Mort en el Nil

Una rica i capritxosa senyoreta que, a més, és bellíssima; un jove que ni és ric ni bell però també té els seus capritxets; una jove amiga de la senyoreta que serveix de pont entre els dos; uns advocats de Londres que no ho veuen gaire clar; uns advocats de Nova York que no ho tenen gens, de clar; i unes senyoretes, i un metge... Vet aquí una sèrie de persones que es troben a bord del "Karnak" per fer un viatge al llarg del Nil. La nena rica, assassinada, no podrà pas gaudir del viatge. De seguida es produeixen més assassinats, i el coronel Race no s'ho explica. Sort que un dels viatgers del "Karnak" és el detectiu Hercule Poirot...

El "Karnak" era un vapor un xic més petit que el "Papyrus" i el "Lotus", que eren els que anaven a la Primera Cascada, massa grans per a poder travessar les ziga-zagues de la presa d'Assuan. Els passatgers embarcaren i se'ls mostraren les cabines. Com que no anava ple, la majoria podien gaudir de les places de la coberta exterior. A proa hi havia una sala d'observatori, tota envidrada, on els passatgers podien seure a aguaitar com fluïa el riu per davant d'ells. A la coberta inferior hi havia la sala de fumadors i una petita sala d'estar, i a la del dessota, el menjador.
Un cop comprovat que les seves pertinences eren a la seva cabina, Poirot sortí a veure com el vaixell desatracava. S'uní a Rosalie Otterbourne, que estava reclinada a la seva cadira.
-Així que ara anem cap a Núbia. Esteu contenta, Mademoiselle?
La noia exhalà un sospir profund.
-Sí. Tinc la sensació que al final ens escapem.
Féu un gest amb la mà. El mantell d'aigua que s'estenia davant d'ells mostrava un aspecte salvatge, amb els blocs de roca pelada que vorejaven el riu i l'ombra d'alguna casa enrunada pel rosec de l'aigua ací i allà. Tota l'escena respirava un encís melangiós, gairebé sinistre.
-Lluny de la gent -comentà Rosalie Otterbourne.
-A part de nosaltres, Mademoiselle?
La noia s'arronsà d'espatlles. Llavors afegí:
-Hi ha alguna cosa en aquesta terra que em fa sentir malvada. Provoca que aflorin a la pell totes les inquietuds que em bullen dintre. Tot és tan immoral, tan injust.
-Caldria sospesar-ho. No podeu jutjar per l'evidència material.
Rosalie murmurà:
-Mireu les mares d'algunes persones i fixeu-vos en la meva. No existeix Déu, sinó el sexe, i la Salomé Otterbourne n'és el profeta -callà durant un moment-. Això no ho hauria de dir, suposo.
Poirot esbossà un gest amb les mans.
-Per què no dir-m'ho... a mi? Jo sóc d'aquestes persones que estan avesades a escoltar moltes coses. Això que dieu que us vull a dintre, eh bien, deixeu que l'escuma surti a l'exterior, i d'aquesta manera la podreu aplegar amb una cullera. Així.
Féu veure que recollia alguna cosa del riu.
-Llavors, ja està. Ja és fora.
-Sou un home extraordinari! -exclamà Rosalie.
la seva boca eixuta esbossà un somriure. Després, de sobte, es posà tibada i observà, engrescada:
-Mira, aquí hi ha Mrs. Doyle i el seu marit! No tenia ni idea que també vinguessin en aquesta excursió!
Linnet acabava d'eixir d'una cabina, seguida de Simon. Poirot quasi s'esverà per la mirada d'ella, tan segura, tan radiant. Se la veia arrogant, plena de felicitat. Simon Doyle també resultava una altra persona. Tenia un somriure forçat que li anava d'orella a orella; i semblava realment un estudiantet.
-Això sí que és gran -comentava l'home, mentre també es repenjava a la barana-. estava esperant amb delit aquest viatge, tu no, Linnet?, i ara em sembla, però, molt menys turístic del que em pensava quan ens dirigíem cap al cor d'Egipte.
La seva muller respongué ràpidament:
-Ja ho sé, però això és molt més salvatge.
La mà de la noia lliscà entre els braços de l'home. Ell la premé contra la seva espatlla.
-Ja som fora, Lin -xiuxiuejà.
El vapor abandonava l'escullera. Havien iniciat el seu viatge de set dies a la Segona Cascada.