lusionat, que amb les seves obsessions posarà
a prova els límits del racionalisme científic
d'en Joe i l'amor de la seva dona, Clarissa, i el conduirà
a prendre mesures desesperades per a seguir vivint.
Ian McEwan investiga en aquesta
novel·la els límits entre la poesia i la ciència,
entre la lògica racional i les temptacions emocionals
de la fe, sense oblidar la naturalesa de l'amor obsessiu.
|
| Fragments |
El que vam veure quan vam deixar
el menjar i ens vam aixecar va ser això: un immens globus
gris, de la mida d'una casa, amb la forma d'una llàgrima,
havia baixat al camp. En tocar el terra, el pilot es devia trobar
mig fora de la cistella.
La cama se li havia enredat en una corda que estava subjecta
a una àncora. Aleshores, mentre bufava el vent, i empenyia
i alçava el globus cap al talús, aquella persona
es veia mig arrossegada, mig portada pel camp. Dins de la cistella
hi havia una criatura, un nen d'uns deu anys. En un recalmó
sobtat, l'home va quedar dret, aferrant-se a la cistella, o
al nen. Després va venir una altra ràfega i el
pilot va quedar, d'esquena, botant per aquell aspre terra, intentant
clavar el peu per aferrar-s'hi, o bé precipitant-se cap
a l'àncora que tenia al darrera a fi d'assegurar-la al
sòl. Ni que ho hagués aconseguit, no hauria gosat
desembolicar-se de la corda de l'àncora. Li calia tot
el pes per mantenir el globus a terra, i el vent li podia haver
arrabassat la corda de les mans.
Mentre corria, vaig sentir-lo que cridava al nen, instant-lo
a saltar de la cistella. El nen, però, anava rebotent
d'un costat a l'altre mentre el globus avançava sotragat
per terra. Va recuperar l'equilibri i va posar una cama al caire
de la cistella. El globus va pujar i baixar, va topar en un
munt i el nen va caure d' esquena, bo i desapareixent de la
nostra vista. Poc després tornava a ser dret, amb els
braços estesos cap a l'home, responent-li alguna cosa,
cridant: paraules de basarda sense articular, no sabria pas
dir quines.
Jo devia ser a centenars de metres d'allí quan la situació
es va controlar. El vent havia amainat, l'home tenia els peus
a terra i s'havia inclinat sobre l'àncora, que anava
enfonsant al sòl. S'havia desenredat la corda de la cama.
No sé ben bé per què, satisfacció,
esgotament o simplement perquè estava fent el que li
deien, el nen es va quedar on era. L'imponent globus oscil·lava,
s'inclinava i clavava estrebades, però la bèstia
havia estat domada. Vaig reduir el pas, tot i que sense aturar-me.
Quan l'home es va incorporar, ens va veure -si més no,
els mossos i a mi- i ens va saludar amb la mà. Continuava
necessitant ajuda, però a mi em va tranquil·litzar
poder continuar caminant amb pas enèrgic. N'hi havia
un que tossia sorollosament. L'home del cotxe, en John Logan,
sabia alguna cosa que nosaltres desconeixíem i continuava
corrent. Pel que fa a en Jed Parry, me l'amagava el globus,
que quedava entre ell i jo.
El vent va recuperar la fúria al damunt de les capçades
dels arbres poc abans que li notés la força contra
la meva esquena. Va atacar de sobte el globus, que va deixar
aquell moviment innocent i còmic i va quedar immòbil.
L'únic desplaçament es reduïa a la trèmula
llambregada de tensió que li arrissava l'arrugada superfície
mentre s'anava acumulant l'energia continguda. Es va deixar
anar, l'àncora va pujar volant bo i fent una escampadissa
de terra, i el globus i la cistel1a: es van alçar uns
tres metres. El nen va anar de corcoll i el vam perdre de vista.
El pilot duia la corda a la mà i va quedar penjat a mig
metre del terra. Si en Logan no hi hagués arribat i no
hagués aguantat una de les moltes cordes que penjaven,
el globus s'hauria endut el nen. En lloc d'això tots
dos homes es desplaçaven empesos pel camp, i els mossos
i jo tomàvem a córrer.
Jo hi vaig arribar abans que ells. Quan vaig agafar una corda,
la cistella em quedava a l'alçada del cap. El nen xisclava
allí dins. Malgrat el vent, vaig sentir olor d'orina.
En Jed Parry va agafar una altra corda uns segons després
que jo, i els dos mossos, en Joseph Lacey i en Toby Greene,
van aferrar les seves després d'ell. En Greene va tenir
un atac de tos però no va pas deixar anar la corda. El
pilot cridava, donant-nos instruccions, però estava massa
esverat i ningú no se l'escoltava. Feia massa estona
que batallava i ja estava esgotat i havia perdut el control
emocional. Amb cinc persones a les cordes, el globus estava
aferrat. Nosaltres ens havíem de limitar a mantenir-nos
drets i estables i anar estirant per fer baixar el globus, i
això, malgrat el que cridés el pilot, va ser el
que vam començar a fer.
Ja érem al damunt del talús. Allí el terreny
baixava abruptament en un pendent d'un vint-i-cinc per cent
i després s' anivellava formant una suau baixada cap
al fons. Aquell és el punt que més agrada a la
canalla de la comarca per jugar al tobogan a l'hivern. Tots
parlàvem alhora. Dos de nosaltres, el del cotxe i jo,
preteníem apartar el globus del caire. Algú altre
pensava que el primer era que sortís el nen. I algú
més cridava que havíem d'estirar fort per poder
ancorar-lo bé. Jo no hi veia contradicció, ja
que podíem anar estirant el globus en avall mentre el
desplaçàvem cap al camp. Però s'imposava
la segona opinió. El pilot va tenir una quarta idea,
tot i que cap de nosaltres la va sentir ni es va preocupar de
quina era.
|
| Documents |
| |
| Enllaços |
| |
|