|
A mà dreta, sobre la ratlla
de l'horitzó, es fonien els darrers perfils de la costa.
De banda a banda de Ia segetia, de babord a estribord, les
aigües, d'un blau espès, s'anaven tomant hostils.
Al cel uns niguls foscs, amb carasses d'espantalls i malforjades
formes, semblaven custodiar , com sentinelles, els seus dominis,
dissuadint les aus d'apropar-hi el vol. EIs mariners, a Ia
bodega, asseguraven els nusos dels cordats protegint tant
com podien les mercaderies dels esllavissaments més
que probables i, al pont, el capità es preparava per
afrontar el mal temps que ja havia endevinat tot d'una que,
en tombar el cap Blanc, observà les primeres tintades
vermelles sobre el cel i notà l'abrivada del vent que
roIava a nord, enfureint les ones.
La nit s'apropava de pressa amb els seus tambors d'ombra que
ara, instants després que el cel s'obrís d'una
esgarrinxada sagnant, retronaven amb tota la força
mentre el velam començava a cruixir i el vaixell emproava,
així com podia, la força de la maregassa.
Pere Onofre Aguiló es
despertà de sobte sense saber què succeïa
en la fosca de la seva càmara, perquè un cop
de mar el llançà del llit a terra i el colpejà
contra el trespol. S'aixecà així com pogué
i tornà a ajeure's i es fermà amb les corretges.
Tancà els ulls, aferrà les mans als extrems
del llit per intentar aguantar el daltabaix de la tempesta,
sense tornar a caure. No era home mariner Aguiló, però
les llargues navegacions pel Mediterrani l'havien acostumat
a prendre's amb paciència les traïdories del vent
tant com les de les aigües i sofrir-les amb resignació.
S'estimava molt més que la segetia hagués de
lluitar contra la tempesta que no contra corsaris, els atacs
dels quals hagueren posat la vida de tothom en molt més
risc que no el que vingués d'una natura furiosa que,
sempre, tanmateix, acabava per acontentar-se amb unes hores
de turment, ja que, en escampar, no els prendria per ostatges
ni els furtaria cap de les mercaderies traginades i, ben aviat,
els enviaria d'altres hores de bonança per rescabalar-
Ios de la seva ferocitat.
Guardava un dels pitjors records
de la seva vida d'un enfrontament amb corsaris quan navegava
amb el capità Esteve Fàbregues per compte de
can Sureda, amb patent de cors atorgada pel Virrei Ponce de
León. Tot semblava que els era favorable, car foren
ells els qui primer avistaren l'enemic, i obriren foc, pensant
que aquell atac per sorpresa els reportaria un substanciós
botí. Però la sort se'ls tornà contrària:
la nau abordada era només un esca que el capità
d'una petita esquadra mora feia anar endavant, falaguera i
buida de càrrega, per poder cridar I'atenció
dels vaixells que navegaven per la zona i que aviat serien
enfonsats amb el foc dels potents canons i la seva gent apresada
per ser venuda en el mercat d'esclaus. A punt va estar de
ser comprat per un turc, al port de Tabarka, on foren conduïts
des de les aigües del golf de Gènova, a punt d'haver
d' oferir la seva esquena a la marca gravada amb foc del seu
amo, si no hagués estat per la immensa misericòrdia
de Jahvè, que, servint-se de l'atzar, li envià
un amic, un mercader de la seva nació que pagà
al capità corsari tres vegades més del que li
oferia el turc i mai no li volgué cobrar aquella bestreta,
que Aguiló insistí tomar-li de seguida que li
fóra possible.
-Ja que us dec Ia vida -li digué en acomiadar-se-,
deixau-me almanco que no us degui doblers. Em resulta massa
insuportable pensar que qualsevol dia us en pugueu penedir
i reclamar-me com a esclau.
|
