|
Jules Verne (1828-1905), escriptor
francès considerat el pare de la ciència ficció
moderna, va néixer a Nantes i estudià Dret a
París. de 1848 a 1863 escriu peces d'òpera i
obres de teatre. El 1863 obté el seu primer èxit
amb la publicació de Cinc setmanes en globus,
una fantasia breu que anuncia la seva obra posterior.
Verne va fer despertar en el seu moment l'interès per
la ciència i els invents. Documentava les seves fantàstiques
aventures i va predir amb força exactitud molts dels
descobriments científics del segle XX: coets espacials,
submarins, helicòpters, aire condicionat, míssils...
Entre els seus llibres més coneguts destaquen: Viatge
al centre de la Terra (1864), De la Terra a la Lluna
(1865), Vint mil llegües de viatge submarí
(1870), L'illa misteriosa (1870), La volta al
món en vuitanta dies (1872)...
Moltes de les seves obres han estat adaptades al cinema en
diferents ocasions.
|
|
EL MAR ROIG
Durant la diada del 29 de gener, l'illa de Ceilan desaparegué
de l'horitzó, i el Nautilus, amb una velocitat de
vint rnilles per hora, lliscà pel laberint de canals
que separa les Maldives de Ies Lacadives. Flanquejà
l'illa de Kittan, terra d'origen madrepòric descoberta
per Vasco de Gama el 1499, i una de Ies dinou principals illes
de
l'arxipèlag de les Lacadives, situat entre els 10º
i els 14º30' de latitud nord, i els 69º i els 50º72'
de longitud est.
Havíem fet fins aleshores setze mil dues-centes vint
milles, és a dir set mil cinc-centes Ilegües,
des del nostre punt de partida en els mars del Japó.
L'endemà, 30 de gener, quan el Nautilus pujà
a Ia superfície de l'oceà, ja no hi havia cap
terra a la vista. Anava rumb al nord-nord-oest i es dirigia
cap al mar d'Oman, obert entre Aràbia i Ia península
de l'1ndia i que serveix de desembocadura al golf Pèrsic.
Era evidentment un cul-de-sac sense sortida possible. On ens
conduïa, doncs, el capità Nemo? No ho hauria
pogut dir. I això no va satisfer gaire el canadenc
que, aquell dia, m'havia preguntat on anàvem.
-Mestre Land, anem allà on ens condueix Ia fantasia
del capità.
-Doncs aquesta fantasia -respongué el canadenc- no
ens pot dur gaire Iluny. El golf Pèrsic no té
sortida, i, si hi entrem, no trigarem massa a fer marxa enrera.
-Bé, doncs, farem marxa enrera, mestre Land, i si,
després del golf Pèrsic, el Nautilus vol visitar
el Mar Roig,
I'estret de Bab-aI-Mandal sempre li deixarà pas.
-No cal que us expliqui, senyor -respongué Ned Land-,
que el Mar Roig no és menys cul-de-sac que e! golf,
perquè l'istme de Suez encara no ha estat obert, i
suposant que ja ho estigués, suposo que un vaixell
fantasma com el nostre no s'atreviria a entrar per aquells
canals constantment tallats per rescloses. De manera que no
crec que sigui justament el Mar Roig el camí que ens
ha de dur a Europa.
-No he dit pas que tornéssim a Europa.
-I doncs què suposeu?
-Suposo que després d'haver visitat aquests curiosos
paratges d'Aràbia i Egipte, el Nautilus davallarà
altre cop l'oceà Índic, potser a través
del canal de Moçambic, o potser a l'altura de les Mascarenyes,
per tal d'atènyer el cap de Bona Esperança.
-I un cop a Bona Esperança? -preguntà el canadenc,
amb una insistència ben particular.
-Doncs aleshores penetrarem a l'Atlàntic, aquest oceà
que encara no coneixem. Però tot això a què
ve, Ned, ¿ja esteu cansat d'aquest viatge sota els
mars? ¿Us avorreix l'espectacle incessantment variat
de les meravelles submarines? Per Ia meva banda, confesso
que em sabria molt de greu donar per acabat aquest singular
viatge que a tants pocs homes els haurà estat permès
de fer.
-Però, ¿sabeu, senyor Aronnax -respongué
el canadenc-, que aviat farà tres mesos que estem empresonats
a bord del Nautilus?
-No, Ned, no ho sé ni ho vull saber, ni tan sols compto
els dies o les hores.
-Però i quan acabarà?
-Acabarà quan en sigui l'hora. D'altra banda, no hi
podem fer res i estem discutint en va. Mireu, Ned, si m'haguéssiu
vingut a dir: <<Se'ns ha presentat una possibilitat
de fuga>>, la discutiríem. Però no és
aquest el cas i, si he de ser franc, no crec que el capità
Nemo s'aventuri mai pels mars europeus.
Com es pot veure per aquest curt diàleg, jo, fanàtic
del Nautilus, ja em sentia dins Ia pell del seu comandant.
Quant a Ned Land, acabà la conversa amb aquestes paraules,
dites com un monòleg:
-Tot això està molt bé, però,
segons el meu parer, on hi ha incomoditat, deixa d'haver plaer
.
|