|
Jules Verne (1828-1905), escriptor
francès considerat el pare de la ciència ficció
moderna, va néixer a Nantes i estudià Dret a
París. de 1848 a 1863 escriu peces d'òpera i
obres de teatre. El 1863 obté el seu primer èxit
amb la publicació de Cinc setmanes en globus,
una fantasia breu que anuncia la seva obra posterior.
Verne va fer despertar en el seu moment l'interès per
la ciència i els invents. Documentava les seves fantàstiques
aventures i va predir amb força exactitud molts dels
descobriments científics del segle XX: coets espacials,
submarins, helicòpters, aire condicionat, míssils...
Entre els seus llibres més coneguts destaquen: Viatge
al centre de la Terra (1864), De la Terra a la Lluna
(1865), Vint mil llegües de viatge submarí
(1870), L'illa misteriosa (1870), La volta al
món en vuitanta dies (1872)...
Moltes de les seves obres han estat adaptades al cinema en
diferents ocasions.
|
|
El aire era puro, el viento moderado;
el Victoria subió casi perpendicularmente a una altura
de .500 pies, que se tradujo en un descenso de 2 pulgadas
menos 2 líneas en la columna del barómetro.
A dicha altura, una corriente más fuerte llevó
el globo hacia el sudoeste. jQué magnífico espectáculo
se desplegaba bajo los ojos de los viajeros! Toda la isla
de Zanzíbar se ofrecía a su vista y se destacaba
en un color más oscuro, como sobre un vasto planisferio;
los campos adoptaban una apariencia de muetras de diferentes
colores; unos grandes ramilletes de árboles indicaban
los bosques y los bosquecillos.
Los habitantes de la isla parecían insectos. Los hurras
y los gritos se apagaban poco a poco, y sólo los cañonazos
del buque vibraban en la concavidad inferior del aerostato.
-¡Qué hermoso es todo! -exclamó Joe rompiendo
el silencio por primera vez.
No obtuvo respuesta. El doctor se ocupaba de observar las
variaciones barométricas y de anotar los diversos detalles
de su ascensión.
Kennedy miraba y no tenía suficientes ojos para verlo
todo.
Los rayos del sol acudieron en ayuda del soplete, y la tensión
del gas aumentó. El Victoria alcanzó una altura
de 2.500 pies.
El Resolute parecía una simple barca. y la costa africana
surgía al oeste como una inmensa orilla de espuma.
-¿No dicen nada? -preguntó Joe.
-Estamos observando -contestó el doctor. dirigiendo
su catalejo al continente.
-Yo necesito hablar.
-¡Como quieras, Joe! Habla todo lo que quieras.
Y Joe realizó a solas un terrible consumo de onomatopeyas.
Los ¡oh!, los ¡ah!, los ¡eh! estallaban
entre sus labios.
Durante la travesía del mar, el doctor consideró
conveniente mantenerse a dicha altura; podía observar
una mayor extensión de costa; el termómetro
y el barómetro. colgados en el interior de la tienda
entreabierta, se hallaban siempre al alcance de su vista;
un segundo barómetro. situado en el exterior, debía
servir durante las guardias nocturnas.
Al cabo de dos horas. el Victoria, empujado a una velocidad
de algo más de ocho millas, se acercó sensiblemente
a la costa. El doctor decidió aproximarse a tierra;
moderó la llama del soplete, y pronto el globo descendió
a 300 pies del suelo.
Se hallaban encima del Mrima, nombre que lleva esta parte
de la costa oriental de Africa; espesos linderos de manglares
protegían sus orillas; la marea baja dejaba ver sus
espesas raíces roídas por los dientes del océano
Indico. Las dunas que formaban anteriormente la línea
de la costa se redondeaban en el horizonte, y el monte Nguru
levantaba su pico al noroeste.
(De Cinco semanas en globo
)
Pocs instants més tard,
els tres companyons de viatge s'havien instal·lat en
el projectil, després d'haver cargolat interiorment
la placa d'obertura, i la boca del Columbiad, desembarassada
del tot, s'obria lliurement cap al cel.
Nicholl, Barbicane i Miquel Ardan estaven definitivament reclosos
dins de llur vagó de metall.
¿Qui podria descriure l'emoció universal, arribada
llavors al seu paroxisme?
La Lluna anava avançant per damunt d'un firmament d'una
puresa límpida, apagant al seu pas els focs espurnejants
de les estrelles. Recorria, aleshores, la constel·lació
dels Bessons i es trobava gairebé a mig camí
de l'horitzó i del zenit. Tothom, per tant, devia fàcilment
comprendre que se l'apuntava abans de fer blanc, talment el
caçador que apunta la llebre abans del tret.
Un silenci d'espant planejava sobre tota aquella escena. Ni
un oreig de vent sobre la terra! Ni un sospir en els pits!
Els cors no s'atrevien a batre. Totes les mirades espantades
es posaren on hi havia la gola oberta del Columbiad.
Murchison seguia amb la vista l'agulla del seu cronòmetre.
Mancaven a penes quaranta segons perquè l'instant de
la partida arribés, i cadascun d'ells semblava durar
un segle.
Al vintè segon hi hagué un estremiment universal,
i vingué a la ment d'aquella gentada que els agosarats
viatgers tancats en el projectil comptaven també aquells
terribles segons. Uns crits isolats s'escaparen:
-Trenta-cinc!... trenta-sis!... trenta-set!... trenta- vuit!...
trenta-nou!... quaranta! Foc!!!
Tot seguit Murchison, oprimint amb el dit l'interruptor de
l'aparell, restablí el corrent i engegà l'espurna
elèctrica al fons del Columbiad.
Una detonació espantosa, inoïda, sobrehumana,
de la qual res no podria donar una idea, ni l'estrèpit
del tro, ni l'explosió de les erupcions, va produir-se
instantàniament. Un immens feix de foc va brollar de
les entranyes de la terra com un cràter. La terra s'aixecà,
i amb prou feines si algunes persones pogueren entrellucar,
un instant, com el projectil fendia victoriosament el cel
enmig de vapors flamejants.
(De De la terra a la Lluna
)
|
