|
Una hora després d'haver
salpat entrem al pas. Efectivament, un cop dins, el mar és
ben calma: els galls de les poperes que suren a superfície
deixen un marcat solc en direcció sud, cosa que ens
indica la presència d'un corrent de superfície
en aquesta direcció.
-Sembla que naveguin -diu en Llorenç, tot fixant-se
en els galls. En Llorenç està dret a proa, just
darrera del cap de mort, i aprofita l'estai per agafar-s'hi
i, així, poder estirar el cos cap endavant per poder
veure el fons del pas amb tanta anticipació com pugui,
ja que, tot i que hem tret màquina i que coneixem bé
el pas, no val a badar.
Virem el punt més oriental de la Península,
virem Cap de Creus. Ara el mar de fons ens ve de popa.
-Derrota directa a Cap de Begur -diu en Francesc, que en temes
de navegació és el més experimentat de
tots quatre.
-D'acord -li responc.
Fent la derrota directa estalviem marrada i no regalem milles.
Quan es tracta d'arribar al més aviat possible, el
que cal, sempre que les condicions del mar i del vent ho permetin,
és fer la derrota més directa que es pugui.
No obstant això, el fet d'anar, com és el nostre
cas, en embarcacions petites fent el cabotatge, t'obliga a
passar molt lluny de la costa: has d'estar molt segur que
l'estat de la mar no empitjorarà, perquè, si
a mig camí entre cap i cap surt mal temps, pots passar
una mala estona. Però tots confiem en l'experiència
d'en Francesc, i ningú no objecta res.
A l'alçada de Cadaqués el sol ja ha pujat i
es nota una mica d'escalforeta. Amb el sol, també ha
entrat una mica de brisa de tramuntana, que ens ve de popa
i que gairebé no es nota de fluix que és el
vent aparent que ens arriba. EIs gallardets que pengen de
Ies burdes cauen a plom, i els vestits d'aigua, que tots ja
ens hem descordat, comencen a fer calor. Mentrestant, la barca
va fent llargues i profundes capcinades empesa pel mar de
fons.
-Qui té gana? -pregunto.
-Jo! -responen tots tres, gairebé alhora.
-Vinga, doncs. Qui m'agafa el timó?
-Jo mateix -contesta en Joan Ramon mentre fa un badall.
-Rumb: directes a Cap de Begur -li dic mentre Ii paso l'arjau.
-Rumb entès -mentre es fixa amb l'agulla del compàs
que hi ha a la part exterior de la mampara de la cabina.
Baixo a Ia cabina i començo a preparar un cafè
ben carregat. Després, de la nevera de glaçons,
en trec unes quantes llaunes de cervesa i les poso a la taula
amb els entrepans que vam preparar el dia abans. Esmorzarem
en dos torns: dos a coberta tripulant i dos a la cabina endrapant
a cada torn. La flaire del cafè atrau l'atenció
de la tripulació que treu el cap per la porta de la
cabina traient salivera. Primer baixen en Llorenç i
en Francesc, que es cruspeixen un parell d'entrepans cadascun,
vigilats per mi en tot moment no fos que la gana els empenyés
a sacrificar un altre entrepà i llavors els tres ens
quedéssim sense poder esmorzar. Un cop tips, en Francesc
relleva en Joan Ramon al timó i esmorzem nosaltres
dos. La veritat és que un cafetó calent a alta
mar per empènyer gola avall un parell d'entrepans es
posa de meravella.
Una vegada fet l'àpat, estem tots de més bon
humor, xerrem més i ens anem deixant anar. EI rumb
ja no es porta tan finament com fins ara. A més, vulgues
que no, la terra ens va atraient com un imant i de mica en
mica a cada guinyada que fa la barca a causa de la mar que
no para d'empènyer-nos per popa, l'embarcació
va caient una miqueta a estribord i ens anem aterrant, i així,
mig engolfats, tenim menys mar.
Ja hem deixat enrera Cap Norfeu i ara ja som al Golf de Roses.
EI dia encara està una mica calitjós. Normalment,
en un dia de bona visibilitat, amb l'atmosfera neta, des de
la nostra situació s 'haurien de divisar les illes
Medes a l'altra banda del Golf de Roses, just a la nostra
proa. Però avui, per més que ens hi esforcem,
no aconseguim veure-les.
La travessia del Golf de Roses sempre resulta una mica monòtona,
ja que és el moment que passem més allunyats
de la costa; tant, que quasi no es divisa, i resulta una mica
avorrit. A tots plegats ens ha agafat una mica d'ensopiment.
De sobte, a una mitja milla de distància a proa i una
mica per l'amura d'estribord, veig la silueta d'un gran peix
que salta fora de l'aigua.
-Un peix! -crido.
Tothom s'espavila i es gira cap a mi, que en aquest moment
estic portant el timó.
-He vist saltar un peixot enorme fora de l'aigua -mentre amb
el braç estirat assenyalo la direcció per on
ha saltat el peix.
Tots mirem en aquella direcció i no veiem cap senyal
de vida. Després mirem al voltant, i tampoc no veiem
res.
-Pot ser un tonyinot -diu en Francesc-. Per aquí és
possible que en salti algun.
-No m'ho ha semblat pas, una tonyina.
-També poden ser dofins -s'hi afegeix en Joan Ramon.
-No n 'he vist mai, jo, tot navegant, de dofins i rn'agradaria
veure'n -diu en Llorenç.
-Sí, estaria bé -remugo assentint amb el cap,
mentre ja dono per oblidada la casual visió del peix
saltant fora de l'aigua.
-Llàstima! -fa en Llorenç-. És una llàstima.
-Cridem-los -diu en Joan Ramon.
Quedem una mica perplexos. S'està referint als peixos!
Vol cridar els peixos!
-Sí, homes, si hi ha dofins, i els cridem, pot ser
que vinguin. Ho he vist fer altres vegades i us asseguro que,
si n'hi ha i ens senten, vindran a veure'ns.
-Va bé -diu en Francesc-. Tot plegat, no tenim res
més per fer. -Vinga! provem-ho! -s'hi afegeix en Llorenç,
que, de llarg, és el que té més ganes
de veure'n.
|
