|
Aquells a qui ens repugna la
realitat quotidiana, sempre hem estimat Venècia. Anar
a Venècia vol dir submergir-se en un bany estimulant
i guarir-se de moltes de les nafres que la vida ens obre cada
dia. Viure a Venècia és viure en un món
fabulós, que no té res a veure amb el que hem
deixat i al qual, ai las, hem de tornar. Car no es podia ni
es pot anar a Venècia sense un mínim -o sense
un màxim- de diners.
De petit, ja m'enquimeraven les imatges de Venècia,
la ciutat que s'aguantava sobre l'aigua. Més que no
pas cap escola de pintura, em coneixia com el parenostre els
pintors que l'havien plasmat: els Bellini, Giorgione, Tintoretto,
Canaletto, Tiepolo, Fortuny , Marquet, e tutti quanti. De
la història de la literatura em fascinaven les obres
l'acció de les quals transcorre a Venècia. Fins
i tot trobava estrany que Shakespeare no hagués situat
l'acció de Romeu i Julieta en aquest lloc, fent les
trampes que calgués. M'hi faltava l'ingredient aquós
perquè l'obra acabés de satisfer-me. No cal
ni dir que en la meva imaginació reconstruïa la
tragèdia, pel meu compte, a la ciutat dels duxs, i
que això m'era un incentiu per crear noves escenes,
insòlites i imprevisibles. Romeu, dalt d'una gòndola,
tenia més atractiu que anant a peu, i Julieta, en una
nau amb cortinetes, encara més. Les dues famílies
rivals -els Capuleto i els Montesco- es creuaven, sense voler,
pel Gran Canal, i els dos enamorats havien de fer veure que
no es coneixien i adoptar un posat altiu, com llurs genitors.
Un dia, Romeu va aprofitar una mena de col·lisió
entre diverses embarcacions, que ell mateix havia provocat,
ben informat pels seus criats que Julieta anava sola, per
tal de saltar a la seva gòndola i protegir-la contra
qualsevol possible accident. En el moment del tumult, aconseguí
de besar-la furtivament. ¿Quant de temps, l'un i l'altre,
visqueren amb el record d'aquell bes?
En canvi, en El mercader de Venècia, m'hi falten les
escenes d'amor. Malgrat la meravellosa tirada: <<En
una nit així. ..>> entre Pòrcia i Lorenzo,
em queda un regust de poc al paladar. Fins i tot recordo que,
en la meva pueril adolescència, vaig escriure un llarg
poema que es titulava <<En una nit així. ..>>,
i que no s'havia d'acabar mai. ..Jo prou ho veia, que els
diners tenien molta importància a Venècia, però
hauria preferit no veure-ho, hauria preferit ignorar-ho.
Quant a Otel·lo i a la seva tempestejada gelosia, crec
que aquesta en sortiria acrescuda i l'efecte sobre els espectadors
reduplicat si les escenes amb Desdèmona tinguessin
per quadre la cabina d'un vaixell. Si tot el desassossec del
moro fos subratllat per les planxes movedisses d'una nau i
això fos perceptible a l'espectador. Els moderns directors
de teatre, que tan agosarats són a vegades i que tantes
llibertats es prenen en la interpretació de les obres
mestres, no s'han atrevit encara a presentar-nos aquest Otel·lo
que, de fet, està latent en el text mateix de Shakespeare.
De tot el teatre de de Musset, res no superava per a mi la
seva primera petita obra mestra, que és La nit veneciana
o les noces de Lauretta. Aquesta peça, hauria volgut
que s'allargués... Fins i tot vaig començar
una tesi sobre el teatre d' Alfred de Musset per demostrar
que, després de l'esmentada comèdia, el seu
talent dramàtic s'havia desviat, per no dir esgarriat,
i que tota la seva obra dramàtica, Comèdies
i proverbis, s'explicava per una mena <<d'absència
de Venècia>> i que ell s'havia convertit en el
gran exiliat de la seva pròpia obra a causa d'això,
sense que hagués aconseguit descobrir-ho i, per tant,
guarir-se'n.
El llibre Els amants de Venècia, de Charles Maurras,
m'exaltava, i hi veia un camí i una tesi -la de l'excés-,
que ell mateix no havia seguit. Hi veia, en embrió,
la força motriu d'una altra novel.la, tot i que l'evolució
política de l'autor em repugnés. ..
La Mort a Venècia, de Thomas Mann, és, per a
mi, aquesta novel·la. La vaig llegir tres vegades consecutives,
com fan els veritables lectors, per tal de poder diferir del
narrador i donar a certes situacions uns tombs, unes sortides
més d'acord amb el meu tarannà. La mare del
protagonista, potser a causa de Silvana Magnano, que l'encarnava
en la versió filmada de Visconti, adquiria molta més
importància, em permetia d'introduir-me en l'acci6,
d'esdevenir jo el seu amant. Però l'obra de Thomas
Mann continuava, invicta, als aparadors de les llibreries
i, la meva, inèdita en la meva imaginació.
En acabar els estudis secundaris, vers el 1990, els meus pares
em preguntaren quina recompensa volia. Així nasqué
el meu primer viatge a Venècia. L'estada va durar sis
dies -sis eternitats-, durant els quals em semblava que em
tornava boig. No hi havia cap racó, cap carreró,
cap placeta que jo no hagués explorat, cap canal que
no hagués navegat, cap pontet que no hagués
travessat per sobre i per sota, com si amb aquest desgast
-çar aquesta manera de viure em produ1a un gran desgast-,
pretengués refer la meva vida.
|
