Antoni Dalmau (Igualada, 1951) ha publicat Pels camins de la història d'Igualada (1985), Materials d'obra (1987), Cartes a un jove polític. Què pots fer pel teu país (2000). En el camp de la ficció ha publicat novel·les, El cor de l'espiral. Diari íntim d'un conseller d'Agricultura (1994), Capsa de records (1995), Naufragis quotidians -conjuntament amb Anna Vila- (1999) i Terra d'oblit. El vell camí dels càtars (1997) que obtingué el I Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica, de la qual han aparegut diferents edicions en català. i ha estat traduïda al castellà.

L'amor de lluny

Un dia, al segle XII, hi va haver un poeta que va enamorar-se d'una dama noble que no coneixia.
Ens trobem a bord de l'Ave Maria, la nau del comte de Tolosa, Jaufré Rudel, príncep de Blaia i un dels millors trobadors de la lírica provençal, emprèn viatge cap a les terres mítiques d'Orient enrolat en la segona croada contra els infidels. Però no hi busca, com tants d'altres, la salvació de la seva ànima, ni tan sols l'esperança de qualsevol botí, ni tampoc no s'hi sent empès per un desig ardent d'aventura. Jaufre Rudel s'embarca mar endins per poder veure els ulls de la dona que estima, una dama noble que mai no ha vist però a la qual va decidir un bon dia dedicar les seves cobles i la seva vida sencera.

M'agrada, quan fa bon temps i la mar està encalmada, tornar al castell de la proa per mirar, pensar i escriure. Totes tres facultats s'alimenten l'una a l'altra i acaben formant, en la meva manera de veure les coses, un tot indivisible: així, per exemple, l'adorable visió dels blaus diversos del cel i de l'aigua, o els canvis prodigiosos de la llum al llarg del dia, eleven el meu esperit fins a l'estadi sublim de la inspiració poètica, que busco en tot moment com la joia més preuada. De fet, em sembla qe no sabria pas escriure si el record del dolç objecte dels meus versos no s'acompanyés d'un paisatge serè i lluminós, que situés el meu pensament en una predisposició ben favorable. Per això la bona mar i les meves cançons es fan tan bona companyia...
Jo coneixia bé, abans d'aquest viatge, una mar molt més gran i molt més feréstega que no pas l'anomenada mar Mediterrània. I és que el principat que vaig heretar un bon dia del meu pare, Girard de Blaia, situat en terres del comte d'Angulema, s'aboca per complet a l'extrem contrari de les terres de Provença, cap a un oceà immens que alguns anomenen "la mar de les Tenebres" i d'altres, els musulmans, "la mar verda de la malenconia": una mar que mai ningú no ha gosat de creuar fins a cercar-ne la fi, car diuen que s'hi produeixen combats esgarrifosos entre hidres i dracs que escupen flamarades per la boca. Per aquelles aigües del nord, i enmig d'una superfície molt més embravida que no aquesta, naveguen amunt i avall uns enormes vaixells armats d'una immensa vela quadra, capaços de traginar exèrcits sencers i mercaderies molt voluminoses i feixugues.