|
''Per una escaleta de travessers
de ferro baixàrem a baix. D'entrada, la tebior que
hi flotava em reanimà. Em semblà, a més,
que la trepidació no es notava tant. Potser havia alentit
la marxa. Sempre darrera del comandant, arribàrem a
la seva petita cambra. A la llum, que em semblà enlluernadora,
d'una bombeta elèctrica, vaig figurar-me l'aspecte
que devia tenir: devia semblar un malalt. El comandant emplenà
dos vasos de conyac -dos grans vasos d'alumini- i me n'allargà
un, sense dir paraula. Vaig engolir-lo sense parpellejar.
''Després em féu signe de seguir-lo i sortírem
de la cambra. En l'interior del submarí hi havia una
claror vaga que de vegades feia una resplendor greixosa sobre
la superfície d'alguna màquina. Seguírem
un llarg corredor .El submarí, per dins, no era més
que un estret corredor a banda i banda del qual hi havia una
enorme quantitat de coses estibades. Tot tenia el seu lloc
corresponent i era admirablement ben col·locat a la
seva plaça. Més que les coses mateixes, que
si us n'hagués de parlar hauria de fer un inventari
interminable, el que m'impressionà més fou l'ordre
amb què les coses eren col·locades. Per a un
home com jo, acostumat a fer les coses a ull i una mica de
qualsevol manera, allò em semblà una mica obsessionant.
A més tot era de ferro, i això, és clar,
encara em féu més estrany. Mentre seguírem
el corredor cap a popa ens creuàrem amb dos o tres
tripulants -dos o tres xicots que em semblaren molt joves,
vestits de mecànics. Saludaren, rígids, el comandant.
Em semblà que aquells xicots tenien la pell molt groga
i que això els donava un aspecte de cansats. Però
potser tot venia de la mitja llum entre verda i groga que
flotava a dins d'aquell aire.
"Amb això arribàrem a un punt en el qual
es veien unes lliteres adossades a les quadernes del vaixell.
N'hi havia tres a cada banda, superposades, i gairebé
totes eren ocupades. Se sentia roncar un xicot d'una manera
compassada. El comandant me n'assenyalà una de buida
i es retirà. Vaig despullar-me i m'hi vaig estibar.
El coi era molt estret i no s'hi podien pas fer massa moviments.
Però estava tan fatigat, que al cap d'un moment dormia
com un sant.
''L'endemà, al matí, en llevar-me, no em vaig
sentir gens bé. El cap em pesava. Tenia els sentits
immersos en un espesseïment estrany. Em costà
d'incorporar-me. Era com si tingués una pressió
flonja, invisible, sobre tot el cos, però pesada, asfixiant.
Em sorprengué la llarga estona que em calgué
per a arribar a tenir , del que em voltava, una noció
clara. Em sentia com intoxicat d'un aire mai no respirat per
mi, que s'hagués anat infiltrant per tots els teixits
del meu cos, a través dels pulmons. Una intoxicació
d'un aire viciat -no precisament corromput, sinó viciat-.
Habituat a viure a l'aire lliure, sempre he estat sensible
a tot el que entra pel nas. Sentia com si per l'olfacte m'hagués
penetrat un gas que arribant a les cèl·lules
més profundes m'hagués endormiscat. La llum
vaga, esmorteïda, que flotava dins el cilindre de ferro,
semblava una llum irreal. Vaig fer un gran esforç i,
ja vestit, vaig acostar-me a la torreta. A mesura que m'hi
vaig anar acostant em semblà que l'aire era més
pur i que la llum s'aclaria. La torreta era oberta. El submarí
navegava a la superfície. Per l'escaleta de ferro,
vaig treure el cap a fora. Hi havia uns mariners de guàrdia.
Feia un dia ensopit, gris, de cel molt baix; queia alguna
gota. L 'horitzó era molt tancat, però no feia
cap classe de vent i el mar continuava en calma. Vaig tractar
de reconèixer la posició en què ens trobàvem,
però sense veure la terra no ho vaig pas aconseguir
.El vaixell, amb els motors al ralentit, caminava lentament.
Patrullava. Esperava notòriament alguna cosa. En un
moment determinat em semblà trobar-me a bord d'un vaixell
contrabandista que espera l'hora fatídica de llançar-se
sobre un punt precís de la costa per fer el desembarcament.
|
