|
A bord del gran vapor que havia
de salpar a mitjanit de Nova York amb rumb a Buenos Aires
hi regnaven l'animació i el moviment propis de l'últim
moment. Els hostes de terra s'empenyien per poder fer escorta
als seus amics; els repartidors de telegrames, amb la gorra
de gairell, feien ressonar els noms per les sales de reunió;
hi havia un tragí de flors i maletes i d'infants que
corrien escala amunt i escala avall tafanejant mentre l'orquestra
amenitzava impertorbable el show de coberta. Jo estava de
conversa amb un amic a la coberta de passeig, una mica a recer
de tot aquell enrenou, quan un flash va llampeguejar dues
o tres vegades intensament al costat nostre: sembla que els
repòrters havien aprofitat els darrers instants abans
de partir per interviuar i fotografiar alguna personalitat
important. El meu amic hi va llençar una llambregada
i va somriure:
-Teniu a bord un personatge ben curiós: Czentovic -i
com que jo devia fer un posat de no entendre gaire de què
em parlava, va afegir-: Mirko Czentovic, el campió
del món d' escacs. Ha recorregut d'una banda a l'altra
els Estats Units, participant en tots els torneigs, i ara
es disposa a acréixer la seva glòria a l'Argentina.
Llavors em vaig recordar efectivament d'aquell jove campió
del món i fins i tot d'algunes particularitats de la
seva meteòrica carrera; el meu amic, lector de periòdics
molt més aplicat que no pas jo, les va poder arrodonir
amb tot un seguit d'anècdotes. Czentovic havia arribat
a assolir feia cosa d'un any el nivell de les figures més
consagrades de l'art dels escacs, com ara Allekhin, Capablanca,
Tarta kover, Lasker o Bogollubov. D'ençà de
l'aparició, al torneig de Nova York de 1922, de l'infant
prodigi de set anys Rzecevski, mai la irrupció d'una
figura fins llavors desconeguda no havia suscitat una atenció
tan general entre els membres de la gloriosa congregació.
Perquè els dots intel·lectuals de Czentovic
no semblava al principi que haguessin de propiciar una carrera
tan brillant. Aviat va transcendir que el nostre campió
era incapaç en la seva vida privada d'escriure una
frase en qualsevol llengua sense fer faltes d'ortografia,
i que, tal com deia amb despit un contrincant rancuniós,
<<la seva incultura era enciclopèdica>>.
Fill d'un miserable barquer iugoslau del Danubi, que una nit
s'enfonsà amb la seva diminuta embarcació, envestit
per un vapor de transport de cereals, el noi, que tenia llavors
dotze anys, va ser recollit per compassió pel capellà
d'aquell poblet llunyà; aquest bon home s'escarrassava
perquè el vailet, mandrós, ample de front i
curt d'enteniment, repassés a casa tot allò
que no havia estat capaç d'aprendre a l'escola del
poble.
|
