|
Llavors, quan ja tots érem
dalt les canoes o sigui a bord i cadascun al seu lloc, van
enretirar les canoes petites i la gent de Totxpan i els traginers
del maxtlatl blanc ens acomiadaren car ells s'havien de quedar
e terra. Vam arrencar les canoes alhora i semblava que tots
els vogadors obeïen un sol cop de huèhuetl, tan
bell era el nostre ritme. El riu Pantepec cada cop es fa més
ample i de sobte es va agitar com si hi hagués terratrèmol
o aiguatrèmol, que és més ben conjuminat
i ara mateix ho acabo d'inventar. Les fustes de les canoes
grinyolaven i tota l'aigua que teníem sota de tan inquieta
semblava inquieta. Llavors no sabíem què passava
però ara ja us ho puc explicar perquè no és
cosa que aneu pensant que aquest Opoton no sap el que s'empatolla.
Sé molt bé què m'empatollo i més
aviat puc dir que no m'empatollo gens. El Pantepec mor en
el Mar i era allò que l'Atxol·li en deia el
Gran Llac. Ja havíem arribat a l'aiguabarreig, que
és l'indret on l'aigua dolça ja es comença
a tornar salada, i com que el riu hi mor hi fa les seves convulsions
i tot aquest tros queda molt ben posat. Per això es
bellugava tant el mo viment que teníem al dessota.
Vam posar-nos a cantar lloances a Quetsalcóatl, que
sempre donen bon ànim, i com que ja érem en
Mar i molts mai no l'havien vist, l'Opoton mateix, dit sense
modèstia, van deixar que tots, un per un, entréssim
a la casa del capità per tal de veure'l. I hi entràvem
i el saludàvem i era molt bon capità, tal com
serà dit al seu temps.
Els qui ja coneguin el Mar es mofaran de les meves predicacions
tan escanyolides però, en canvi, potser aquells qui
no el coneixen més o menys ja en tindran un pensament.
Es veu aigua pertot arreu, pels vol tants i per sota, menys
per dalt quan no plou. I se'n va lluny , fins que no hi veus
més enllà, car la vista se t'acaba abans que
l'aigua i l'aigua és rodona. Després esborraré
allò que he dit que no coneixíem la roda. Els
gossets de joguina dels nens totonaques tenen rodes de rodar
i els fan córrer per terra i roden les rodes. Però
jo volia dir la roda gran, com la que té la gent del
Vell Astlan la qual serà dita quan sigui hora. L'aigua
del Mar és lluent però no pas llisa com la del
nostre llac ans ben plena d'arrugues grosses que vénen
cap aquí moltes aparellades de Mar enllà, totes
caminant a la vegada i servant cadascuna el seu lloc i mai
no s'acaben puix són les ones, així dites les
arrugues, i n'hi ha de dia i de nit sense parar mai. El Mar
és molt gran i no li veus l'acabament i és rodó
per fora de tot plegat; l'aigua s'hi aguanta rodona i no cau
pels costats, cosa ben digna de ser vista perquè és
tota salada i té un color blau tirant a verd i altres
vegades és verd que tira cap a blau, segons. Perquè
també hi ha dies que és negra i bufada que fa
basarda i és la mateixa de quan és verda o blava,
sigui dit amb perdó per la grolleria.
En canvi l'escuma que hi fan els rems sempre és blanca,
com també la cua de les canoes, car dins la Mar les
canoes tenen cua blanca que es desfà tota sola més
endarrera i no serveix com a rastre car ningú no se'n
podria refiar puix es desfà i les canoes han d'anar
aplegades si no es volen perdre. Els rems no sempre toquen
l'aigua tots alhora car entre les onades hi ha sots enfonsats
i si bé alguns dels rems l'abasten altres queden enlaire
sense tocar-la, que és com quan llances la pilota i
no encertes el forat, quedi dit com a figura de comparació.
També és cosa de meravella veure que el Sol
surt cada dia del Mar i hi entra quan arriba l'hora del vespre
dita foscant. El Mar també s'assembla a l'arrel de
la ipecacuana (5) però després un s'hi avesa
i passa. A la nit continua igual de gran i potser encara fa
més basarda i llavors en surt la Lluna i també
hi entra, però alguna vegada es queda dalt del cel,
mig encesa i mig apagada, com en terra. Dins el Mar hi ha
tota mena de peixos i de tots colors. Grans i petits i mitjans.
Uns volen com els ocells: surten de l'aigua, se'n van de dret
tot un bon tros com una sageta mullada, i hi tornen a entrar
de seguida que troben una ona que els va bé. N'hi ha
uns altres que són més grans que un home tirant
a fosc i corren al costat i darrera de les canoes tot un dia
i potser més, car encara no les havien vistes mai i
són tafaners i enjogassats com els infants. A dalt,
el Mar també té ocells que volen fent cercles
i que de tant en tant baixen a les canoes i s'hi deixen agafar
però per dins tenen gust de peix podrit i no són
gaire bons. D'aquesta manera són aquells ocells, que
ningú no pot acabar-se'ls per més gana que tingui.
En canvi tots els peixos són ben bons i n'hi ha de
tota mena menys granotes.
5. Rubiàcies, Cephalis
Ipecacuanha. La seva arrel constitueix un emètic molt
corrent i eficaç.
|
